Ara farà quinze anys de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), una de les fites més rellevants de la política educativa de l’autogovern català, amb la singularitat d’haver estat aprovada amb els vots de la majoria governamental i del principal partit de l’oposició. En el marc del debat educatiu actual pot ser d’interès rellegir-la i fer un balanç de la seva aplicació des que va entrar en vigor.

La voluntat de la llei era bastir una escola catalana renovada que servís per poder-se adaptar a les necessitats generades pels canvis –turbulències incloses– que ja intuíem que ens afectarien i sacsejarien amb un impacte directe en la formació de la ciutadania, que demanaria nous sabers, noves competències i noves maneres d’aprendre. Amb la convicció que les normes difícilment poden seguir el ritme dels canvis, es va plantejar una llei adaptativa, amb l’objectiu de proporcionar eines de gestió als centres educatius, i no tant establir com s’havia d’ensenyar ni què s’havia d’ensenyar. En definitiva, el que es pretenia era crear les condicions perquè l’ensenyament es pogués fer de manera correcta i efectiva.

Just quan s’estava acabant de debatre la llei va esclatar la gran crisi econòmica que va suposar fortes retallades en els recursos públics disponibles, tot dificultant l’aplicació de moltes de les mesures de la llei. Entretant, s’estava produint un dels canvis demogràfics més importants que ha viscut el nostre país, ocasionat per un flux migratori que en els primers vint anys del segle s’ha saldat amb un milió més d’habitants procedents de la immigració. Òbviament, els infants i adolescents d’aquesta allau de persones nouvingudes han necessitat una atenció educativa especial. Si a aquest fenomen hi afegim l’impacte posterior de la crisi sanitària de la covid-19, que ha afectat tots els països, és evident que el sistema educatiu s’ha vist tensat fins al límit, evidenciant les seves limitacions i mancances per adaptar-se a situacions d’estrès i alterant-ne el funcionament normal.

No seria just, per tant, fer una valoració de com s’ha aplicat la llei durant aquests quinze anys sense tenir presents aquests factors que deixen un pòsit d’inseguretat i de certa desesperança en el sistema i que, naturalment, haurien exigit l’aplicació de mesures intenses, que la mateixa llei proporciona. Com també, les successives emergències van dificultar l’adopció d’una visió estratègica per part dels governs de torn, ben sovint desbordats per la urgència d’afrontar situacions inesperades.

Sembla que després de tanta tempesta podria arribar la calma, però ens trobem amb la necessitat d’afrontar la gestió dels grans canvis i que les crisis no han fet altra cosa que accelerar.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.