A la història de la literatura hi ha un seguit d’obres excèntriques i de gènere imprecís que els crítics, aquells lectors que organitzen les seves lectures a través de l’escriptura, conscients de cop i volta de la insuficiència descriptiva del llenguatge que usen, opten per encasellar-les dins l’etiqueta d’artefactes literaris.

Solen ser uns textos que al cap de ben poques pàgines revelen que oculten alguna trampa, i se suposa que rere seu s’hi amaga la peça clau que il·lumina la lectura; o que són com aquelles còmodes antigues amb calaixos secrets als llocs menys imaginables i que, una vegada localitzats, es descobreix amb estupor que no contenen cap secret, sinó un altre calaix, com si s’accedís a la proposta d’un joc complicat o inquietant. Però el truc que resol l’enigma no està mai davant del lector, que renega i recula unes quantes pàgines amb l’esperança de recollir la dada essencial que li ha passat desapercebuda en el moment just de caçar-la, una feina tan vana com la d’algú que, en arribar al cap de setmana, s’adonés que els dies li han passat volant i tornés al dilluns per repetir-los amb més diligència i atenció, com si no sabés que la vida i els artefactes literaris sempre són en una altra part, on menys se’ls espera.

Als artífexs d’aquestes rareses genèriques –Joyce, Roussel, Guimaraes Rosa, Gadda, Arno Schmidt, Perec, Julián Ríos, per exemple– els alimenta una certesa que no sempre és gaire òbvia per a tothom, que no es llegeix ni s’escriu per descobrir res de nou, que l’única finalitat d’escriure és escriure, de la mateixa manera que l’única finalitat de llegir és llegir.

Adrià Pujol Cruells

L’aparició d’aquestes obres singulars, múltiples i inesgotables no és gaire freqüent, però l’any passat el lector atent va tenir l’oportunitat de localitzar-ne una, publicada per Hurtado & Ortega Editores. En un principi, el llibre es titula El fill del corrector, i qui l’escriu és Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974), l’autor d’Escafarlata d’Empordà, Picadura de Barcelona i La carpeta és blava, tres exemples memorables de com desarmar, amb la força de l’humor corrosiu, amb molta perícia verbal, i una sàvia reflexió sobre les formes narratives, els gèneres literaris on s’haurien d’inscriure: en els dos primers, Adrià Pujol interpreta a la seva manera les lleis del pacte autobiogràfic, i en el tercer converteix un assaig sobre l’art de collonar en una teoria sobre la literatura. El fill del corrector és, de primer, un altre pas d’Adrià Pujol en l’anàlisi de les seves circumstàncies vitals, i aquí la matèria d’aproximació és el seu pare, un home que va fer la correcció lingüística d’alguns volums de l’obra de Josep Pla. Adrià Pujol parla de les herències familiars i culturals, del cànon i de la llengua literària, del triomf de l’estil enamorat de la forma, dels escriptors com a gremi, conegut, disfrutat i sofert en instal·lar-se a Barcelona, de la seva vocació literària, de la seva feina com a antropòleg i de l’admiració que sent cap a Michel Leiris.

L’edició d’El fill del corrector –i aquí és quan el llibre comença a adquirir una altra cara– va acompanyada de la traducció al castellà –Arre, arre, corrector–, feta per Rubén Martín Giráldez, autor de dues novel·les tan peculiars com Menos joven i Magistral, potser els dos llibres més estranys que s’han pogut llegir últimament, i que compleixen al peu de la lletra amb el caràcter d’artefacte literari que s’esmentava en el primer paràgraf d’aquest article: a Menos joven, per exemple, el nen que la protagonitza rep una educació encaminada a desprestigiar els grans models literaris, i, com que llegeix l’obra de Pearl S. Buck dissimulada sota les cobertes de les poesies completes de Hölderlin, entra dins la lògica que el lector descobreixi que sota la sobrecoberta del llibre que té a les mans s’hi amaguin uns crèdits que identifiquen falsament el que llegeix com una novel·la traduïda del francès, El peinado de Calígula, amb un estètica que correspon a la característica de l’editorial Gallimard.

