Malgrat la terrible crisi sanitària i econòmica soferta pels seus ciutadans, 2020 passarà als annals històrics com un any excepcional per a la vertebració d’Europa. És a dir, de la UE, l’única Europa políticament existent. Durant aquest exercici duríssim i màgic ha emprès el gran salt federal, hamiltonià, que suposa el pla de recuperació econòmica (Next Generation EU) amb el seu insòlit finançament solidari de responsabilitat mancomunada, a través dels eurobons (política&prosa, números 23 i 27).

Ha evitat també que la definitiva retirada del Regne Unit s’hagi tancat sense acord, fet que hauria estat catastròfic –ja prou greu era perdre un soci, i quin un!, per primer cop a la història–, i no només per a l’economia, ans també per a la cooperació amb un veí amb fort poder estratègic. I per al prestigi de la Unió com a poder pactista i normatiu.

Ha orquestrat la primera gran derrota dels populismes dels governs il·liberals interns (sobretot Hongria i Polònia), convertint els reglaments del pla de recuperació i del pressupost comunitari en armes contundents per a la defensa de l’Estat de dret i contra la corrupció: la possibilitat de suspendre’ls els fluxos pressupostaris per a la recuperació (molt automàtica), així com els fons estructurals clàssics (més laboriosa) és una novetat sistèmica. Perquè ambdues normes creen i fan comunitaris controls polítics clau sobre la qualitat democràtica individual de cadascun dels Estats membres. Aquest extraordinari avenç, a més, ha estat acompanyat de la derrota dels il·liberals als Estats Units, fet que en facilita el retorn al multilateralisme i a la negociació (l’entorn òptim per a un poder suau com l’europeu), al cor del sistema polític internacional.

I va acabar amb l’inici, simultani als 27 països socis, de la campanya sanitària de vacunació massiva contra el coronavirus. En rotund contrast respecte a l’inici de la pandèmia, caracteritzat per les mesures nacionals contradictòries i desllorigades. Aquesta data compartida simbolitzava no només la sintonia de calendari, sinó de política prèvia: l’estratègia de compra comuna a través de la Comissió abaratia costos perquè augmentava el poder de negociació concentrat en una sola mà i, sobretot, anivellava els drets dels ciutadans del nord i del sud, de l’est i de l’oest, rics i pobres, que poden gaudir d’Estats del benestar més o menys desenvolupats.

Així, l’actuació coordinada, encara que després hagi exhibit episodis (massa) millorables –com les polèmiques i els retards sobre el compliment dels contractes de producció i subministrament amb les farmacèutiques–, resultava especialment significativa, perquè la sanitat no constitueix una competència «exclusiva» de la Unió, ni tan sols «compartida», sinó de les configurades com de «suport», «coordinació» o «complement».

PUBLICITAT

La defensa del Mercat Interior

Tot això va ser possible per la conjunció de distints factors complementaris. Un, la clara consciència que la pandèmia constituïa un problema (un xoc sanitari i econòmic) simètric, comú a tots els Estats membres –i no causat per la mala gestió d’alguns–, encara que amb efectes d’intensitat asimètrica. Dos, l’exercici d’un lideratge col·lectiu sintonitzat, dels Governs dels 27 i de les institucions de la Unió (fonamentalment, Consell Europeu, Comissió, Parlament i BCE), que va demostrar haver après les lliçons més amargues de les polítiques disperses, procícliques i austeritàries desenvolupades arran de la Gran Recessió del 2008-2011.

L’actitud liberal de Merkel en valors i les seves apostes contra el canvi climàtic figuren en el seu millor actiu europeista.

I tres, la defensa del fil conductor del Mercat Interior, tant per a articular l’estratègia de recuperació econòmica com per a enfortir la unitat continental davant el repte del Brexit; així com vèncer les resistències il·liberals (poloneses, hongareses) a l’afirmació de l’Estat de dret i a la lluita contra la corrupció, particularment en el pressupost comú; sense oblidar la necessitat d’una sintonia en les mesures destinades a reobrir les 27 economies semiobertes, tancades o confinades davant les insídies i ziga-zagues de la pandèmia.

Tot va succeir, de sobte, com si les classes dirigents de la Unió haguessin descobert, de fet i de forma exigent i colpidora, que la millor autoprotecció passava necessàriament per la defensa aferrissada del mercat interior compartit («El mercado interior emerge como gran baluarte de la UE», Bernardo de Miguel, El País, 9-1-2021).

