Els líders del procés han anat passant pantalles —dret a decidir, consultes, referèndum d’autodeterminació, declaració d’independència…—, però hi ha hagut una pantalla fixa —TV3— i un altaveu permanent —Catalunya Ràdio— que han sigut els instruments mediàtics que han acompanyat el desplegament del full de ruta i de l’anomenat relat independentista. Es tracta dels dos pilars de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir, del servei públic audiovisual de competència de la Generalitat.

La voluntat de «construir la consciència de catalanitat» era un dels objectius fundacionals que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, va subratllar el maig de 1983 quan el Parlament de Catalunya va aprovar, per àmplia majoria, la llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV). D’aleshores ençà, els mitjans públics catalans s’han encarregat d’anar bastint un univers simbòlic nacionalista que ha amarat tota la graella, dels informatius a la ficció, del mapa del temps als esports.

Val a dir que aquesta cosmovisió ha estat més el resultat d’una aposta política que no pas del marc jurídic inicial. TV3 va néixer a l’empara d’una llei estatal del «tercer canal» per tal de prestar un servei públic aleshores en règim de monopoli. El mateix Estatut de 1979, en la disposició transitòria vuitena, assenyalava que «l’Estat atorgarà en règim de concessió a la Generalitat la utilització d’un tercer canal» i especificava que, fins a la posada en funcionament d’aquest nou canal, «Radiotelevisión Española articularà a través de la seva organització a Catalunya un règim transitori de programació específica».

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Des d’aquesta perspectiva, el marc jurídic hauria permès desplegar una ràdio i una televisió públiques d’estructura federal amb un doble avantatge: un estalvi econòmic —l’aprofitament de l’aleshores naixent centre de TVE a Sant Cugat del Vallès— i unes sinergies informatives de Catalunya endins i de Catalunya enfora. Un relat públic compartit, des de la lleialtat federal, que hauria contribuït a forjar l’Espanya plural. La voluntat política, a Madrid i a Barcelona, va anar pel camí contrari: dues televisions públiques en competència, no només pel que fa a l’audiència, sinó a la seva cosmovisió.

La primera dècada de vida de la CCRTV va estar marcada per un funcionament sota el control directe de la Presidència de la Generalitat, que feia i desfeia, començant pel nomenament dels gestors. Aleshores s’inicià el desplegament d’una televisió més nacionalista que no pas nacional, amb un univers simbòlic esbiaixat que no s’adeia amb la pluralitat política, cultural, social i territorial de Catalunya. Tot plegat, acompanyat de l’emergència d’un star system propi que va servir per a enfortir el discurs del pujolisme i, en casos notables, per fer el pas al sector privat a través de les productores que la mateixa TVC alimentava.

No va ser fins al 1999 que el Parlament, en un panorama enterbolit per les denúncies de control governamental, falta de pluralisme i aliances empresarials poc transparents, va decidir obrir el meló de la reforma de la vella CCRTV. El resultat es va concretar en una resolució en què els grups parlamentaris es comprometien a impulsar la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la Llei de la comunicació audiovisual i la redefinició del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) com a autoritat independent i amb facultat d’emetre informes preceptius i vinculants pel que fa a la concessió de llicències.

La realitat es va encarregar d’aigualir unes reformes que volien convertir la nova CCMA en una BBC a la catalana. L’univers simbòlic de TV3 i Catalunya Ràdio, que s’havia anat construint al llarg dels anys de presidència de Jordi Pujol, es va seguir desplegant durant els governs del tripartit: primer amb Pasqual Maragall, un dels principals impulsor d’aquelles reformes, i després amb José Montilla. El PSC, com va ser el cas en el segon tripartit, es feia amb l’economia o l’obra pública, però deixava el relat, és a dir, la cultura i els mitjans de comunicació en mans d’ERC. Val a dir que durant l’última dècada, des de l’arribada d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat, s’han ultrapassat tot els límits, començant per la vulneració de les missions de servei públic que té encomanades la CCMA.

La deriva ha estat flagrant quant al compliment de les «missions específiques» de servei públic que fixa l’article 26.3 de la llei catalana de referència. No només pel que fa al respecte dels valors i principis del marc constitucional i estatutari, i al respecte del pluralisme polític, sinó sobretot amb relació a «la promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya».

Vet aquí, al capdavall, la història d’un desencís, com un dels impulsors de les reformes parlamentàries qualifica la realitat actual de la CCMA. TV3 —la pantalla del procés— monopolitza l’audiència en llengua catalana davant una oferta en llengua castellana repartida en diversos canals. El resultat: la TVC és la gran prescriptora. Per això, s’imposa, en primera instància, restablir les missions de servei públic que li encomana la llei catalana. I, més enllà d’aquesta necessitat urgent, fer una auditoria sobre la viabilitat econòmica de l’actual model i definir una estratègia per a adaptar l’abast del servei públic al nou entorn audiovisual.