Precisament en els dies en què es complia el centenari de la Marxa sobre Roma, una líder que quan era jove considerava Mussolini l’estadista més gran del segle XX es va convertir en la presidenta del govern italià. Resulta difícil pensar que la història no ens juga una mala passada. O, citant aquella famosa frase atribuïda a Mark Twain, que la història rima, encara que no es repeteixi.

El resultat de les eleccions legislatives que van tenir lloc al país transalpí el passat 25 de setembre ja estava escrit. Des que va caure a finals de juliol el govern d’unitat nacional de Mario Draghi, tothom sabia que la coalició d’ultradreta hegemonitzada per Germans d’Itàlia, el partit liderat per Giorgia Meloni, guanyaria per golejada.

La llei electoral vigent, el Rosatellum, no deixava espai a grans sorpreses, ja que gairebé el 40 % dels diputats i senadors són elegits a través del sistema majoritari en col·legis uninominals. Tenint en compte que la dreta a tracció ultra es presentava unida i que el centreesquerra no va aconseguir forjar una coalició unitària, Meloni i els seus aliats, la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi, es van emportar gairebé tots aquests escons: amb el 43,8 % dels vots es van assegurar una majoria absoluta còmoda en les dues cambres del Parlament.

Germans d’Itàlia, que ha passat del 4,3 % dels vots del 2018 al 26 %, s’ha beneficiat sobretot de dos factors. D’una banda, els errors enormes comesos per Salvini en l’últim trienni –la Lliga ha passat del 34,3 % de les eleccions europees del 2019 al 8,8 %–; de l’altra, el fet d’haver estat l’únic partit que es va quedar a l’oposició en l’executiu de Draghi.

No obstant això, cal afegir altres tres elements de llarga durada. En primer lloc, el declivi del berlusconisme iniciat fa una dècada amb el fracàs del Poble de la Llibertat, una mena de Partit Republicà estatunidenc a la italiana que il Cavaliere havia llançat per derrotar Romano Prodi. No és casualitat que fos justament en aquella conjuntura, marcada per un altre executiu tècnic, el de Mario Monti, que Meloni, al costat d’un dels dirigents històrics del neofeixisme italià, Ignazio La Russa, i l’exdemocratacristià de dretes, Guido Crosetto, fundés Germans d’Itàlia. I que Salvini, després de la crisi de la Lliga Nord, immersa en una infinitat d’escàndols, s’apoderés de la secretaria del partit fundat per Umberto Bossi i el transformés en una formació nacionalista italiana seguidora del model del lepenisme.

Encara que Forza Italia, amb un 8,1 % dels vots, no ha desaparegut dels radars, no hi ha dubte que la formació de l’octogenari Berlusconi, en altres temps totpoderosa, ha entrat en un ocàs definitiu i que els seus aliats no esperen altra cosa que apoderar-se del que en queda.

En segon lloc, va ser el mateix Berlusconi qui, el 1994, va obrir per primera vegada les portes de l’executiu al Moviment Social Italià de Gianfranco Fini i la Lliga Nord, cosa que va permetre la normalització gradual de forces d’extrema dreta que fins aleshores havien estat excloses del perímetre governamental. D’aquella pols, venen aquests fangs: els italians fa tres dècades que estan acostumats que partits ultres, presentats, per a més inri, sota l’etiqueta de «coalició de centredreta», governin el país. Pot estranyar que, després d’haver enaltit Salvini, ara votin majoritàriament per la neta política dels neofeixistes de Giorgio Almirante?

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Abstenció del 36 %

En tercer lloc, cal subratllar els alts nivells de desconfiança cap a les principals institucions del país, tret de les forces armades i la presidència de la República. Només un 20 % dels italians confia en el Parlament. La volatilitat electoral és una marca dels temps pertot arreu, però a Itàlia ha arribat a cotes mai vistes. Després d’haver «provat» amb Matteo Renzi, el Moviment 5 Estrelles i Salvini, els italians, cada vegada més farts d’una classe política considerada corrupta i incapaç, a més de quedar-se a casa –l’abstenció va superar el 36 %, deu punts més que el 2018–, han decidit triar la papereta de l’únic partit que en l’última dècada no ha estat mai al govern.