Llibre i contrallibre

La indeterminació genèrica, la tendència a la digressió lúdica, els jocs de paraules, les cites i les referències literàries, l’esplendor llunàtic de la veu narradora de Menos joven no fa res més que augmentar en el prodigiós desvari que guia les pàgines de Magistral, una novel·la sobre el no res que és, també, una novel·la completa sobre la literatura, sobre el plaer i el vici de la literatura. I és així, conseqüentment, que el text d’Adrià Pujol, sota la tutela de Rubén Martín Giráldez, esdevé una altra cosa insòlita i inaudita, una traducció manipulada –o fictícia– on el responsable es menja frases i paràgrafs de l’original, n’introdueix de collita pròpia, arregla passatges, en fa versions particulars, i, en definitiva, traeix l’esperit del text segons el que més li convingui a cada moment. «Todo libro encierra su contralibro», deia el poeta José Ángel Valente.

PUBLICITAT

Arribats en aquest punt, però, «la lectura estràbica» que proposen els editors d’El fill del corrector / Arre, arre, corrector, la festa bilingüe que se celebra en aquest llibre pulcrament dissenyat i maquetat, encara es complica una mica més perquè, a peu de pàgina, en més de cent notes, s’estableix un prolífic diàleg entre traït i traïdor, entre Adrià Pujol i Rubén Martín Giráldez, una conversa apassionada –un solo a dues veus, o un monòleg dual– delirant i hilarant que explora i fa explotar les fronteres, els gèneres, els marcs i les convencions de la literatura. Adrià Pujol i Rubén Martín Giráldez discuteixen sobre la fidelitat i les infidelitats de les traduccions, sobre el pes de la tradició i la conveniència que cada escriptor s’inventi la seva, sobre els tics dels mercats editorials contemporanis, sobre l’ús i l’abús de les notes a peu de pàgina, com si tots dos volguessin dur a la pràctica el que afirma Adrià Pujol en el text original, «els escriptors joves llaurem de tort».

A ‘Menos joven’ el nen protagonista llegeix l’obra de Pearl S. Buck dissimulada sota les cobertes de les poesies completes de Hölderlin.

Es defensen els contagis verbals, es construeix un libel a quatre mans contra la pobresa conceptual i la mediocritat expressiva de determinats autors, es discuteix sobre el procés i la independència, s’il·lumina amb exemples pragmàtics la complexitat de l’escriptura, sembla que treballin en un laboratori dedicat a la pràctica de l’assaig-error interminable a la recerca de les innovacions i els experiments que obrin noves portes expressives encaminades a desmentir l’esgotament de la literatura, i, com si fossin dos amics que allarguen fins a l’extenuació la nit de festa, autor i traductor s’acaben confessant les dificultats de viure i la impossibilitat de trobar un manual d’ús fiable. El resultat és un festí de la ironia i de la paròdia, d’alegria erudita, de divertida solemnitat perquè, al cap i a la fi, no hi ha res tan divertit i solemne alhora que la literatura entesa com a risc formal i moral. «M’impressiona, la paraula literatura», escriu Adrià Pujol. «Me impresiona, la palabra literatura», tradueix Rubén Martín Giráldez.

E. M. Forster, que va intentar oferir alguna clau que aclarís els enigmes que envoltaven Laurence Sterne i la composició del seu Tristam Shandy, un altre artefacte literari que, com el d’Adrià Pujol i Rubén Martín Giráldez, també és una davallada a l’abisme amb una incontenible voluntat lúdica i un irreductible sentit de l’humor, deia que al darrere d’aquest llibre «s’amagava un déu, un déu anomenat Caos i que alguns lectors no saben acceptar». En un món habituat amb una emotiva submissió a censurar la gratuïtat de la diversió per la diversió, El fill del corrector/ Arre, arre, corrector ve a demostrar que la literatura serveix, sobretot, per divertir-se, per divertir-se mentre s’escriu –encara que en un altre lloc Adrià Pujol es refereixi a la «penitència d’escriure» en contraposició al «passatemps» de redactar–, i per divertir-se –encara més, segur– mentre es llegeix i es pensa que, si això és la guerra, que no arribi mai la pau.

I mentre el lector va viatjant endavant i enrere a través de les pàgines d’El fill del corrector / Arre, arre, corrector –ara l’original, ara la traducció, ara les notes a peu de pàgina–, i va presenciant l’antològic duel dialèctic que mantenen Adrià Pujol i Rubén Martín Giráldez, i es va omplint d’un estupor feliç gràcies a l’energia creativa de tants de malabarismes i funambulismes intel·lectuals, pot sospitar que el joc que practiquen funciona com una peculiar màscara de protecció. I aleshores, de seguida, sense por d’equivocar-se en establir la relació, pot recordar el que deia Harry Mathews a propòsit de Georges Perec, que era un home desesperat que encadenava jocs de paraules i bromes de manera obstinada com «una forma inofensiva de mantenir a distància els altres»

PUBLICITAT