Del monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, a prop de Prada, la majoria de catalans, i per descomptat jo mateix, el què més en sabíem era que una part de les restes del claustre les havia comprat un escultor anomenat George Grey Barnard l’any 1913 i les havia reconstruït, amb més o menys fidelitat a l’original, al museu The Cloisters de Nova York. De fet, aquest tal Barnard havia adquirit prèviament diverses escultures procedents de Cuixà a un antiquari de París i en conèixer-ne la procedència es va animar a desplaçar-se als peus del Canigó i es va anar quedant moltes de les restes que es trobaven disseminades pels voltants de l’antic monestir i a les quals, en els darrers segles, ningú no els havia fet cap cas.

Que el muntatge arquitectònic dels claustres a Nova York no havia quedat del tot malament, ho vaig poder comprovar quan el malaguanyat periodista Carles Capdevila, que es va instal·lar un parell d’anys a la gran poma per fer-hi de corresponsal, em va convidar a passar uns dies a casa seva i m’hi va acompanyar. Tot i això, sortosament, una part de les peces originals del claustre de Cuixà les havia comprat prèviament a la visita de Barnard al Conflent la municipalitat i els veïns van impedir que tot se n’anés cap als Estats Units. El 1955, aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre que s’hi pot veure actualment.

El monestir i els edificis i les terres adjacents havien viscut vicissituds de tota mena durant els segles anteriors i, des de la Revolució Francesa havien passat a mans privades. Però el 1919 s’hi van reallotjar els cistercencs de Fontfreda i, el més important per al tema que ens ocupa avui, aquests van ser substituïts l’any 1965 per un grup de monjos provinents de Montserrat (de fet, el més correcte és dir expulsats de Montserrat). I justament aquí és on comença la interessantíssima història que ha pogut reconstruir l’antropòleg i historiador Jordi Tomás, després d’haver-hi treballat a fons durant més de quatre anys.

Obra coral

En la pràctica, s’intueix que l’autor, que és fill d’un dels monjos que van ser obligats a marxar de Montserrat i instal·lar-se a Cuixà, i que després es va secularitzar, ha anat recopilant anècdotes, records personals i comentaris d’aquesta experiència vital del pare al llarg de tota la vida; però el principal mèrit de Tomàs i una de les gràcies del llibre és precisament haver construït una obra coral, recopilant i posant en valor els testimonis (alguns escrits amb molta antel·lació i d’altres recollits expressament per a aquesta investigació) de tota la gent, 148 persones, a les quals, directa o indirectament, els va afectar en algun moment de les seves vides l’existència de la nova comunitat benedictina de Cuixà. Fins i tot, s’hi van refugiar persones directament relacionades amb Terra Lliure o amb ETA.

PUBLICITAT

Els cistercencs de Fontfreda van ser substituïts l’any 1965 per un grup de monjos ‘expulsats’ de Montserrat.

Però anem al principi, un pèl absurd i avui difícilment imaginable per a molta gent, de tota aquesta història. Ens hem de situar mentalment en el començament dels anys seixanta. A Espanya el franquisme acaba de trencar l’aïllament internacional més extrem, ha posat fi a l’autarquia, i el dictador, un cop que ha rebut el suport i el vist-i-plau del president Eisenhower a canvi de permetre-li instal·lar bases militars, ha confiat en els tecnòcrates de l’Opus Dei perquè treguin el país de la bancarrota i el facin transitar cap el capitalisme; s’estrena així el desarrollismo.

També comencen a arribar les primeres remeses de divises dels immigrants que se n’han hagut d’anar nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I s’inicia l’arribada massiva de turistes, que porten diners i unes maneres de fer i de comportar-se força trencadores. En l’àmbit religiós, un Papa gens convencional està a punt de revolucionar les formes tan encorsetades del catolicisme i en alguns aspectes provocarà amb el Concili Vaticà II un trencament intern que ni ell mateix no havia imaginat. Alguns teòlegs progressistes publiquen llibres que qüestionen l’organització eclesial de dalt a baix i a França molts capellans decideixen anar-se’n a viure en pisos «normals» de barris populars, convertir-se ells mateixos en obrers a les fàbriques i compartir el treball brut i l’explotació amb els treballadors manuals; és la nova proposta radical per evangelitzar les masses oprimides des d’una posició igualitària.

