És el mateix autor, Vicenç Pagès (Figueres, 1963), qui explica amb exactitud què és Memòria vintage, «una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia. Volem descriure com érem, què fèiem, què sentíem, com vam créixer (no només som el que hem fet, sinó el que hem escoltat, vist, menjat, estimat, potser somiat). Es dirigeix als que comparteixen aquests records, però també als que volen entendre aquells anys —i, de retruc, aquests—, no pas des de la investigació històrica sinó a partir dels records transferibles».

El temps cronològic comença amb l’arribada de l’home a la Lluna i s’acaba amb l’estrena de Pulp fiction l’any 1994, i s’ocupa de la infància, l’adolescència i els primers instants de l’accés a la vida adulta de la gent nascuda al començament dels anys seixanta. I, entre una data i l’altra, Vicenç Pagès arma un diccionari —o una enciclopèdia portàtil— on recull quatre-cents termes que descriuen la dècada dels setanta i dels vuitanta, «un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació». A l’entrada relativa a «absència» ho diu d’una altra manera: «Contemplats amb perspectiva, els anys setanta i vuitanta destaquen per l’absència de tot el que avui trobem imprescindible per viure».

A la manera del Georges Perec de Les coses, Vicenç Pagès també podria dir que «entre les coses del món modern i la felicitat hi ha una relació obligada». I el lector de Memòria vintage no pot deixar de recordar un dels textos inclosos a El poeta i altres contes

(2005), «Biografia d’Àngel Mauri», aquella exposició seca i distant, pura llista de fets vitals, de qui és una mena d’alter ego de l’autor —tot i que segurament seria més just considerar-lo com l’amic invisible de Vicenç Pagès, elevat a la categoria de confident, i al qual recorre quan necessita ajuda, una mica de sentit comú, la discussió d’una idea—, i que apareix a la pràctica totalitat dels seus llibres narratius: la història de la vida d’Àngel Mauri serveix a Vicenç Pagès per agafar la sociologia com un material de ficció, una estratègia literària que també és present en la construcció de la complexitat formal de les seves novel·les.

PUBLICITAT

«Com enyorem aquell silenci que va ser la banda sonora de la nostra infantesa», diu l’autor.

Per a l’estudiós d’El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist i Dies de frontera, Memòria vintage serà una eina molt útil: entre les moltíssimes lectures que reclamen, aquestes quatre novel·les també admeten, al cap i a la fi, ser descodificades com el relat del destí d’una generació.

Menjars que ja no es mengen

Com tot diccionari enciclopèdic, els camins de lectura continguts a Memòria vintage són infinits. «Hay una ley de la memoria que hace que las cosas de la niñez se queden fijadas para siempre», deia García Márquez. I Vicenç Pagès escriu sobre oficis que s’han extingit (drapaire), sobre verbs que ja no s’usen (realitzar-se), sobre activitats que han canviat de valor (fumar), sobre entreteniments obsolets (col·leccionar segells), sobre paraules que les noves generacions han deixat de dir (pànxing), sobre objectes que han desaparegut de les nostres vides (fax), sobre menjars que ja no es mengen (el pijama, una de les postres que podien fer avorrir la infantesa, per cert), sobre mots que han canviat de sentit (mòbil).

Hi ha els anys del franquisme, hi ha els assassinats d’ETA, hi ha escenes del catalanisme i hi ha vinyetes de la Transició i de l’immediat desencís polític. Hi ha programes televisius i radiofònics, hi ha tics verbals i costums socials, hi ha modernitat i postmodernitat, hi ha el grotesc i l’absurd, hi ha la nostàlgia i hi ha l’acusació: al capdavall, un dels grans avantatges de la memòria de l’autor és que no es conforma amb la mirada elegíaca ni deformadora. En aquest aspecte és il·lustrativa l’entrada de «silenci»: «Com enyorem aquell silenci que va ser la banda sonora de la nostra infantesa», s’hi pot llegir; però més endavant, equànime, també s’hi troba l’observació següent: «ens costa esbrinar si ja érem així de silenciosos o si ens hi va tornar aquella repressió, el silenci dels nostres pares i avis en aquella llarga postguerra».

I paraula rere paraula, significat rere significat, concepte rere concepte, amb una mirada impàvida i des de l’humor glacial, Vicenç Pagès sembla estar atent a l’avís del perill que anunciava Borges a l’assaig «La postulación de la realidad», inclòs a Discusión: «El hecho mismo de percibir y atender es de orden selectivo: toda atención, toda fijación de nuestra conciencia comporta una deliberada omisión de lo no interesante». A Memòria vintage es demostra la importància dels objectes, dels jocs, dels entreteniments, de les pel·lícules vistes i dels llibres llegits, que potser no són interessants per a la història de la Història però que sí que ho són, en canvi, per a la forja personal de cadascú: a la manera de Flaubert, Memòria vintage és un diccionari de tòpics i a la vegada els ritus de pas d’una determinada educació sentimental.

A la manera de Flaubert, ‘Memòria vintage’ és un diccionari de tòpics i els ritus de pas d’una determinada educació sentimental.

Com en un bon reportatge sobre les minúcies i els detalls més nimis d’una època, Vicenç Pagès va més enllà de les dades i de la informació estadística, i, a partir d’un argument central —la quotidianitat d’una generació, del mateix autor, o potser d’Àngel Mauri—, amb una clara voluntat estètica i periodística, concedeix els atractius d’una vida a les notícies que busca el lector. Memòria vintage deu ser un dels pocs diccionaris que respira vitalitat a cada entrada.

Una capsa de ficció

I, com si fos una summa de la perícia literària de Vicenç Pagès, cada una funciona com una capsa de ficció —o de coneixement— que engendra la narració dins la narració, en una eflorescència de jocs textuals. En un dels textos més brillants del llibre, sobre el París, Texas de Wim Wenders, Vicenç Pagès hi veu «un catàleg de les formes de comunicació a mitjan anys vuitanta», i, a través d’un dels recursos tècnics més profitosos que utilitza, l’encadenament de conceptes, hi reuneix les imatges de fotomaton, l’àlbum de fotografies, la cabina de telèfon, la màquina de marcians domèstica, el walkman, el mapa de carreteres —el GPS no existia—, una revista de còmics, un casset i un super-8 i fins i tot hi detecta una predicció de l’Skype.

El lector, però, hi veu una altra cosa, una capacitat de crítica cinematogràfica que fuig dels tecnicismes cinèfils i col·loca la pel·lícula en una òrbita més pròxima a la realitat de l’espectador. «Era un drama contemporani, estava fet perquè ens el creguéssim, els personatges semblaven tan reals com nosaltres mateixos», diu Vicenç Pagès. És una experiència força semblant a la que s’obté mentre es llegeix Memòria vintage.

A l’entrada dedicada al compositor Nino Rota s’hi poden llegir unes línies que servirien perfectament per descriure la difícil missió que Vicenç Pagès executa amb tant d’èxit a Memòria vintage: «¿Com és que de sobte els estudiants d’Amarcord es posen a ballar lentament sota la boira mentre el vent fa voleiar tot de fulles mortes? Perquè la música de Nino Rota els reconcilia amb ells mateixos, i a nosaltres amb ells i també amb els qui som i amb els qui algun dia serem i deixarem de ser».

Memòria vintage. De l’home a la Lluna a Pulp Fiction. Vicenç Pagès Jordà. Editorial Empúries.