No hi ha hagut cap moviment polític, reaccionari o transformador, que no hagi emprat una prosa a mida per assolir els objectius pretesos i, quan no hi ha més remei, per justificar-se de no haver-los aconseguit. La prosa política la componen paraules carregades de sentit i d’intenció, totes, també les vàcues. Fa més d’un segle que veus autoritzades ens alerten de com poden ser-ne de perilloses, les paraules. Gustave Le Bon explica que les masses es mouen a cop de paraules simples; Víktor Klemperer analitza la manipulació totalitària de les paraules; George Orwell pertorba mostrant-nos la dialèctica invertida de les paraules; Václav Havel adverteix de l’ambigüitat diabòlica de les paraules; Giovanni Sartori qualifica les paraules deixades de pensar d’ideologia; Emilio Lledó alerta de la utilització de les paraules pel discurs monolític i ferri del poder. I, tanmateix, encara no n’hem après, ens deixem entabanar per quincallers de paraules.
El procés és un moviment polític a cavall de despatxos i carrer, que amb una prosa brillant de paraules triades, versemblants, omple les urnes que li donen tant la força com una profitosa respectabilitat institucional. Gairebé sempre des dels despatxos, a vegades des del carrer, el procés ens ha ofert alguns dels millors eslògans polítics de la història recent d’Espanya. Un èxit innegable de la imaginació dels nostres compatriotes vorans, encara que també deu ser cosa de la llengua: «Et volem a casa» –floreta de la CUP a Anna Gabriel– té una dolçor que no trobaríem a «Te queremos en casa», mentre que l’aspror de determinades afirmacions contundents queda atenuada per una elegant vestimenta de justícia o universalitat.

«Espanya ens roba», tres paraules seques, inequívoques, que ens toquen el sensible voraviu de la butxaca. A ningú no li agrada que el robin, el lladre no concita el nostre respecte, sinó la nostra aversió i ràbia, no volem saber-ne res, del lladre, no aniríem enlloc amb ell. Espanya, no l’Estat, l’eufemisme generalment emprat –aquí una excepció intencionada–, és un lladre de camí ral del qual voldríem allunar-nos-en com més aviat millor. No cal provar que ens roba i esbombar una suma astronòmica resulta més creïble que no pas un raonable desequilibri de les balances. N’hi ha prou amb l’impacte emocional de la denúncia, que, tot i desestimada pels mestres de les finances o corregida fins a deixar-la en l’àmbit alemany, es repeteix sense parar.

 

Sense equivalent a fora

«Dret a decidir», quina troballa!, una apel·lació genèrica a la llibertat, en un temps de consciència aguda dels drets fonamentals, que s’entén a la primera. «Decidir» és un dret que tothom vol exercir, si hi afegeixes «el futur», més encara. Qui no desitja poder decidir el seu futur. El pas següent incorporant-hi «el de Catalunya» –«que és el teu futur»– entra suaument. I ja ho tenim: «el dret a decidir el futur de Catalunya», una prosa tan enlluernadora que estalvia pensar i que sedueix molta gent, àdhuc passavolants de l’esquerra.
Hi havia un inconvenient, però. El dret a decidir, tan nostrat, no té equivalent a fora. Per això, ara en diem, clar i català, «dret a l’autodeterminació de Catalunya», tot aprofitant l’avinentesa per encunyar un nou eslògan: «Amnistia i Autodeterminació», gens inspirat aquest. Ara bé, l’inconvenient continua. El dret a l’autodeterminació sí que és una figura reconeguda pel dret internacional general i molt treballada per les Nacions Unides, massa fins i tot, perquè la doctrina, la normativa i la pràctica consolidada de l’autodeterminació ho posen molt difícil a Catalunya, una regió europea autònoma de molta consideració –l’enveja d’Escòcia i de Baviera, sembla. Disposa d’un pressupost de més de 46.000 milions d’euros, compreses les entitats públiques, més de 200.000 funcionaris, fins a 22.000 agents de policia integral, 34 matèries de competència exclusiva, 7 de competència compartida i 10 d’execució de la legislació de l’Estat. Des del 1977 Catalunya ha decidit en 5 referèndums, 12 eleccions generals, 11 locals i 5 europees. I envia al Congrés dels Diputats 48 representants d’un total de 350, al Senat 24 membres de 264 i al Parlament Europeu 9 eurodiputats. El Comitè Especial de Descolonització de l’ONU es faria creus de rebre la sol·licitud d’incloure Catalunya a la llista de territoris no autònoms (17 el 2021) pendents de descolonització per raó d’ocupació estrangera, al costat del Sàhara Occidental o Tokelau. És evident que demanaria alguna prova més que l’escridassada a la policia, inclosos els Mossos d’Esquadra, d’un sonor «Fora les forces d’ocupació».

