Itàlia és el país avançat que pateix els nivells més alts de diferència interna quant al desenvolupament entre territoris, amb una part (sud i illes) geogràficament i històricament bastant compacta, que té una renda mitjana just per sobre de la meitat que la del nord del país. La «qüestió meridional», és a dir, el problema de subdesenvolupament del sud (Abruzzo, Molise, Campània, Apúlia, Basilicata, Calàbria) i de les illes (Sicília i Sardenya), és tan antiga com la unitat del país i ha atret l’atenció d’alguns dels grans intel·lectuals italians (de Gramsci a Croce), d’estudiosos internacionals (Banfield, Putnam), de la literatura i del cinema, així com de la classe política i de la més àmplia opinió pública.

A les dècades dels anys 1980 i 1990, la constatació que no obstant els notables esforços de l’Estat republicà (la sòlida intervenció pública a través de la Cassa per il Mezzogiorno) el sud, després d’algunes millores inicials, havia deixat de convergir amb la resta del país, l’observació en conseqüència que l’Estat havia malgastat molts diners públics (en alguns casos fins i tot amb efectes contraproduents) han alimentat el naixement d’una contraposada «qüestió septentrional», al nord, que s’ha alimentat del descontentament dels estrats productius de la part més rica d’Itàlia a causa d’un Estat ineficaç, i que ha fet créixer el suport a formacions com la Lega Nord (avui Lega Salvini).

En conseqüència, sobretot a partir dels anys 2000 (amb els Governs de centredreta de Berlusconi, 2001-2006 i després 2008-2011), al sud d’Itàlia se li han retirat considerables recursos, tant ordinaris com extraordinaris (els fons europeus, d’altra banda mal utilitzats per part de les regions del sud). Era la idea de la «locomotora del nord»: concentrar els fons a la part més productiva del país. Però els resultats han estat decebedors, no només per al sud (com era d’esperar) sinó també per al nord, i per a tot Itàlia, que ha estat el país de l’eurozona que menys ha crescut des de la introducció de la moneda única. Així, la qüestió meridional s’ha confirmat també com a central per als destins d’Itàlia com a nació (com ja ho van advertir els primers «meridionalistes»).

En els últims anys, què ha passat al sud d’Itàlia? A partir del 2015 i fins a la pandèmia, l’economia italiana havia tornat a créixer, però va continuar creixent a taxes significativament inferiors (gairebé un punt percentual cada any) a la mitjana de l’eurozona. En particular el creixement del país era, a la vigília de la pandèmia, junt amb el de Grècia, l’únic amb un PIB que no havia recuperat encara els nivells anteriors a la crisi del 2008: deu anys després era encara 5 punts percentuals inferior, 10 punts al sud.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.