Si alguna cosa crida de seguida l’atenció de Carrers i altres relats, de Stephen Dixon (Nova York, 1936 -Towson, 2019), és que el començament de cada un dels contes reunits aquí col·loca el lector en un estat d’alerta, com si el cop al cap de la primera frase, o la pura acció de les escenes inicials, ja l’avisessin que està a punt de submergir-se en un món on el pitjor sembla que estigui condemnat a desencadenar-se perquè sí: a «Un paio enamorat» algú neguitosament alterat pica amb el puny una porta després de trucar el timbre, i, tot seguit, davant de la negativa de la dona a rebre’l, hi clava unes quantes puntades de peu; a «Històries de la 14» un tal Eugene Randall es posa una pistola davant la boca i dispara; a «La firma», en una habitació d’hospital, un home es queda sol davant de la seva dona morta i li fa un petó a les mans, i, en una altra habitació d’un altre hospital, a «Tall», un pacient està a l’espera que li amputin una cama per sota el maluc; a «L’intrús» un marit entra tan rutinàriament com sempre a casa seva i es topa amb un desconegut que està violant la seva dona.
Arribat a aquest punt, quan s’enceta el pròxim conte, el que dona títol a l’antologia, i se sap que el narrador entreté el temps mirant un home i una dona aturats en una cantonada, o, quan en el següent, «El rellotge», se sent la veu d’un captaire demanant una moneda a un transeünt, el lector ja no s’estranya gens en descobrir-se conjecturant quina mena de desgràcia s’hi està covant, quina malèvola perfecció ha tramat la coincidència; tampoc se sorprèn d’intentar imaginar la mena de desventura que es forjarà a «Adeu a l’adeu» a partir del moment en què una dona no accepta el regal d’aniversari que li té preparat el seu marit, què pot obligar al pare del protagonista d’«Hora de marxar» –una de les joies d’aquesta antologia de joies– a seguir-lo obstinadament com una amenaça arreu on vagi, o el tipus de violència que s’encarregarà d’aniquilar el protagonista d’un dels contes més ambigus del recull, «La carta». També sembla inevitable que Carrers i altres relats es tanqui amb un conte, «El rescatador», on tan bon punt s’inicia el protagonista «sent gent que crida, els mira, mira el lloc que miren i assenyalen, veu una criatura dreta sobre una cadira al costat de la barana d’un balcó, a una altura de deu pisos» i el lector comença a patir.
