Deu anys després de la seva fundació, l’Alternativa per a Alemanya (AfD) travessa el seu millor moment polític. La crisi de popularitat del Govern, la recessió econòmica i l’onada dretana que sacseja Europa han catapultat un partit que, segons totes les enquestes, se situa al voltant del 20 % del vot. Com és possible que, a Alemanya, un partit ultradretà estigui vivint una lluna de mel com aquesta? Per entendre com s’ha arribat a aquesta situació, cal remuntar-se als orígens del partit.

El 2013, quan l’AfD es va presentar a les primeres eleccions federals, la seva agenda era nítidament euroescèptica: el partit s’oposava a l’euro, criticava durament la resposta alemanya a la crisi de l’eurozona i denunciava els rescats de països com Grècia o Itàlia. Els seus primers suports, de fet, van provenir de sectors econòmics, universitaris i periodístics propers a la CDU (Unió Demòcrata Cristiana) però disconformes amb les polítiques europees. A les eleccions europees del 2014, el partit va irrompre en la política alemanya amb set eurodiputats. La crisi migratòria del 2015 li va permetre sumar al seu euroescepticisme un discurs netament xenòfob. A més d’oposar-se a la política de portes obertes de Merkel, el partit denunciava el «fracàs» del multiculturalisme alemany, advocava per prohibir els burques i parlava sobre «Euràbia», la teoria de la conspiració segons la qual unes suposades elits globalistes busquen «islamitzar» Europa per afeblir la cultura occidental.

Tanmateix, l’AfD va continuar creixent. A finals del 2017 el partit havia aconseguit representació en catorze dels setze parlaments regionals alemanys; a les eleccions federals d’aquell any, va irrompre com a tercera força al Bundestag, liderant l’oposició contra la gran coalició de la CDU i l’SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya).

La pandèmia, punt d’inflexió

Com a tants països europeus, la pandèmia va significar un punt d’inflexió per a la ultradreta alemanya. Després d’una reacció inicial una mica tèbia, el partit es va redreçar com el gran opositor a les mesures sanitàries, i va participar en manifestacions contra les restriccions i va criticar la gestió del Govern.

PUBLICITAT

És cert que, a curt termini, el partit no va aconseguir capitalitzar aquest descontentament: entre les seves lluites internes i un ferri cordó sanitari, el seu resultat a les eleccions del 2021 (10,3 %) va ser inferior al del 2017 (12,6 %). Per primera vegada des de la fundació, l’AfD semblava que havia tocat sostre. No obstant això, com explica Jorge Tamames, la pandèmia va servir «per aglutinar elements de dreta i esquerra radicals, inclosos sectors importants de les classes mitjanes, al voltant d’una visió del món ancorada en la sospita». A Alemanya, aquesta «política de la sospita» va adquirir una força inusitada a través dels anomenats querdenker («pensadors laterals»), el moviment que va aglutinar els principals grupuscles que impulsen les teories de la conspiració.

Tres anys després del confinament, l’economia alemanya encara no ha recuperat el nivell prepandèmic. Enmig de tanta maror, el que millor ha sabut pescar ha estat l’AfD.

Alhora, la conjuntura política va obrir una finestra d’oportunitat que l’AfD no va desaprofitar. D’una banda, es va beneficiar de la marxa d’Angela Merkel. Amb la seva sortida, la dreta tradicional alemanya va perdre una de les màximes defensores del cordó sanitari, una líder la popularitat de la qual atorgava una enorme autoritat moral a la seva oposició a l’AfD i que va convèncer molts votants per continuar optant per la CDU. La formació del Govern de coalició liderat per Olaf Scholz també va facilitar la tasca d’oposició: després d’anys intentant desestabilitzar la CDU de Merkel, el partit va poder estructurar la seva ofensiva al voltant d’eixos més fàcils –la «correcció política», la seva oposició a l’establishment, la seva «provocació calculada»–, als quals va incorporar les teories de la conspiració importades dels Estats Units.

