Les «certeses de decadència» davant l’actual situació del nostre sistema cultural sorgeixen en constatar que el paper que li hem assignat està afeblint els vincles entre l’estètica i la societat. Dit d’una altra forma més clara, el nostre sistema cultural resta a l’expressió artística, literatura, cinema, arts escèniques, arts visuals; ja no suma. Un sistema cultural que ha anat progressivament homogeneïtzant el discurs intern i públic de la creació artística fins a esterilitzar els seus elements més fèrtils, com són el fet de transcendir, els seus vincles amb l’espiritual o la seva capacitat profètica que va associada a la fe que té el creador en la paraula, el gest, la nota, o la interpretació.

Com a resultat, un món de l’efímer ha desplaçat la tradició en edificar un projecte cultural on el misteri, la màgia, la fe, l’espiritualitat, la necessitat de bellesa, el sagrat, han estat substituïts per l’entreteniment, la participació, la comunitat, l’espectacle, el global. Una decadència cultural que la creació del segle XX, em cenyiré a l’àmbit de la literatura, ha denunciat sense que ningú advertís el seu missatge.

Durant tot el segle XX i l’inici del segle XXI, una part de la literatura ha tractat d’avisar-nos de fins a quin punt els vincles entre l’obra d’art i qui l’observa s’han anat diluint fins a l’extrem que el sentiment de pèrdua dels elements constitutius de l’art, com són la transcendència, la creença, el coneixement, la transformació, la mediació, han passat inadvertits per a la societat. Com si una persona, en albirar al mar una ampolla amb un missatge a l’interior, no tingués la curiositat, ni l’interès per rescatar-la i llegir-ne el contingut.

És el que ha ocorregut amb una bona part dels missatges de la literatura del segle XX que han dedicat la seva obra a advertir-nos sobre la irrupció d’un nou món que arribava sense voluntat per mantenir els llaços amb el passat i, per tant, donant l’esquena a valors, imatges, lectures, revelacions, descobriments, paisatges, emocions, que han conformat el nostre imaginari des que dos relats, la Bíblia i l’Odissea d’Homer, ens donessin la llum, el coneixement que aquest nou temps ja no és capaç de distingir.

Una literatura/missatge, construïda a partir de la consciència de pèrdua, d’esforç recuperador d’elements centrals de la creació artística i de resistència a la desaparició. Obres que es mouen en el límit de l’inexpressable, que parlen amb els seus morts perquè ells saben (així ho advertia Julien Green en el seu Journal) que restableixen el vincle entre les coses que veiem i les que no veiem. Autors que segueixen tenint fe en la paraula, més enllà de les seves creences religioses, per donar testimoniatge i revelar que som continuïtat. La que uneix Pablo Picasso amb Lascaux, Auguste Rodin amb Miquel Àngel, Hermann Broch amb Virgili, Stravinsky amb Pergolesi. Sense aquesta continuïtat només ens queda la màscara del nou.

Aquesta literatura de la qual parlo és la de Les Venècies de Paul Morand, que observa com Venècia, la ciutat més bella, s’ha convertit en un escenari decadent, on els actors d’antany, amb les seves màscares, han estat desplaçats pels espectadors amb les seves càmeres fotogràfiques. Morand ens adverteix: «Les inscripcions antigues estaven gravades a la pedra, estaven adossades al mur, enfront de l’oblit. Prenien per testimoni l’eternitat, penetraven al cor de la naturalesa, entraven al marc de l’arquitectura, arribaven després de la glòria, la victòria o la mort, ombra insignificant però immortal. Avui ja no es consagra el fet, es provoca».

 

Consciència de pèrdua

Guido Ceronetti, en el seu llibre El silenci del cos, ens transmet, igual que Morand, la consciència de pèrdua. Ens enfronta al preu que ha de pagar l’home quan, sense adonar-se’n, s’enfronta als esdeveniments de la vida sense coneixement. Com si la llanterna del filòsof, títol d’un dels seus llibres d’assaig, s’hagués apagat sense que ningú se n’hagués adonat: «a Salern, el 25 de febrer de 1972, una vaca va parir una vedella de sis potes, amb un sol ull al centre del cap i el musell de rinoceront. Vint segles enrere hauria pogut significar que moriria el Cèsar. Avui, encara que una vaca parís el mateix Leviatan, no significaria res (però ja no hi ha Cèsar)».

Aquesta consciència de pèrdua, aquest esforç recuperador pel que es va esvaint, és al seu torn resistència davant d’un final que el nostre actual sistema cultural celebra. Aquesta resistència de Johan Huizinga, Paul Morand, Guido Ceronetti, Julien Gracq, Salvatore Satta, Mauro Corona, Julien Green, Josep Pla, Juan Rulfo, Gabriel García Márquez podem també observar-la en Roberto Calasso (La Bogeria que ve de les nimfes), Pietro Citati (La llum de la nit), Italo Calvino (Sis propostes per al proper mil·lenni), Antonio Tabucchi (Sostiene Pereira), Marc Fumaroli (L’estat Cultural), Isak Dinesen (Memòries d’Àfrica), Félix de Azúa (Autobiografia sense vida), Rafael Argullol (Visió des del fons del mar), Zbigniew Herbert (Un bàrbar al jardí), Valentí Puig (Rates al jardí), Julià de Jòdar (Pastoral Catalana).

Tots qüestionen una cultura que dóna l’esquena al coneixement, la tradició, el sagrat, l’espiritual, el culte. Resistència a una forma de cultura que busca abans el reconeixement que el coneixement; que viu per a l’experiència i no l’enteniment; que necessita el nou per no saber què fer amb el vell. Tots ells, per diferents camins, han aportat una crítica sincera a un sistema cultural de voluntat sociològica que esterilitza qualsevol aspecte que qüestioni les anomenades majories, uns altres anomenen el políticament correcte, fins a l’extrem d’eliminar la religió, el misteri, la crítica, el desacord, tot allò que pugui generar divergències. És a dir, la complexitat.

El text que acabeu de llegir és una variació del que vaig publicar a Donzelli Editore per al llibre La bellezza amb el títol «El despertar de la cultura».