«L’agitació sol entelar la visió» escriu Josep Pla en les notes disperses que va aplegar Francesc Montero en el volum Fer-se totes les il·lusions possibles. Pla valorava que l’isolament en què vivien durant el franquisme «haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit» i «veure les coses amb una gran claredat».

Una reflexió que vam sentir sovint en boca de Pasqual Maragall i de Narcís Serra, quan explicaven que en assumir el govern de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 tenien molt clar què havien de fer perquè havien tingut molt de temps per pensar-ho, ells i els grups més actius de la seva generació.

«L’agitació entela la visió». És un aforisme atractiu per pensar el moment en què viu la política no només al nostre país, sinó arreu del món. La «turbopolítica» a la qual feia referència Oriol Bartomeus en un article del passat mes d’abril.

Pla, com Churchill i els grans homes de la vella política, consideraven que calia molta calma i claredat d’esperit per prendre les bones decisions, sovint ben acompanyades d’un bon conyac o d’un bon whisky.

Avui, però, vivim immersos en una política febrilment agitada i profundament ideologitzada. A Pla, la ideologia l’horroritzava gairebé tant com l’agitació. Josep Pla no va militar mai en cap partit i sembla que no en tenia pas bona opinió, de la vida militant: «No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul».

És a dir, que es fa difícil fer política si no s’està disposat a fer el ridícul mentre es creu buscar la santedat. Cal ser molt creient per fer política, o molt cínic. Si no ets prou creient, o prou cínic, millor que et dediquis a un altre negoci.

Una aversió a la ideologia i la disciplina política que li permet observar amb una mirada oberta realitats polítiques molt allunyades de la seva concepció del món, com es posa de manifest a Viatge a Rússia. Allà hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

A ‘Viatge a Rússia’ hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

La NEP, la Nova Política Econòmica impulsada per la URSS a partir de l’any 1921 que, entre altres canvis, permetia als camperols l’apropiació de l’excedent del camp, està més ben explicada en 15 pàgines de la seva crònica de viatge que en els estudis de molts economistes escrits al llarg del segle passat. Perquè Pla comprèn el fons de la qüestió i entén els pagesos. Sap que no se’ls pot convertir en revolucionaris, com pretenia Trotski, en una «típica teoria del cul de cafè literari» i que el millor que podia fer el govern comunista era el que estava fent: «una política prudent, plena de tacte i delicadesa, [que] transigeix i segueix la política del compromís».

 

Lent forjada a l’Empordà

Ell entén perfectament en què consisteix el comunisme a la URSS dels anys 20: «L’Estat es preocupa essencialment de que ningú no es faci ric». Un principi «molt enraonat». Josep Pla mira el món amb la seva lent, forjada a l’Empordà, però la seva lucidesa no ideologitzada li permet copsar millor les realitats llunyanes –fos la URSS o els Estats Units– que la majoria d’intel·lectuals del seu temps.

Ell no defensa el capitalisme o el comunisme sinó que els analitza. El capitalisme és hegemònic, escriu a El quadern gris perquè és «irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida». Per a ell, aquesta naturalitat «no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema». Simplement, la descriu. I és profundament escèptic sobre la possibilitat de millora: «parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor».

I això, per què? Perquè la naturalesa no és justa: «no he vist pas mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia». La justícia és cosa dels homes. Som nosaltres els qui aspirem a la justícia, no pas la naturalesa: «La “Mare Naturalesa” no en té res de mare, i tota la història de la humanitat es redueix a la lluita contra la naturalesa. […] El món de l’home se’l fa l’home […] El món de l’home és un món aixecat contra la mort, contra la dissolució, contra la naturalesa». Què en pensaria avui dels defensors de la natura i els drets dels animals?

