Precisament en els dies en què es complia el centenari de la Marxa sobre Roma, una líder que quan era jove considerava Mussolini l’estadista més gran del segle XX es va convertir en la presidenta del govern italià. Resulta difícil pensar que la història no ens juga una mala passada. O, citant aquella famosa frase atribuïda a Mark Twain, que la història rima, encara que no es repeteixi.
El resultat de les eleccions legislatives que van tenir lloc al país transalpí el passat 25 de setembre ja estava escrit. Des que va caure a finals de juliol el govern d’unitat nacional de Mario Draghi, tothom sabia que la coalició d’ultradreta hegemonitzada per Germans d’Itàlia, el partit liderat per Giorgia Meloni, guanyaria per golejada.
La llei electoral vigent, el Rosatellum, no deixava espai a grans sorpreses, ja que gairebé el 40 % dels diputats i senadors són elegits a través del sistema majoritari en col·legis uninominals. Tenint en compte que la dreta a tracció ultra es presentava unida i que el centreesquerra no va aconseguir forjar una coalició unitària, Meloni i els seus aliats, la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi, es van emportar gairebé tots aquests escons: amb el 43,8 % dels vots es van assegurar una majoria absoluta còmoda en les dues cambres del Parlament.
Germans d’Itàlia, que ha passat del 4,3 % dels vots del 2018 al 26 %, s’ha beneficiat sobretot de dos factors. D’una banda, els errors enormes comesos per Salvini en l’últim trienni –la Lliga ha passat del 34,3 % de les eleccions europees del 2019 al 8,8 %–; de l’altra, el fet d’haver estat l’únic partit que es va quedar a l’oposició en l’executiu de Draghi.
No obstant això, cal afegir altres tres elements de llarga durada. En primer lloc, el declivi del berlusconisme iniciat fa una dècada amb el fracàs del Poble de la Llibertat, una mena de Partit Republicà estatunidenc a la italiana que il Cavaliere havia llançat per derrotar Romano Prodi. No és casualitat que fos justament en aquella conjuntura, marcada per un altre executiu tècnic, el de Mario Monti, que Meloni, al costat d’un dels dirigents històrics del neofeixisme italià, Ignazio La Russa, i l’exdemocratacristià de dretes, Guido Crosetto, fundés Germans d’Itàlia. I que Salvini, després de la crisi de la Lliga Nord, immersa en una infinitat d’escàndols, s’apoderés de la secretaria del partit fundat per Umberto Bossi i el transformés en una formació nacionalista italiana seguidora del model del lepenisme.
