L’home contemporani està més inclinat a l’acció que a la contemplació. Els museus curen d’oferir experiències col·lectives als espectadors perquè les seves sales no quedin buides. Els protagonistes del film de Jean Luc Godard Bande à part irrompen eufòrics en una de les sales del Museu del Louvre trastocant la tranquil·litat dels visitants i sorprenent els vigilants. La carrera de tot just 40 segons serà suficient per a alterar el recolliment i el gaudi de les obres del pintor de la Revolució Francesa Jacques-Louis David. La seqüència del film de Godard serveix per a exemplificar fins a quin punt l’espectador que observa les obres immers en els seus pensaments, perdut en el seu espai més íntim, es veu sobresaltat, trencat, despullat del silenci.

El filòsof Michaël Foessel, en el seu assaig La Privation de l’intime, indica: «l’íntim permet la suspensió de tot judici exterior sobre el que s’hi produeix». Foessel avança en la seva idea fent-nos observar: «per a existir, l’íntim ha d’escapar de les mirades: és una manera d’expressar que està al marge de la competència social». El que subratlla és que en l’esfera de l’íntim ningú ha d’entrar a sancionar el que es fa, es diu o es pensa. Ni l’Estat, ni la societat, ni tan sols els familiars més propers i amb els quals s’estableix la quota més gran de confiança tenen cap dret a entrar en l’espai de l’íntim, individual i propi.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.