Si alguna cosa crida de seguida l’atenció de Carrers i altres relats, de Stephen Dixon (Nova York, 1936 -Towson, 2019), és que el començament de cada un dels contes reunits aquí col·loca el lector en un estat d’alerta, com si el cop al cap de la primera frase, o la pura acció de les escenes inicials, ja l’avisessin que està a punt de submergir-se en un món on el pitjor sembla que estigui condemnat a desencadenar-se perquè sí: a «Un paio enamorat» algú neguitosament alterat pica amb el puny una porta després de trucar el timbre, i, tot seguit, davant de la negativa de la dona a rebre’l, hi clava unes quantes puntades de peu; a «Històries de la 14» un tal Eugene Randall es posa una pistola davant la boca i dispara; a «La firma», en una habitació d’hospital, un home es queda sol davant de la seva dona morta i li fa un petó a les mans, i, en una altra habitació d’un altre hospital, a «Tall», un pacient està a l’espera que li amputin una cama per sota el maluc; a «L’intrús» un marit entra tan rutinàriament com sempre a casa seva i es topa amb un desconegut que està violant la seva dona.

Arribat a aquest punt, quan s’enceta el pròxim conte, el que dona títol a l’antologia, i se sap que el narrador entreté el temps mirant un home i una dona aturats en una cantonada, o, quan en el següent, «El rellotge», se sent la veu d’un captaire demanant una moneda a un transeünt, el lector ja no s’estranya gens en descobrir-se conjecturant quina mena de desgràcia s’hi està covant, quina malèvola perfecció ha tramat la coincidència; tampoc se sorprèn d’intentar imaginar la mena de desventura que es forjarà a «Adeu a l’adeu» a partir del moment en què una dona no accepta el regal d’aniversari que li té preparat el seu marit, què pot obligar al pare del protagonista d’«Hora de marxar» –una de les joies d’aquesta antologia de joies– a seguir-lo obstinadament com una amenaça arreu on vagi, o el tipus de violència que s’encarregarà d’aniquilar el protagonista d’un dels contes més ambigus del recull, «La carta». També sembla inevitable que Carrers i altres relats es tanqui amb un conte, «El rescatador», on tan bon punt s’inicia el protagonista «sent gent que crida, els mira, mira el lloc que miren i assenyalen, veu una criatura dreta sobre una cadira al costat de la barana d’un balcó, a una altura de deu pisos» i el lector comença a patir.

Els personatges de Dixon semblen estar empresonats en el cercle infranquejable d’una mentalitat inflexible, víctimes de la seva pròpia i intransigent tossuderia.

En els contes de Carrers i altres relats, sens dubte, hi batega arreu la violència moral, s’hi escampen sense treva els accidents i les malalties, els suïcidis i la mort semblen cavalcar rere qualsevol personatge com una ombra inesquivable i apocalíptica, i tanta brutalitat i tanta tragèdia acaba afectant l’ànim del lector, és cert, però no és menys impactant que Stephen Dixon transporti la duresa de cada argument cap al vessant de l’humor, que irromp en els textos com si fos una clàusula necessària per elevar encara més amunt la desolació i l’angoixa, la desesperació emocional, l’enuig de la tristesa: els personatges de Stephen Dixon –picarescos o cretins, són uns homes solitaris vagament desorientats en una gran ciutat vista com un espai de terror mut– semblen estar empresonats en el cercle infranquejable d’una mentalitat inflexible, víctimes de la seva pròpia i intransigent tossuderia –el protagonista d’«Un paio enamorat» vol entrar tant sí com no al pis de la seva exdona i el de «Tall» no es conforma una sola vegada a intentar suïcidar-se.

Uns incompetents vitals

No són, tampoc, gaire conscients de la seva imperícia pràctica en el moment d’encarar-se a les adversitats, de la seva poca traça per resoldre qüestions quotidianes d’ordre mínim –els protagonistes de «La firma», «El rellotge» i «El rescatador» s’assemblen bastant a uns incompetents vitals–, i a vegades, també, com a «Adeu a l’adeu» o a «Hora de marxar», apareixen com uns àngels acabats de caure enmig d’un malson on una anècdota tremendament quotidiana es regeix per una sèrie de lleis absurdes en què els fets es van relacionant a través de la dissonància entre les causes i les conseqüències. La comicitat segons Stephen Dixon seria un viacrucis ininterromput on les mateixes paraules i els mateixos gestos es van succeint en un continu que va creixent fins al paroxisme per fer-se insuportablement dolorós i tràgicament còmic. A l’entremig, com una pausa il·lusòria entre tanta devastació, hi figuren unes diminutes illes de calma de la fràgil, exacerbada i inútil vocació de compenetrar-se de la manera més idònia amb les circumstàncies.

Cal destacar la feinada exemplar duta a cap pel traductor, Ferran Ràfols, que aconsegueix que cada frase soni tan cristal·lina com una aigua neta.

I és aquí on el lector localitza el tercer element que el sedueix sense pausa al llarg de Carrers i altres relats, la manera com Stephen Dixon l’enxarxa representant la tragèdia i la comicitat de cada trama gràcies a un estil sense floritures i a una escriptura sense ornaments que un crític nord-americà va descriure com «una prosa en roba interior». A pesar d’enfrontar-se a tantes situacions dements i dures, a pesar del patetisme glacial que recorre el nervi de cada trama, el que s’imposa pàgina rere pàgina, sense que enlloc hi figuri ni una sola comparació llampant ni cap metàfora cridanera, és una rara sensació de «lleugeresa» i d’agilitat, com si s’escoltés un discurs d’una fonda oralitat –i aquí cal destacar la feinada exemplar duta a cap pel traductor, Ferran Ràfols, que aconsegueix que cada frase de Stephen Dixon soni tan cristal·lina com una aigua neta.

I, a pesar que des del principi fins al final no s’oculta la voluntat radical de l’autor d’experimentar amb les fórmules narratives –la digressió no hi és mai absent, es recrea sibil·linament en el goig de desordenar la trama, els fils argumentals adopten un caràcter calidoscòpic, l’ús del flux de consciència adquireix un to del tot particular, un mateix narrador pot oferir versions oposades d’un mateix fet viscut per ell mateix i, al final, descartar-los tots, els diàlegs sovint semblen postil·les al teatre de Ionesco–, el lector llegeix cada conte com si estigués escrit per un mestre del segle dinou.

Stephen Dixon Carrers i altres relats Barcelona: La Segona perifèria, 2023 180 pàg. Traducció de Ferran Ràfols

Contista immens

No deu ser en va que en una entrevista Stephen Dixon hagués afirmat el següent: «Txèkhov probablement deu ser l’escriptor més gran de tots els temps […] Una vegada i una altra m’enlluernen els efectes que aconsegueix. El llenguatge i els personatges i el diàleg i les trames i els finals, aquests finals superbs. Les seves pinzellades en els paisatges, veloces però tan visualment intenses… Un mestre», unes paraules que el lector de Carrers i altres relats automàticament farà seves per aplicar-les a aquest immens contista, a frec de la perversitat imaginativa, que és Stephen Dixon.