És un dels problemes de la crítica de llibres, que no se li sol exigir, com a la novel·la o al conte, cap mena de mirament estilístic, ja que se suposa que el seu objectiu primer és exposar el desenrotllament d’una opinió, encara que això es materialitzi amb una prosa poc fina o fins i tot descuidada, com si estigués alliberada de conciliar el pensament amb la bellesa del llenguatge i només aspirés a redactar sense equívocs els arguments del punt de vista que es defensa: hi ha crítics de llibres que s’obliden de concedir un paper cabdal al ritme del llenguatge, al plaer de la frase, a les fugues i els contrapunts de la prosa, a les estratègies retòriques, a la complexitat sonora de la sintaxi, inseparable al cap i a la fi de la precisió argumentativa: hi ha crítics de llibres que obliden que la crítica de llibres és també un gènere literari i que, com a tal, la primera preocupació de qui la practica ha de ser el rigor i l’audàcia estilística.

Qualsevol crítica literària és vàlida sempre que sigui vàlida literàriament, va escriure Francisco Rico. I és del tot cert: al crític de llibres se li pot perdonar que no hagi acabat d’esbrinar el propòsit de l’autor, però és intolerable que escrigui malament, que no treballi la seva prosa, que el seu text s’entrebanqui a cada instant. D’altra banda, si no es fixa en la combinació de les paraules que ell escriu sobre un altre escriptor, quina mena d’autoritat pot exhibir per orientar el gust del lector?

De la mateixa manera que la crítica també es fa amb paraules, cal tenir ben present que també és un gènere literari, és a dir, que també hi ha unes regles i unes obligacions que es poden manipular, trair o trencar, però sabent sempre que al darrere hi ha de sonar la musicalitat de l’escriptura. La crítica de llibres, en fi, és un tot —i, com a tal, ha de tenir de manera explícita o implícita un plantejament, un nus i un desenllaç—, on l’important és l’estil, el seu poder verbal, la seva força i la seva estratègia en el moment d’utilitzar les argúcies pertinents per convèncer i capturar el gust i el criteri del lector.

Qualsevol crítica literària és vàlida sempre que sigui vàlida literàriament, va escriure Francisco Rico. I és del tot cert.

Al cap i a la fi, el crític de llibres hauria de ser conscient d’una qüestió bàsica, que així com el novel·lista opera sobretot amb la realitat, la seva matèria primera és la literatura i que el que li competeix és la construcció d’un article com si també fos una obra d’art, petita, discreta i fugissera, si es vol, però obra d’art, que és el que són els textos que Joan Teixidor (Olot, 1913 – Barcelona, 1992) va reunir a Entre les Lletres i les Arts (1957) —miscel·lània de notes de lectura, necrològiques i visites a exposicions— i Cinc poetes —Maragall, Guerau de Liost, Salvat-Papasseit, Riba i Espriu— i que, ara, Sam Abrams edita junts a Créixer i esperar. Obra crítica (Diputació de Girona, Col·lecció Josep Pla, 2020), per a goig del lector.

«La literatura catalana del segle XX no hauria estat exactament la mateixa sense la seva presència i els seus esforços», escriu Sam Abrams a la nota de presentació, i recorda els motius que han impedit que l’obra de Joan Teixidor —poeta, crític de llibres i d’art, memorialista, cronista de viatges, editor i activista cultural— hagi tingut el ressò que es mereix: hi havia, certament, el seu caràcter tímid i retret, però també hi havia els problemes ideològics —se’l va acusar d’haver col·laborat amb el franquisme—, l’oposició dels sectors més nacionalistes de la cultura catalana pel «possibilisme» de la revista Destino i l’editorial del mateix nom, i va haver d’aguantar que l’esquerra catalanista el castigués per ser un escriptor catòlic.

 

Una mar de meravelles

De totes maneres, qui el va voler fer caure de qualsevol cànon literari no comptava amb el fet que la literatura i la seva història és molt tossuda i que la veritat literària s’encaparra sempre a dur les coses al lloc que els correspon i que els autors es recuperen —gràcies a lectors com Sam Abrams— i que acaben assolint la categoria —de clàssic— que justament els pertoca. Ho deia Valentí Puig a propòsit dels seus llibres memorialístics: «Hem vist tants èxits meteòrics, tants prestigis destruïts per la hiperinflació, que retrobar l’obra de Joan Teixidor significa la llibertat de poder prescindir de les coses accessòries i accedir a una música callada, a la intel·ligència que, quan és noble, és a la vegada noblesa intel·ligent. Escriure, per a Joan Teixidor, és una forma de llibertat i de lleialtat. Busca una veritat que pot ser conflictiva i, a pesar de tot, també harmònica.»

Memorialista de primera línia —els seus llibres d’apunts són una «mar de meravelles», tal com diu dels versos de Joan Vinyoli, un prodigi de pensament on el caos i la barbàrie perden força davant del dolor i l’esplendor, sobretot l’esplendor, de l’existència—, poeta secret que esdevé pilar fonamental en la renovació de la poesia catalana, crític d’art que va saber estar atent a les noves maneres de crear i veure el món nou —amb uns textos intel·ligibles per als neòfits—, Joan Teixidor es revela a Créixer i esperar com un lector que s’apropia dels escriptors d’una manera tan inèdita i matisada que semblen nous, com si no només observés, sinó que també contemplés amb tot el temps del món els versos d’Homer traduïts per Riba, la poesia xinesa que va traduir Marià Manent, la «fixesa de malson» de Gutiérrez Solana, el ritu i la màgia de les bruixes de les rondalles que Joan Amades aplega a Folklore de Catalunya, els poemes de Kathleen Raine, o de Paul Eluard.

 

Font d’enriquiment

I aleshores el lector pensa en unes paraules de Robert Musil: «No ens hem portat mai bé amb la crítica. És per això que els grans crítics literaris escassegen més entre nosaltres que no pas en altres nacions, i hauríem de mostrar-nos agraïts a les rares persones impulsades per la passió de la crítica». Van ser escrites l’any 1928, però tenen encara una validesa notòria i són perfectament extrapolables a uns altres àmbits culturals com el català.

Cal llegir les meditacions literàries de Teixidor perquè ofereixen opinions perspicaces, expressives i convincents.

Algú es podria preguntar quin sentit té llegir Entre les Lletres i les Arts i Cinc poetes enmig de tanta oferta literària actualíssima, dos llibres sobre literatura escrits tants d’anys enrere. La resposta és senzilla i evident: cal llegir les meditacions literàries de Joan Teixidor perquè encomanen la passió per la lectura crítica, perquè estimulen l’afany de saber, perquè s’hi escolta l’alegria feliç d’una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereixen opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fa és d’un enorme virtuosisme suggestiu, perquè donen pistes noves per entendre i rellegir els clàssics —«perquè els antics no ens semblin ruïnes lamentables»—, i perquè ensenyen que la crítica va dirigida, sobretot, cap aquella gent que és també la destinatària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenyen que la crítica va dirigida als lectors, perquè, en fi, tal com diu Joan Teixidor, s’ha d’entendre «la lectura i la crítica com a font del propi enriquiment, com a camí per a comprendre els altres i a mi mateix».