Fotografies de Sira Esclasans.

Una filera de carros de la compra buits, sols i perfectament alineats, fan cua a la façana d’un vell edifici. Davant, a l’ombra de l’escola Massana, els propietaris dels carros esperen que s’obri la porta de la Xarxa Popular d’Aliments del Raval. El centre La Galera, al carrer de Sant Bartomeu (on estan fetes les fotografies), els va quedar petit i ara distribueixen aquí, a la plaça de la Gardunya.

Els usuaris, amb la dignitat intacta malgrat haver de recórrer a un banc d’aliments, expliquen com s’han allistat, de la nit al dia, a aquest exèrcit creixent que busca el més bàsic per a l’ésser humà.

«Ho ha vist? Sóc català, barceloní, la pobresa no és cosa d’immigrants.» «Als menjadors socials hi ha llistes d’espera», exclama. «Mentre em toca el torn, vinc aquí.» El Jordi viu amb el seu germà que, pel fet de cobrar una pensió de set-cents euros, a ell li deneguen la renda mínima. Només els arriba per pagar el lloguer. Les feines eventuals de consergeria s’han acabat i no han estat suficients per cobrar l’atur. «Aviat no hi haurà menjar per a tothom. Fa uns dies vaig anar a un centre de la ronda de Sant Antoni i una hora abans del repartiment em van donar el número 503.» El balanç que fa el Banc dels Aliments dels sis mesos de pandèmia espanta: 160.000 persones ateses i 11 milions de quilos de menjar repartits. Un 40 % més que abans de la covid.

Al darrere, escoltant la conversa, els bellugadissos ulls asiàtics d’una dona denoten que vol dir-hi la seva. La Dori Fernández és aquí des del 1979. Al restaurant on treballava els últims mesos van fer un ERTO que ja ha acabat. No té atur i com molts altres se’n fa creus de trobar-se en aquesta situació.

L’Amanda s’afegeix a la conversa explicant un cas habitual «Trenta-vuit anys a Barcelona fent treball domèstic sense contracte. Des del confinament no tinc cases on anar a netejar.»

A l’hora prevista grinyola la porta metàl·lica i tothom es col·loca ordenadament on havia deixat el carro. Una voluntària passa llista i adverteix a les persones que no s’havien apuntat prèviament que hauran de fer una altra cua i, si arriba per a tothom, també els en donaran a ells.

L’Elisa viu amb una filla i cinc néts. «La resta de la família la tinc al Perú però no hi vull tornar de cap de les maneres. Allà molta gent mor per la covid i la resta passa gana. Les xifres oficials no són veritat. Per als pobres no hi ha ajut de cap mena. Aquí, entre les institucions, les ONG i les xarxes veïnals ens en sortim, al meu país, no.»

La por a perdre el pis sobrevola la cua de la fam. Un home, que no es vol identificar, profetitza: «Si la pandèmia no passa de pressa i no es tornen a crear llocs de treball, el següent pas és no poder pagar el lloguer i quedar-nos al carrer.»

Els carros, ara plens, s’allunyen a bon pas de la cua delatora. Abans d’acomiadar-nos, el Jordi deixa anar: «Fa quatre anys que no em compro roba. Les vambes velles són d’un cosí. Els pantalons, també de segona mà. La camisa, d’un mort.»