El meu interès per la regió centreamericana va néixer per la simpatia que existia en el meu entorn cap al procés revolucionari sandinista a Nicaragua. Tenia menys de 20 anys i estudiava ciència política a la UAB. La Transició espanyola havia finalitzat i l’èpica de l’antifranquisme i l’entusiasme dels primers anys de la democràcia havien donat pas a un cert desencís. En aquest context, moltes organitzacions d’esquerra van canalitzar la seva energia combativa cap a altres geografies (a priori) més èpiques. Era fàcil per a molts joves de la meva generació vincular-se a la constel·lació de comitès de solidaritat amb la revolució a Nicaragua i amb la lluita de les organitzacions insurgents d’El Salvador i Guatemala.

Amb el que passava a Nicaragua vam aprendre de cadascun dels països de la regió, ja que els debats sobre els esdeveniments d’allí es complementaven amb les anàlisis sobre la situació a El Salvador i Guatemala, i sobre el rol que jugaven en aquella crisi els règims d’Hondures i de Costa Rica, amb els seus líders, institucions i cultures polítiques.

Aproximar-se a la regió volia dir també conèixer la història de dictadures i dictadors, la natura de les societats empobrides per la petjada del colonialisme (i neocolonialisme) i l’explotació, diversos projectes revolucionaris i reaccionaris. I, també, descobrir la importància de la geopolítica en un context de guerra freda, on Cuba i l’URSS jugaven un paper rellevant i la posició de Washington era determinant. Va ser en aquell període en què, gràcies a les implicacions amb aquestes lluites, vam conèixer personatges heterodoxos i dissidents, com ara els poetes Roque Dalton i Michelle Najlis, els teòrics de l’evangeli revolucionari com Jon Sobrino o Segundo Montes, o arcàdies utòpiques com ara la comuna contemplativa de Solentiname liderada per Ernesto Cardenal.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.