L’estada a les senyorials Waterloo o Ginebra no commou tant com la passada reclusió als modèlics Lledoners o Puig de les Basses.

«Llibertat presos polítics», quina encertada! i, a més, embellida amb color, cosa que ajuda molt, car facilita l’adhesió i permet lluir-la. Tant és així que durant una llarga temporada Catalunya es veié tenyida de groc, color que es va posar de moda: llacets, penjarolls, polseres, braçals, peces de vestir–també roba interior–, joguines, pastissets, grafits, adhesius… El veies a les pitreres, als colls, als canells, als garrons, als aparadors, a les façanes, a les tanques, als fanals, als senyals de circulació, a les branques dels arbres, a les calçades, al cim de les muntanyes, als Ajuntaments, al Parlament, al Palau… una embafada de groc.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

«La majoria del 52%»

Si altres eslògans haguessin incorporat color, hauríem tingut una Catalunya ben virolada, una atracció turística de primera; per exemple, a «Espanya ens roba» li esqueia el marronós dels bitllets de 50 euros, però, és clar, amb tants eslògans no tenies tant color a l’abast.
Després dels indults, «Llibertat presos polítics» ha decaigut força perquè ja no hi ha polítics presos, tot i que el groc es manté en algunes pitreres i façanes per una certa mandra o deixadesa. L’eslògan podia haver-se reciclat en «Salvem els exiliats polítics», bo i conservant el groc, però l’estada a les senyorials Waterloo o Ginebra no commou tant com la passada reclusió als modèlics Lledoners o Puig de les Basses.

«Repressió», no arriba a eslògan, però és una paraula forta, que resumeix pàgines de prosa, una mena de rossinyol que serveix per a despatxar sense mirar-s’hi gaire totes les actuacions que concerneixen el procés, i també per a l’ús particular de processistes que es veuen en un compromís. Lliga bé amb Estat i Justícia. I es prodiga tant i tant que hom diria que els catalans vivim en la pitjor de les dictadures.

La prosa del procés no la componen sols les paraules, per bé que en formen el gruix, la nodreixen també els números, el «52%», entre altres. Surt així la «majoria del 52%», un càlcul generós del suport parlamentari al procés –i no cal dir que s’ha d’entendre també social–, tan generós que s´hi compten, fins i tot, els que no hi són representats, al Parlament. Un altre eslògan imaginatiu: «Som el 52%»… mal avinguts.

 

Un món paral·lel

Ningú no ha sabut parlar-nos de l’esplendor i la misèria de la paraula com Václav Havel a la dissertació «Paraules sobre la paraula» amb motiu del Premi de la Pau que el 1989 li atorgaren els llibreters alemanys i que va llegir l’actor Maximilian Schell, perquè ell tenia prohibit sortir de Txecoslovàquia a les acaballes del règim comunista. Diu Havel: «la paraula és un fenomen enigmàtic, ambigu, ambivalent, enganyós», que tan aviat construeix com destrueix i «pot fer les dues coses alhora». Això ha fet la prosa del procés, ha construït un món paral·lel, agosarat i engrescador, reclòs als despatxos oficials, als mitjans audiovisuals propis, a les xarxes socials afins, als carrers nostres, i ensems ha destruït el sempre delicat equilibri entre raó i emoció, convivència i discrepància, consens i dissidència. Arrauxada, ha fet perdre el seny a multituds.

Però no tota la culpa és del procés. Ha pogut omplir l’espai ideològic i sentimental amb la seva imaginativa prosa desintegradora per l’absència clamorosa d’una prosa integradora, acollent.