Itàlia és el país avançat que pateix els nivells més alts de diferència interna quant al desenvolupament entre territoris, amb una part (sud i illes) geogràficament i històricament bastant compacta, que té una renda mitjana just per sobre de la meitat que la del nord del país. La «qüestió meridional», és a dir, el problema de subdesenvolupament del sud (Abruzzo, Molise, Campània, Apúlia, Basilicata, Calàbria) i de les illes (Sicília i Sardenya), és tan antiga com la unitat del país i ha atret l’atenció d’alguns dels grans intel·lectuals italians (de Gramsci a Croce), d’estudiosos internacionals (Banfield, Putnam), de la literatura i del cinema, així com de la classe política i de la més àmplia opinió pública.

A les dècades dels anys 1980 i 1990, la constatació que no obstant els notables esforços de l’Estat republicà (la sòlida intervenció pública a través de la Cassa per il Mezzogiorno) el sud, després d’algunes millores inicials, havia deixat de convergir amb la resta del país, l’observació en conseqüència que l’Estat havia malgastat molts diners públics (en alguns casos fins i tot amb efectes contraproduents) han alimentat el naixement d’una contraposada «qüestió septentrional», al nord, que s’ha alimentat del descontentament dels estrats productius de la part més rica d’Itàlia a causa d’un Estat ineficaç, i que ha fet créixer el suport a formacions com la Lega Nord (avui Lega Salvini).

En conseqüència, sobretot a partir dels anys 2000 (amb els Governs de centredreta de Berlusconi, 2001-2006 i després 2008-2011), al sud d’Itàlia se li han retirat considerables recursos, tant ordinaris com extraordinaris (els fons europeus, d’altra banda mal utilitzats per part de les regions del sud). Era la idea de la «locomotora del nord»: concentrar els fons a la part més productiva del país. Però els resultats han estat decebedors, no només per al sud (com era d’esperar) sinó també per al nord, i per a tot Itàlia, que ha estat el país de l’eurozona que menys ha crescut des de la introducció de la moneda única. Així, la qüestió meridional s’ha confirmat també com a central per als destins d’Itàlia com a nació (com ja ho van advertir els primers «meridionalistes»).

En els últims anys, què ha passat al sud d’Itàlia? A partir del 2015 i fins a la pandèmia, l’economia italiana havia tornat a créixer, però va continuar creixent a taxes significativament inferiors (gairebé un punt percentual cada any) a la mitjana de l’eurozona. En particular el creixement del país era, a la vigília de la pandèmia, junt amb el de Grècia, l’únic amb un PIB que no havia recuperat encara els nivells anteriors a la crisi del 2008: deu anys després era encara 5 punts percentuals inferior, 10 punts al sud.

 

L’Agència per a la cohesió territorial

Però ara arribem a la política. Què s’ha fet durant l’última dècada, què es proposa de fer, avui, en el sud? Els Governs de Monti (2011-2013) i Letta (2013-2014) havien (re)introduït la figura del ministre per a la Cohesió Territorial, personalitzada primer per la figura de Fabrizio Barca (Govern de Monti), i després per Carlo Trigilia (Govern Letta): els dos considerats entre els més importants i apreciats coneixedors del problema del Mezzogiorno. La principal proposta en què tots dos van treballar va ser l’Agència per a la Cohesió Territorial, que hauria hagut de gestionar una profunda reforma de les polítiques de desenvolupament i, en particular, la seva governança.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Es tractava d’utilitzar de manera més productiva els fons de la Unió Europea: les mateixes regions del sud italià havien demostrat ser les menys capaces d’emprar-los, i encara menys els podien explotar com a palanca per al desenvolupament; per la incapacitat del personal administratiu regional (els fons estan subjectes a procediments molt complexos, i diversos països, com Espanya o Romania, els gestionen a escala estatal) i per la miopia de la política local. La nova Agència hauria hagut de servir no només de sosteniment a les regions per a la programació de les intervencions i de monitoratge amb funcions de substitució, sinó que també hauria pogut assumir directament la projecció d’intervencions experimentals. En resum, la intenció de Barca i després de Trigilia era que l’Agència fos un organisme que superés la dimensió regional –que es va demostrar un fracàs– amb la intenció de tornar a la centralitat i de donar una pausa estratègica a les polítiques de desenvolupament.

Aquestes lloables intencions van patir, almenys inicialment, un net retrocés durant el Govern de Renzi (2014-2016). Per començar, Renzi va abolir la figura del ministre per a la Cohesió Territorial; després va decidir gestionar el problema del s