Era la victòria retrospectiva dels seus impulsors, encapçalats pel president Jacques Delors, que a través de l’Acta Única de 1986 creaven l’anomenada «Europa sense fronteres» (internes), organitzada en més de 300 directives, l’intervencionisme liberalitzador. És a dir, que afegien al mercat comú (un mercat sense impostos transfronterers interns, o aranzels) i a la unió duanera (aquest mateix mercat, amb una tarifa exterior comuna respecte a tercers països) una àrea integrada sense barreres no aranzelàries (com ara, obstacles d’estàndards industrials o altres abismes reguladors). I que, segons xifres oficials, augmenta la renda per càpita dels europeus en 840 euros/any i sosté el manteniment de 3,6 milions de llocs de treball (vegeu també «Mercado interior europeo, 25 años después», ICE, número 902, 2018).

Digerir l’èxit, evitar errors

Què quedava pendent per a aquest any 2021? Sobretot executar, completar, culminar i ampliar l’insòlit programa endegat el 2020. Facilitar i digerir-ne l’èxit; evitar o minimitzar-ne els errors de recorregut.

Econòmicament, les urgències se centraven en l’aprovació per part dels 27 Parlaments dels nous recursos propis pressupostaris amb els quals fer front a les factures de l’endeutament en eurobons; així com en la presentació, a l’abril, dels plans de reformes nacionals.

Però de seguida caldrà abordar el futur a mitjà termini del Next Generation EU, sobre el qual circulaven tres propostes: a) ampliar-ne la grandària, com va suggerir el Tribunal de Comptes tenint en compte els efectes pertorbadors de la segona i la tercera onades de la pandèmia i l’avantatge acumulat pels paquets d’estímul dels EUA («Riesgos y oportunidades de la respuesta de la política económica de la UE a la crisis de la covid-19», Análisis, número 6, 10-12-2020); b) convertir el pla temporal en permanent, com ho van proposar la presidenta del BCE, Christine Lagarde, i el professor Paul de Grauwe; c) reanomenar els bons a llarg termini bons perpetus (així va passar als Estats Units), reformulació de la idea, plena de contraindicacions, de cancel·lar els deutes dels Estats membres adquirits pel BCE («Tras la lluvia de los eurobonos», XVF, El País; 7-1-2021).

En el primer semestre del 2021 també es decidirà sobre el –desitjable– perllongament de la suspensió de les regles fiscals (Pacte d’Estabilitat: els límits del 3 % del PIB per al dèficit, i del 60 % per al deute) per tal de permetre el manteniment dels estímuls inversors i evitar la repetició de l’error del canceller alemany Heinrich Brüning, de retornar precipitadament, el 1930, al rigor fiscal, fet que abonà l’arribada del nazisme. El Pacte, poc intel·ligible, anticíclic, reiteradament incomplert i, en definitiva, antiquat (estava pensat per a una conjuntura diferent, de creixement continu, baix nivell del deute públic i alts tipus d’interès), caldrà a més, reformular-lo de manera més senzilla.

Políticament, els reptes més complicats seran dos. Un, la gestió del post-Brexit, quan, malgrat l’eclosió del nacionalisme generat, no s’acompanya d’èxits econòmics per al Govern de Boris Johnson (pesca, caiguda del comerç), que ja ha apuntat el seu desig de renegociar el recent Tractat comercial, per exemple sobre el protocol d’Irlanda del Nord. Dos, una millor i més afinada execució del decisiu pla de vacunacions, i altres assumptes comuns en la lluita contra la pandèmia, substancialment el suport als països menys desenvolupats (per solidaritat… i per interès d’evitar-hi el sorgiment de noves soques o variants).

De Merkel a Draghi

Amb quins instruments, sobretot els indispensables lideratges, s’abordaran aquestes tasques i reptes? L’any 2021 ha començat bé, en aquest assumpte. La poderosa democràcia cristiana alemanya ha optat pel continuisme centrista (matisat) de la líder que ha protagonitzat quinze anys de lideratge nacional… i europeu, la invicta Angela Merkel.

El llegat europeista de Merkel és poc discutible, però no unívoc. La seva actitud liberal en valors (enfront del trumpisme; davant del matrimoni homosexual; sobre l’onada immigratòria del 2015); les seves apostes contra el canvi climàtic (energies renovables i tancament de nuclears) i per la transversalitat ideològica (governs de coalició, complicitat amb França) figuren en el seu millor actiu. En el passiu, la gasiveria, el retard i el rigorisme austeritari amb què marcà la política econòmica europea davant de la Gran Recessió del 2008, i el rebot en el deute sobirà del 2010-11, tot i que matisat per la tolerància (encara que no del Bundesbank) amb la política monetària expansiva endegada en el Banc Central Europeu per Mario Draghi.