Cal subratllar els alts nivells de desconfiança cap a les principals institucions del país, tret de les forces armades i la presidència de la República.

Ara bé, si aquesta és, comptat i debatut, una anàlisi de com hem arribat fins aquí, què és el que podem esperar del futur? Durant la campanya electoral i en els primers passos de vida del nou executiu, Meloni ha demostrat tenir coratge i lucidesa. D’una banda, i sense perdre la connexió emotiva amb l’electorat més radicalitzat, ha intentat moderar el seu discurs, conscient que sense un cert pragmatisme l’ocasió que la història li ha brindat es convertirà de sobte en un malson. In primis, s’ha preocupat de remarcar el compromís atlantista com també el suport a l’esforç bèl·lic ucraïnès i, en segon lloc, no ha volgut entrar en col·lisió amb les institucions comunitàries.

Itàlia no és només la tercera economia de la Unió Europea i membre del G7, sinó també el país amb el deute públic més inflat, només darrere de Grècia, i el principal beneficiari del programa Next Generation UE. El xoc amb Washington i Brussel·les seria doncs un suïcidi polític en tota regla en una conjuntura marcada per la guerra a Ucraïna, la crisi energètica, l’alta inflació i el començament d’una recessió econòmica que no se sap quant durarà.

D’altra banda, Meloni ha volgut posar negre sobre blanc que qui mana en la bigarrada coalició que forma el seu govern és ella. A Salvini, i sobretot a Berlusconi a qui li costa acceptar que ja no és el padre-padrone, els ha concedit uns quants ministeris –fins i tot algun de pes, com Assumptes Exteriors– i els ha complagut amb la creació de dues vicepresidències –un càrrec, d’altra banda, sense competències–, però a la sala de màquines hi ha posat homes de la seva estreta confiança, és a dir el nucli dur de Germans d’Itàlia.

Això no significa que els seus companys de viatge no puguin posar-li bastons a les rodes. Ho faran segurament per marcar perfil i intentar recuperar els consensos perduts i perquè tenen la clau de la majoria parlamentària, però tant Salvini com Berlusconi són conscients que la corda es pot estirar fins a un cert punt i que no els convé enfonsar el vaixell. A més, amb unes oposicions tan dividides tampoc no hi ha alternatives viables per a un altre dels ribaltoni ja clàssics que han marcat la política italiana de les últimes dècades.

 

Exberlusconians reciclats

Dit això, és evident que la voluntat de formar un executiu «de perfil alt» ha quedat tan sols en un somni humit de la nova premier. Els tècnics de prestigi amb els quals s’ha posat en contacte li han donat carabassa, començant per Fabio Panetta, membre del board del BCE. Meloni s’ha hagut, així, de conformar amb el que oferia la casa: dirigents del seu cercle màgic que garanteixen confiança, però les capacitats polítiques dels quals són una incògnita, i exberlusconians reciclats que han pujat al carro de la vencedora. La ultradreta té un problema greu de classe política, no és cap novetat. El cas italià només fa que confirmar-ho.

El xoc amb Washington i Brussel·les seria un suïcidi polític en una conjuntura marcada per la guerra a Ucraïna, la crisi energètica i l’alta inflació.

Per tant, l’objectiu primordial de Meloni és superar l’hivern, que s’anuncia complex, per utilitzar un eufemisme, i consolidar-se en el poder. Necessita que a escala internacional s’evapori, o com a mínim es matisi, la imatge que a Roma governa una postfeixista aliada de les autocràcies electorals de Budapest i Varsòvia. Sap que ha de ser vista com una partner fiable tant a Washington com a Brussel·les, París i Berlín, més enllà de la poca sintonia ideològica que pugui tenir amb Biden, Macron, Scholz i Von der Leyen.

