La música de Joan Guinjoan segueix viva. Ho deia el director Ernest Martínez Izquierdo amb una partitura del músic de Riudoms a la mà al final del concert d’homenatge que es va fer al Petit Palau, el mateix dia en què el compositor hauria fet noranta anys, el 28 de novembre. Els intèrprets del concert van ser dues formacions de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), el Conjunt de percussió i l’Ensemble Contemporani.
Guinjoan (1931-2019), va ser un dels compositors més destacats del panorama musical a Catalunya durant la segona meitat del segle XX i també un dels que va tenir més recorregut internacional. El concert plantejat per Martínez Izquierdo volia reflectir el que va batejar com «les dues ànimes de Guinjoan». Una, vinculada al món mediterrani propi del compositor en què incorporava llenguatges musicals de diferents folklores o del jazz. L’altra, més cerebral i especulativa, fruit del coneixement que havia fet durant la seva estada d’estudiant a París, de l’obra de músics contemporanis com Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, György Ligeti, Pierre Boulez o Iannis Xenakis.
El concert, dins el cicle Palau Fronteres, va començar amb Homenatge a Carmen Amaya (1986), per a un conjunt de sis percussionistes. És una obra d’una extraordinària riquesa de timbres, colors i ritmes, molt lluminosa, que fa ús d’un ventall amplíssim d’instruments de percussió que reclamen la màxima concentració dels músics. La formació que preparen Lorenzo Ferrándiz i Ramon Torramilans, va ser dirigida pel primer amb una precisió absoluta.
Aquest Guinjoan tan mediterrani va donar pas a una obra de Kurt Weil, a la suite que aquell compositor alemany va arranjar per a orquestra de vents i percussió a partir de la seva cèlebre L’òpera de tres rals que va titular Petita música de tres rals. Martínez Izquierdo va agafar la batuta de l’Ensemble Contemporani que ja no deixaria fins al final del concert. Aquesta obra del compositor que va saber donar altura al teatre musical i al cabaret va donar pas a una de Guinjoan, El diari, per a veu i conjunt instrumental, amb un text crític i còmic de Josep Maria Espinàs, que també remet a l’ambient nocturn. La veu solista va ser la japonesa Mao Miyoshi.
Joan Guinjoan Gispert (28 novembre 1931 – 1 gener 2019)
El concert va tornar a l’avantguarda europea, concretament a la italiana més radical de Luciano Berio, de qui es va interpretar Chemin IV per a oboè i onze instruments de corda, una obra que no és fàcil, però que l’oboista Nina Alcañiz Macias i la resta de músics van saber resoldre. Amb GIC 79 de Guinjoan va acabar el concert. Aquesta obra, de connotacions jazzístiques, el compositor l’havia dedicat al Grup Instrumental Català (GIC), una formació avantguardista que Carles Santos i Josep Maria Mestres Quadreny havien creat el 1976 a l’aixopluc de la Fundació Miró.
Sempre és important la interpretació de l’obra de músics contemporanis. En aquest cas ho era encara més tractant-se de la implicació de joves músics en el repertori de compositors anteriors, molt propers en el temps, com assenyalava un bon coneixedor de l’estat musical del país. Les dues formacions musicals que van interpretar el concert, el Conjunt de percussió i l’Ensemble Contemporani de l’ESMUC, van demostrar haver fet un treball molt seriós sobre l’obra de Guinjoan en particular. Es veia com alguns músics gaudien de la interpretació. D’altres se’ls notava més tensos, però en qualsevol cas, el resultat va ser molt satisfactori i així ho reflectia l’expressió contenta del director al final del concert. Cal agrair la tasca de l’escola de música portant a bon fi el que ha de ser uns dels seus objectius formatius, l’educació en el patrimoni, sigui l’antic o el més contemporani com és el cas.
En aquest sentit, l’ESMUC té una vinculació molt especial amb el compositor a través del Premi Internacional de Composició Joan Guinjoan, un premi de prestigi que ja ha arribat a la vintena edició. El públic assistent al concert era majoritàriament jove i entusiasta, segurament estudiants, el què fa pensar que la baula no es trencarà.
