Quan no estic llegint Kafka, estic pensant en Kafka.
Quan no estic pensant en Kafka, enyoro pensar-hi.
Després d’haver enyorat pensar-hi durant un temps,
el trec i el torno a llegir. Així és com passa.

László Krasznahorkai
Escriptor hongarès, premi Formentor 2024

«Cent anys sense Kafka»: així es titula en un telenotícies un breu reportatge sobre aquesta efemèride. Sense Kafka? Sona a solitud garciamarquiana. Més aviat cent anys de Kafka, que és quan va començar a despertar l’interès més enllà d’un cercle relativament reduït d’intel·lectuals i de lectors de la minoria alemanya, per als quals era, si més no, un talent prometedor. O cent anys a Kafka, com si fos un lloc concret en un mapa imaginari on estem tots empadronats i del qual no podem fugir.

Schopenhauer classificava els escriptors emprant una metàfora cosmològica: estrelles fugaces, astres errants i planetes. Els primers són un delit momentani, atreuen l’atenció el temps que dura una fogonada. Els segons brillen amb intensitat, però només per als seus contemporanis o camarades d’òrbita, i per un temps limitat. El seu destí també és esvair-se. I, en darrer lloc, els tercers, que són els únics invariables i fixos en el firmament. No pertanyen a un sol cercle o sistema, sinó a tot l’univers. Sí, són cent anys al planeta Kafka, tant els lectors com els personatges.

Una paradoxa: la del funcionari ostatge de dos escriptoris —el del seu lloc de treball a l’Institut d’Assegurances d’Accidents Laborals i el de l’ensomni literari, que l’esperava cada nit a l’abric del silenci–, el qual, segons el mite creat pel seu marmessor Max Brod, va demanar destruir-ho tot, i gràcies a aquest últim podem escrutar la seva intimitat al nivell de l’àtom. Si els editors no es disputaven les seves novel·les, recordava Milan Kundera, per què s’hauria de preocupar per la correspondència o els diaris? «El que el va portar a voler-los destruir era la vergonya, la vergonya elemental, no la d’un escriptor, sinó la d’un simple individu, la vergonya de deixar coses íntimes a la vista dels altres, de la família, dels desconeguts, la vergonya de ser convertit en objecte, la vergonya capaç de “sobreviure-li”.»

Si en alguna cosa va ser visionari Kafka és en la comprensió que la necessitat de sadollar la nostra curiositat és infinita. Així, doncs, vist en perspectiva, sent com és la humiliació de personatges vulnerables per part d’adversaris que semblen omnipotents un motiu recurrent en la seva obra, el nostre interès (tal vegada) malsà per cada detall de la seva ànima turmentada ens converteix, a nosaltres, lectors, també en tirans d’alguna de les seves paràboles, inesgotables pel que fa a les possibles interpretacions. Kafka és el que va escriure i la biblioteca sempre incompleta d’estudis, exegesis, biografies, comentaris, relectures, anàlisis, tesis doctorals, homenatges i reescriptures inconscients o no de les seves imatges.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.