I és que si alguna cosa detestava Pla en política, era els naïfs i els relativistes: «si tot el que s’ha pensat és cert, verídic i autèntic, què es pot fer més?» Observava amb horror com cada cop n’hi havia més, de relativistes, «perquè la comoditat els afavoreix: es dediquen a arronsar-se d’espatlles i a passar la vida [el] més fàcil possible».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Pla avorreix aquesta actitud. Sap que cal comprometre’s i prendre partit. Defensar allò que un creu just i defensar-ho amb certa passió: «sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable».

«No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul.»

És la humanitat qui ha de forjar el seu futur, més o menys racional, més o menys just, més o menys ordenat i comprensible. Però sense imaginar futurs perfectes allunyats de la realitat perquè «sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor». O el mateix, en versió castellana: lo mejor es enemigo de lo bueno.

 

Un inadaptat

Aquesta mirada profundament arrelada a les característiques més pregones de la humanitat li permetia fer unes reflexions polítiques molt més acurades que la majoria d’analistes del seu temps. La mirada de Pla és lúcida perquè assumeix plenament les contradiccions del món sense jutjar-les.

Però aquesta lucidesa el fa sentir un inadaptat. «Inadaptat a què? ¿A l’estupidesa general progressiva?» i potser un infeliç: «Deixi’m ser un pur infeliç. No vull res. […] Jo vaig fracassar per endavant, al començament». Potser aquí rau la diferència en la percepció del fracàs: n’hi ha que fracassen després d’haver intentat quelcom, d’haver aspirat a alguna cosa, i els que fracassen abans de començar, per indolència o inadaptació. Pla creia que era dels primers o dels segons?

«Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable.»

Hi ha persones que són felices sense necessitar-ne motius, i d’altres que són infelices fins i tot molt abans de poder tenir algun motiu per a la infelicitat. Pla explica que la seva veïna del carrer Nou quan era petit un dia li va preguntar: «i tu, ¿què vols ser?» i el petit Josep li va respondre «brusc, emmorronit: “Jo, res!”».

Qui res no espera, no desespera. Però l’home que res no espera tampoc no té por de res. I l’home que no té por acaba resultant perillós. Pot fer el que vulgui, pot dir el que vulgui, perquè tant li fa tot. I el «tant se me’n fotisme» és un perill per a l’ordre social. Conscient d’això, Pla sempre s’allunya. No fuig, perquè sap que no es pot fugir de la fugida. Però s’amaga, es retira, s’aïlla. Primer a l’Escala, després a Llofriu. Potser perquè ha d’amagar –i preservar– la seva autèntica naturalesa, de «candorós recalcitrant», lluny del cinisme que tots li atribueixen. Un home candorós que s’expressa amb la sinceritat de qui no té res a amagar.

 

Els homes àtics

Al cap i a la fi, si viu desencisat és que en algun moment es va encisar. En algun moment es va fer «totes les il·lusions possibles», tot i que després afirmava «no creure en cap». El seu cinisme aparent potser no és altra cosa que el resultat d’una «decepció raonable, enraonada».

Tanmateix, aquesta «decepció enraonada» no li impedeix valorar els grans homes de la política, de Cambó a De Gaulle, passant per Roosevelt. Pla reconeix la necessitat dels homes d’acció, però detesta l’acció buida i inconsistent. Utilitzant la contraposició entre els homes àtics –de la península àtica– i els asiàtics, Pla deixa clar que li agraden els polítics àtics i no suporta els asiàtics. L’àtic és concís i ple; l’asiàtic, inflat i buit. És aquesta política inflada i buida la que Pla no suporta. Una política falta de mesura i que no aporta res.

La «decepció enraonada» no li impedeix valorar els grans homes de la política, de Cambó a De Gaulle, passant per Roosevelt.

En aquests temps d’agitació política en què vivim, i que ens entela la visió, el món és ple de polítics asiàtics. Al nostre país, sense anar més lluny. Quants asiàtics hem hagut de patir en els darrers anys? I, quants àtics ens farien falta per redreçar la situació?

Això mateix es devia preguntar Pla l’any 1941 –quan es refugia a l’Escala– o el 1981 a Llofriu, al llit de mort, conscient