L’autor és fill d’un dels monjos que van ser obligats a marxar de Montserrat i instal·lar-se a Cuixà, i que després es va secularitzar.

I és en aquest context internacional, però també dins del microclima montserratí, sempre tan sui generis, tan emocionalment estressat i tan remogut, com hem pogut descobrir més tard, on esclata la bomba de rellotgeria que dona peu a aquest interessant testimoni que ara recull Jordi Tomàs. L’abat de l’època és Aureli M. Escarré, que encara no ha fet les explosives declaracions contra el règim franquista que el van dur a ell mateix a l’exili italià, però que viu en una certa contradicció ideològica i tant pot fer una homilia als militants de la JOC solidaritzant-se amb la seva lluita per la justícia i amb la persecució que pateixen, com pot haver mantingut una dilatada i amical correspondència amb el fundador de l’Opus Dei.

Comunitat molt dividida

El fet és que entre els seus propis companys de comunitat n’hi tenia uns quants enormement crítics i que la comunitat (com ha succeït també en etapes posteriors) estava molt dividida. Fou en aquest context en el qual un petit grup de monjos va plantejar que se’n volien anar a Barcelona per fundar-hi una comunitat renovadora enmig del bullici de la capital. A la resposta inicial favorable que havia donat el prior del monestir, Gabriel Brasó, Escarré s’hi va oposar amb contundència, presumiblement perquè desitjava que Montserrat no perdés aquell grup d’homes progressistes i lluitadors i que la correlació de forces internes es decantés inexorablement cap el sector més tradicional.

Finalment, però, el 1965 les pressions de les autoritats franquistes van fer mella en el Vaticà (on acabava d’arribar Pau VI) i tant els monjos díscols i revolucionaris com el mateix abat van acabar essent obligats a anar-se’n a l’exili. Els primers a Cuixà i Escarré a Viboldone, a Itàlia.

Aquell grup de monjos que havien patit un exili involuntari i enormement dur van convertir el monestir en un lloc de trobada.

Si se’m permet l’excurs personal, recordaré que el de Cuixà no va ser l’únic cas a casa nostra en el qual un grup de monjos va qüestionar, a conseqüència del Concili i de les reformes que va provocar, les formes encorsetades de la vida monàstica i va optar per fundar una nova comunitat petita, més oberta i no tan encotillada en les formes. Un cas emblemàtic va ser el dels cistercencs que van abandonar Poblet per fundar el monestir de Solius, al Baix Empordà; especialment original, si es té en compte que aquest grup estava encapçalat pel mateix abat Edmon Garreta.

Manel Pérez. Jordi Tomàs Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985). Barcelona: L’Avenç, 2022 416 pàgs.

Crisis de fe

Tornant a Cuixà, però, el què més crida l’atenció dels profans en la matèria és justament com aquell grup de monjos que havien patit finalment un exili involuntari que els havia de resultar enormement dur, van convertir el monestir en un lloc de trobada, d’acolliment generós i fins i tot de refugi de perseguits per la justícia. En el llibre hi trobareu personatges de tota condició, molts d’ells ben coneguts. I l’encert és que més que interpretar ell mateix el què pensaven i sentien els monjos exiliats o els seus hostes, Jordi Tomàs, ha reproduït desenes d’escrits amb testimonis i reflexions personals dels protagonistes. D’aquesta manera, el lector té accés a pensaments íntims, fins i tot a expressions d’algunes crisis de fe o contra el vot d’obediència de segons quins dels monjos rebels i a d’altres punts de vista personals expressats per gent significada, en alguns casos també fugitiva, que va ser acollida a Cuixà entre mitjans dels seixanta i principis dels vuitanta.

En el pròleg del llibre, Marc Andreu Acebal fa notar com a les principals obres de referència a casa nostra sobre la història de l’Església, del cristianisme, de l’esquerra o del catalanisme «no hi ha cap esment rellevant a la història d’històries de Cuixà. És un angle mort o una baula perduda, doncs, que necessitava aquest llibre de Jordi Tomàs».