Això no significa que Meloni s’estigui convertint per art d’encantament en una política moderada de centredreta. Tot el contrari. El que passa és que mostrarà en tot el que pugui, i essencialment en les qüestions crucials, un perfil pragmàtic. Evitarà, en suma, els crits que la van fer famosa a Marbella, però no canviarà la visió de la societat que va delinear en la seva intervenció al costat d’Abascal i Olona. Una altra cosa, òbviament, és que ho aconsegueixi.

 

Cap a un sobiranisme ‘light’

Com hem vist en aquestes primeres setmanes, el nou govern de Roma no sortirà doncs de la línia atlantista, per més que de tant en tant Salvini i Berlusconi repeteixin com lloros la propaganda putiniana, i mostrarà la seva faceta més realista en la relació amb Brussel·les. La líder de Germans d’Itàlia sap molt bé que demanar la sortida de l’euro o el desmembrament de la UE –com feia el 2014– seria una estupidesa. La tessitura, a més, és una altra que en els temps del referèndum britànic. Ara bé, Meloni frenarà com pugui la integració europea, continuarà mantenint relacions estretes amb Orbán i Morawiecki, intentarà portar els populars cap a un sobiranisme light i així trencar la gran coalició que governa la Unió. No perdem de vista que la gran batalla és la de juny del 2024 quan es votarà per a les europees i podrien canviar els equilibris a la UE.

Mentrestant, no n’hi ha dubte, Meloni no perdrà temps per reafirmar-se a Itàlia. D’una banda, intentarà posar els fonaments perquè un partit que fins fa dos telenotícies tenia dificultats per entrar al Parlament es pugui convertir en la «Casa Gran» del conservadorisme italià. No es tractaria, atenció, d’una Forza Italia 2.0, sinó d’un partit d’extrema dreta que representa la versió autoritària del conservadorisme de manera similar al GOP trumpitzat, els tories post-Brexit, la Fidesz d’Orbán o Llei i Justícia de Kaczynski.

Més enllà del tan esbombat pragmatisme, Meloni continuarà pitjant l’accelerador de les guerres culturals.

D’altra banda, més enllà del tan esbombat pragmatisme, continuarà pitjant l’accelerador de les guerres culturals en temes com l’avortament, la immigració, el feminisme, la família, la memòria històrica o els drets del col·lectiu LGTBI, donant centralitat a la suposada lluita contra la «dictadura del pensament únic» o la «cultura de la cancel·lació».

L’elecció de dos perfils marcadament ultradretans a les presidències del Senat i de la Cambra –el neofeixista Ignazio La Russa i el lliguista ultracatòlic Lorenzo Fontana, respectivament– o en alguns ministeris –com la líder del Family Day Eugenia Roccella a la cartera de Família, Natalitat i Igualtat, o del reaccionari Giuseppe Valditara a la d’Instrucció i Mèrit– en són una bona prova, com també els noms d’alguns ministeris com el d’Agricultura i Sobirania Alimentària o el d’Empreses i Made in Italy.

 

Un experiment

El tret li pot sortir per la culata, és cert. No obstant això, el suport explícit o implícit de bona part de l’establishment –començant per Draghi que, segons alguns, ha fet el paper de Lord Protector de Meloni– així com, també, la divisió de les oposicions –amb un Partit Democràtic que es troba entre l’espasa dels centristes de Calenda i Renzi i la paret d’un Moviment 5 Estrelles que s’intenta presentar com la nova esquerra– permeten a Meloni mirar el futur amb un cert optimisme. O, si més no, guanyar temps.

El de Meloni és un experiment. Si funciona pot ser un model per a altres països. I sobretot pot marcar la política europea dels pròxims anys. No oblidem que Itàlia sempre ha estat un laboratori polític. Ho va ser també fa cent anys quan les elits liberals van lliurar el govern a l’exsocialista que havia fundat els Fasci di Combattimento.