El debat sobre la indústria del present i del futur i sobre la seva capacitat de generar millors nivells de benestar, ocupació de qualitat i fortalesa per impulsar innovació, cohesió social i territorial, i valor afegit s’ha tornat central en la discussió sobre les polítiques públiques. Lluny queden les opinions segons les quals la millor política industrial era la que no existia.

El pes del sector en l’economia és molt important, ja que suposa el 30 % del PIB mundial si incloem els serveis financers i informàtics que en conformen el perímetre. Espanya està lluny d’aquest percentatge (16 %) i Catalunya, també (19 %). Si ho ampliem amb els serveis dedicats principalment a la indústria el percentatge pot créixer 3 punts en els dos casos. Així i tot, La bretxa és notable i és peremptori superar aquesta situació.

La indústria viu a l’atzar de les grans transformacions que avui dia s’estan donant en la societat, potser encara més acceleradament que en altres camps, i en qualsevol cas molt al ritme de la ciència amb la qual interactua constantment. Les causes d’aquesta celeritat no són alienes a problemes emergents com els costos energètics, l’obtenció de matèries primeres provinents dels que es dona per denominar «metalls rars», els conflictes geopolítics i, molt especialment, la sobirania tecnològica pel que fa al component principal de màquines basades en microxips.

Aquesta complexa realitat no ha de portar-nos a una posició pessimista sinó que, ben al contrari, ha de provocar una política proactiva i decidida. Un bon exemple és l’actitud de la Xina, que ha sabut aprofitar-se dels processos de deslocalització de la capacitat tecnològica d’Occident per renovar totalment el seu sistema econòmic i aconseguir que, avui dia, el pes de la indústria en el PIB del país sigui del 38,3 %.

Si mirem què ha ocorregut durant els últims anys en el camp de la indústria manufacturera ens trobem amb enormes factors disruptius que pivoten al voltant del concepte de la indústria 4.0, però que estan tenint efectes importants en alguns aspectes de la cadena de producció, particularment en el referit a l’aplicació de la intel·ligència artificial, combinat amb altres factors determinants en la celeritat dels processos productius, com la digitalització, la indústria additiva, la robotització o l’internet de les coses.

En el cas de l’energia, el factor s’agreuja per la disfunció que existeix entre els ritmes que exigeixen els compromisos relacionats amb el canvi climàtic i la implantació de les energies renovables i netes, tant per al consum general com per a la indústria i la mobilitat.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és la forta dependència de les situacions provocades pels vaivens geopolítics, com la crisi derivada de les guerres d’Ucraïna i d’Orient Mitjà. Segons diversos estudis s’espera que l’impacte de la disrupció, sigui per tensions geopolítiques, efectes del canvi climàtic, avanços tecnològics o per vulnerabilitats de la cadena de subministrament, augmenti entre un 15 % i un 25 % en els pròxims cinc anys.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.