«L’agitació sol entelar la visió» escriu Josep Pla en les notes disperses que va aplegar Francesc Montero en el volum Fer-se totes les il·lusions possibles. Pla valorava que l’isolament en què vivien durant el franquisme «haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit» i «veure les coses amb una gran claredat».

Una reflexió que vam sentir sovint en boca de Pasqual Maragall i de Narcís Serra, quan explicaven que en assumir el govern de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 tenien molt clar què havien de fer perquè havien tingut molt de temps per pensar-ho, ells i els grups més actius de la seva generació.

«L’agitació entela la visió». És un aforisme atractiu per pensar el moment en què viu la política no només al nostre país, sinó arreu del món. La «turbopolítica» a la qual feia referència Oriol Bartomeus en un article del passat mes d’abril.

Pla, com Churchill i els grans homes de la vella política, consideraven que calia molta calma i claredat d’esperit per prendre les bones decisions, sovint ben acompanyades d’un bon conyac o d’un bon whisky.

Avui, però, vivim immersos en una política febrilment agitada i profundament ideologitzada. A Pla, la ideologia l’horroritzava gairebé tant com l’agitació. Josep Pla no va militar mai en cap partit i sembla que no en tenia pas bona opinió, de la vida militant: «No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

És a dir, que es fa difícil fer política si no s’està disposat a fer el ridícul mentre es creu buscar la santedat. Cal ser molt creient per fer política, o molt cínic. Si no ets prou creient, o prou cínic, millor que et dediquis a un altre negoci.

Una aversió a la ideologia i la disciplina política que li permet observar amb una mirada oberta realitats polítiques molt allunyades de la seva concepció del món, com es posa de manifest a Viatge a Rússia. Allà hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

A ‘Viatge a Rússia’ hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

La NEP, la Nova Política Econòmica impulsada per la URSS a partir de l’any 1921 que, entre altres canvis, permetia als camperols l’apropiació de l’excedent del camp, està més ben explicada en 15 pàgines de la seva crònica de viatge que en els estudis de molts economistes escrits al llarg del segle passat. Perquè Pla comprèn el fons de la qüestió i entén els pagesos. Sap que no se’ls pot convertir en revolucionaris, com pretenia Trotski, en una «típica teoria del cul de cafè literari» i que el millor que podia fer el govern comunista era el que estava fent: «una política prudent, plena de tacte i delicadesa, [que] transigeix i segueix la política del compromís».

 

Lent forjada a l’Empordà

Ell entén perfectament en què consisteix el comunisme a la URSS dels anys 20: «L’Estat es preocupa essencialment de que ningú no es faci ric». Un principi «molt enraonat». Josep Pla mira el món amb la seva lent, forjada a l’Empordà, però la seva lucidesa no ideologitzada li permet copsar millor les realitats llunyanes –fos la URSS o els Estats Units– que la majoria d’intel·lectuals del seu temps.

Ell no defensa el capitalisme o el comunisme sinó que els analitza. El capitalisme és hegemònic, escriu a El quadern gris perquè és «irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida». Per a ell, aquesta naturalitat «no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema». Simplement, la descriu. I és profundament escèptic sobre la possibilitat de millora: «parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor».

I això, per què? Perquè la naturalesa no és justa: «no he vist pas mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia». La justícia és cosa dels homes. Som nosaltres els qui aspirem a la justícia, no pas la naturalesa: «La “Mare Naturalesa” no en té res de mare, i tota la història de la humanitat es redueix a la lluita contra la naturalesa. […] El món de l’home se’l fa l’home […] El món de l’home és un món aixecat contra la mort, contra la dissolució, contra la naturalesa». Què en pensaria avui dels defensors de la natura i els drets dels animals?

I és que si alguna cosa detestava Pla en política, era els naïfs i els relativistes: «si tot el que s’ha pensat és cert, verídic i autèntic, què es pot fer més?» Observava amb horror com cada cop n’hi havia més, de relativistes, «perquè la comoditat els afavoreix: es dediquen a arronsar-se d’espatlles i a passar la vida [el] més fàcil possible».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Pla avorreix aquesta actitud. Sap que cal comprometre’s i prendre partit. Defensar allò que un creu just i defensar-ho amb certa passió: «sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable».

«No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul.»

És la humanitat qui ha de forjar el seu futur, més o menys racional, més o menys just, més o menys ordenat i comprensible. Però sense imaginar futurs perfectes allunyats de la realitat perquè «sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor». O el mateix, en versió castellana: lo mejor es enemigo de lo bueno.

 

Un inadaptat

Aquesta mirada profundament arrelada a les característiques més pregones de la humanitat li permetia fer unes reflexions polítiques molt més acurades que la majoria d’analistes del seu temps. La mirada de Pla és lúcida perquè assumeix plenament les contradiccions del món sense jutjar-les.

Però aquesta lucidesa el fa sentir un inadaptat. «Inadaptat a què? ¿A l’estupidesa general progressiva?» i potser un infeliç: «Deixi’m ser un pur infeliç. No vull res. […