PUBLICITAT

Però aquest terrible (i costós) error el revertí el 2020, quan va decidir encapçalar la més gran transformació de l’estratègia econòmica, fent de padrina d’una agressiva política fiscal expansiva (el pla de recuperació de 750.000 milions d’euros) i el seu finançament mitjançant deute comú, emissions mancomunades d’euros, dos tabús per a la doctrina de l’ordoliberalisme conservador alemany.

Així que, amb els eurobons, Merkel segueix i amplia la línia europeista de governs anteriors. Com el compromís als Balcans del ministre d’Exteriors verd Joschka Fischer, primera presència militar d’Alemanya fora de les seves fronteres. O l’impuls a la moneda única i a una unificació del seu país compatible amb el marc europeu, del canceller Helmut Kohl.

En suma, el 2020 Alemanya va deixar definitivament de ser un gegant econòmic i un nan polític: per això resultava especialment inquietant que el successor de Merkel fos un candidat (com Friedrich Merz) de dreta i austeritari. La victòria interna del continuista Armin Laschet suposa, al contrari, la permanència del compromís polític en la línia moderada i europeista (ha criticat els retards del seu govern a forjar respostes europees).

Fill de miner i governant experimentat en diferents càrrecs, Laschet ha destacat per la seva obertura a la immigració (va escriure un llibre per a destacar-ne els beneficis) i el seu compromís amb la construcció europea, com a eurodiputat dedicat durant sis anys a qüestions pressupostàries i de política exterior, una trajectòria insòlita per a un líder europeu: tot i que no ha destacat per la innovació energètica (sinó per la defensa del carbó) ni tampoc especialment en la necessària heterodòxia fiscal.

L’altra gran notícia per al lideratge europeu ha estat l’inesperat aterratge de l’expresident (i refundador) del BCE, el llegendari Mario Draghi, en la política italiana, com a primer ministre d’un Govern de perfils mixtos tecnicopolítics. Les expectatives aixecades –en els mercats i en l’opinió– d’aquesta operació són grans: d’estabilitat, en un país acostumat a períodes governamentals molt curts i tempestuosos; de creixement econòmic, en contrast amb la línia plana que registra des de la creació de l’euro; de gestió adequada dels recursos del Next Generation EU; de resurrecció d’Itàlia com a gran actor en la política europea, i en reforç del seu flanc mediterrani… Una agenda difícilment abastable.

La UE ha orquestrat la primera gran derrota dels populismes dels governs il·liberals interns, sobretot Hongria i Polònia.

Comparades amb aquestes novetats, segueixen sent negatives les que vénen de l’Est en forma de reiteració del populisme il·liberal. A Polònia, per la nova llei ultrarestrictiva del dret a l’avortament, que provoca, però, manifestacions crítiques multitudinàries; o pels dubtes creixents entre els jutges d’altres països europeus sobre el democratisme dels tribunals polonesos. I a Hongria, per l’autoritarisme i abús dels drets humans en la política d’immigració i asil, que continua acumulant condemnes del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE). Però no és improbable que l’escalada d’aquests desoris es refreni: per la fermesa vigilant del TJUE; per la condicionalitat democràtica en l’atorgament dels fons de recuperació i dels estructurals, i per la desaparició d’escena del padrí dels nacionalpopulismes de tot el món, Donald Trump.

Revitalització del multilateralisme

Tampoc no sembla travessar el seu moment el bloc dels anomenats «frugals», aquells que s’oposaven als subsidis contra la recessió pandèmica; que rebutjaven un pressupost de l’eurozona; que propugnaven restriccions en el paquet pressupostari de la UE 2021-2027, i que defensaven l’extrem rigor austeritari en les polítiques fiscals dels Estats membres.

El cas més greu és la crisi de govern a Holanda (país capdavanter de l’austeritarisme), per corrupció politicoadministrativa en els ajuts als immigrants. Seguit de la recusació d’una exministra d’Integració, a Dinamarca, per violar l’Estat de dret (en separar il·legalment diverses parelles d’immigrants). I del canvi del govern dretà/ultradretà d’Estònia (del grup dels nous hanseàtics) –a causa de la desviació de fons públics cap al finançament partidista–, per un nou executiu de centreesquerra, molt més europeista.

Aquestes tendències de la governança interna europea, moderadament positives, es van apuntant en forma de pluja fina, mentre que en l’escena mundial s’aferma un canvi radical que les afavoreix. El retorn dels demòcrates al poder nord-americà, amb Joe Biden de president, repunteja la revitalització del multilateralisme, la negociació i el respecte als acords signats i a les institucions comunes. Això sí, no tot són flors i violes. Les potències tradicionalment autoritàries (Rússia i la Xina) en són el contrapunt desfavorable. Per descomptat.