El 26 d’abril de 1986 el quart reactor de la Central Nuclear de Txernòbil va esclatar a la una i vint-i-tres minuts de la matinada, hora local. Aquest accident –en el nostre món altament interrelacionat– va tenir un efecte secundari inesperat en la vida d’un sociòleg alemany de poc més de quaranta anys. Quan va passar la tragèdia, estava a punt de publicar el seu primer gran llibre i Txernòbil va mostrar que el seu diagnòstic era encertat. La validesa de l’anàlisi anava més enllà de l’explosió a la central nuclear ucraïnesa, però, si no hagués fallat, segurament el ressò del llibre hauria estat molt menor i possiblement el seu nom no hauria estat catapultat a l’esfera pública com ho va fer. A partir d’aquell moment, la veu d’Ulrich Beck passaria a estar entre les més acreditades d’Europa.

La societat del risc no era un llibre oportunista sinó una lectura aprofundida d’un moment en l’evolució de la civilització humana. A més, seria la llavor des d’on es desenvoluparia tot el seu pensament. Lluny de l’alarmisme, el missatge no era assenyalar que el món s’havia tornat més perillós que mai. La seva anàlisi apuntava més aviat a la naturalesa d’aquestes amenaces. Ja no es tracta només de catàstrofes naturals. Ara els riscos estan produïts per les forces humanes. A més, com ho va mostrar l’accident de Txernòbil, aquests perills –que poden dependre de factors tan incontrolables com la direcció del vent– no entenen de fronteres. Per això, un dels seus llibres posteriors es titularia La societat del risc global.

En aquest context, la incertesa és inevitable perquè sorgeix del procés normal de desenvolupament tecnològic, que comporta intrínsecament la generació simultània de coneixement i de no-coneixement. D’una banda, elaborem el saber que ens permet produir nous dispositius, però –alhora– s’obren un munt d’interrogants sobre les conseqüències imprevistes de la seva interacció amb l’entorn natural, social i tecnològic previ. Per això, aquestes societats estan caracteritzades per la dinàmica del risc: és a dir, viure en un món que ha de decidir sobre el seu futur en unes condicions d’incertesa que ell mateix ha produït. Un món en el qual la solució d’ahir pot ser l’amenaça d’avui i el problema de demà. Un món que ha de conviure amb els efectes col·laterals negatius que es desprenen dels seus èxits, com les crisis econòmiques o l’emergència climàtica.

Una segona modernitat

En la seva anàlisi, Beck va més enllà d’acotar el concepte de risc. Per a ell, la societat del risc és també la societat de la segona modernitat, on conflueixen alhora diferents vectors de canvi. A més de l’amenaça dels riscos globals, aquesta societat està caracteritzada per la globalització, la individualització, la revolució dels gèneres i la precarització del treball.