L’home contemporani està més inclinat a l’acció que a la contemplació. Els museus curen d’oferir experiències col·lectives als espectadors perquè les seves sales no quedin buides. Els protagonistes del film de Jean Luc Godard Bande à part irrompen eufòrics en una de les sales del Museu del Louvre trastocant la tranquil·litat dels visitants i sorprenent els vigilants. La carrera de tot just 40 segons serà suficient per a alterar el recolliment i el gaudi de les obres del pintor de la Revolució Francesa Jacques-Louis David. La seqüència del film de Godard serveix per a exemplificar fins a quin punt l’espectador que observa les obres immers en els seus pensaments, perdut en el seu espai més íntim, es veu sobresaltat, trencat, despullat del silenci.

El filòsof Michaël Foessel, en el seu assaig La Privation de l’intime, indica: «l’íntim permet la suspensió de tot judici exterior sobre el que s’hi produeix». Foessel avança en la seva idea fent-nos observar: «per a existir, l’íntim ha d’escapar de les mirades: és una manera d’expressar que està al marge de la competència social». El que subratlla és que en l’esfera de l’íntim ningú ha d’entrar a sancionar el que es fa, es diu o es pensa. Ni l’Estat, ni la societat, ni tan sols els familiars més propers i amb els quals s’estableix la quota més gran de confiança tenen cap dret a entrar en l’espai de l’íntim, individual i propi.

Sembla que la societat contemporània no pot acceptar que es puguin produir fets privats que no s’hagin de convertir en visibles.

A principis del segle XX, l’íntim era un dret inqüestionable, gairebé sagrat; ara, des de principis del segle XXI, és signe d’ocultació i secret. Ja no n’hi ha prou amb controlar els assumptes privats, sinó que també es pretén que l’íntim sigui visibilitzat. L’íntim, aquest lloc on es desplega la imaginació més fèrtil i l’espai on els homes i dones poden desplegar amb tota llibertat els seus desitjos i anhels sense que ningú els jutgi i observi, ha estat tan profundament violentat que s’ha arribat al punt de plantejar-se, malgrat que encara sigui ciència-ficció, voler conèixer el que les persones pensen.

Les fotografies fetes en la intimitat, en convertir-se en públiques queden despullades del seu significat i en prenen un de nou on la moralitat de l’autor es posa en dubte. La cultura occidental té una especial inclinació a revelar tots els secrets en nom de la veritat, sense adonar-se del preu que es paga quan tot, fins i tot l’íntim, és jutjat per l’ull públic. En una societat narcisista no hi ha lloc per a una societat del recolliment, el pudor i la discreció. El que esdevé en la intimitat no està destinat a ningú i, no obstant això, la curiositat dels mitjans ho acaba destruint.

Degeneració de les llibertats

Sembla que la societat contemporània no pot acceptar que es puguin produir fets privats que no es puguin convertir en visibles, que no es puguin revelar. La importància de l’íntim és que no hi pot entrar ningú més. La debilitació de l’íntim implica la servitud del jo al col·lectiu i suposa el triomf del control polític sobre què fem i què pensem; un control en forma de DNI, passaports, controls de seguretat, pagament d’impostos, algoritmes i càmeres de vigilància que permeten saber, no sols què fa cadascú amb el seu temps, sinó fins i tot què farem en el futur. La figura de l’intrús que entra a casa nostra per robar és en el que s’ha convertit la societat respecte a l’íntim; un intrús que reclama l’estatus de vigilant i que encén tots els llums i obre les cambres perquè tot pugui quedar registrat.

L’íntim ha estat tan negativitzat que fins i tot s’utilitza amb finalitats comercials per a treure’n el màxim de profit. En molts canals de televisió podem constatar com es mercadeja i fins i tot es falsifica l’íntim. Immiscir-se en la vida privada genera beneficis econòmics. És un procés de degeneració cultural i de les llibertats en les quals es fonamenta la vida social. La pèrdua de l’íntim, la seva privació, no sols implica la sostracció d’uns drets que recull la Constitució espanyola, el dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, sinó que altera aspectes que li són pròxims i que l’embolcallen com el secret, la confidencialitat, el recolliment, el silenci, el pudor, la sexualitat o les confessions. Altera la mateixa noció de lloc en la qual volem situar-nos, però que determinades forces externes ens obliguen a abandonar.

Una manera d’estar al món

Fins i tot una persona que decideix desaparèixer per a canviar de vida, serà buscada i probablement trobada per la societat a la qual pertany i que l’obligarà a tornar al seu lloc. Les passions que en el passat movien els homes perquè la vida valgués la pena ser viscuda i que moltes només es podien desenvolupar en la intimitat estan ara posades en dubte.

Tot sembla confabular-se per a anar contra l’íntim perquè ara resulta sospitós, com indica Foessel, «d’apartar els individus d’allò “social” de participar en una naturalització de les relacions humanes». Avui, reivindicar l’íntim és considerat un acte radical a favor de llibertats, però també és una manera d’estar en el món on el jo és tan important com el col·lectiu. L’amor sense la defensa de l’íntim es transforma en una simple celebració en la qual l’important no és estimar, sinó la representació pública de l’amor.