A tot això, s’hi va sumar una crisi econòmica especialment greu: a més dels confinaments successius, l’economia alemanya ha acusat les conseqüències d’un model de creixement engarrotat, les debilitats del qual es van veure accentuades per la invasió d’Ucraïna i la crisi energètica posterior. Tres anys després del confinament, de fet, l’economia alemanya encara no ha recuperat el nivell prepandèmic. Enmig de tanta maror, qui millor ha sabut pescar ha estat l’AfD.

És indubtable que, en els darrers anys, el creixement de l’AfD s’ha donat principalment als länder pertanyents a l’antiga RDA. A finals del 2019, Tobias Buck advertia que la bretxa social i política entre l’est i l’oest d’Alemanya s’accentuava: segons Buck, hi havia «una sensació creixent que el llarg procés de convergència no solament s’ha estancat, sinó que ha retrocedit». Grosso modo, la bretxa entre les dues Alemanyes es vertebra al voltant de tres eixos: un de cultural, un de social i un d’econòmic. Gran part de l’èxit de l’AfD, explica Katja Hoyer, és gràcies a la seva capacitat per explotar aquests eixos; per entendre, en altres paraules, la desafecció d’un electorat que, trenta anys després d’una reunificació que molts van considerar humiliant, encara no ha vist la prosperitat que se li va prometre.

Tanmateix, la ultradreta també gaudeix d’un suport important a l’oest del país: els seus èxits electorals més recents, de fet, s’han produït als länder occidentals. A les eleccions regionals de Hesse, celebrades l’octubre d’aquest any, la ultradreta va quedar segona i va sumar nou diputats i un 5,3 % més del vot respecte als comicis celebrats el 2018. A Baviera, una regió dominada per la CSU (Unió Social Cristiana), van acabar en tercer lloc, que vol dir que van créixer un 4,4 % respecte als comicis anteriors. Més enllà d’aquestes regions, les enquestes mostren un suport creixent en l’àmbit nacional: en unes hipotètiques eleccions federals, el partit podria arribar a ser la segona força i obtenir al voltant del 20 % del vot.

Quin paper per a la CDU?

A primer cop d’ull, el principal damnificat per l’auge de l’AfD podria semblar l’SPD de Scholz. Però, com ha passat a la resta d’Europa, el creixement electoral de la ultradreta també comporta una sèrie de riscos per a la CDU.

Després de la marxa de Merkel a finals del 2021, el partit va iniciar un retorn al futur. Va coronar com a líder del partit el veterà Friedrich Merz, arxienemic d’Angela Merkel i perdedor de successives primàries els últims anys. Amb l’elecció de Merz, que pertany a l’ala més dura del partit, la CDU semblava destinada a virar a la dreta; per a alguns, aquesta decisió podia implicar una llarga travessia pel desert. La invasió d’Ucraïna i la impopularitat del Govern de Scholz van donar ales al partit. Pocs mesos després d’haver estat derrotats a les urnes, els democratacristians dominaven les enquestes còmodament. Tanmateix, l’ascens de l’AfD pot posar en serioses dificultats la CDU: al capdavall, mantenir el cordó sanitari era més senzill a l’era Merkel, dominada per la figura de la cancellera, amb uns parlaments regionals menys fragmentats i amb un consens més gran entre els principals partits.

PUBLICITAT

Tot això no significa que el cordó sanitari es trenqui. Com ha explicat aquest autor amb anterioritat, el cordó «té profundes arrels històriques, s’ha demostrat eficaç i disposa d’un ampli suport polític, social i mediàtic a Alemanya». No obstant això, el canviant panorama polític alemany requerirà coalicions cada vegada més complexes i heterogènies: el tripartit federal, amb les seves virtuts i els seus defectes, n’és un bon exemple. Tindrà, alhora, un cost polític per a les forces democràtiques alemanyes, i sobretot per a la CDU. Al setembre, per exemple, l’AfD va donar suport a una rebaixa fiscal presentada per la CDU de Turíngia, un suport que va comportar acusacions d’haver pactat amb la ultradreta. Durant els pròxims mesos, la pregunta d’on, exactament, se situen els límits del cordó sanitari podria cobrar una importància cada vegada més gran en la política alemanya.

La incògnita Wagenknecht

Atès que l’arrelament de l’AfD és especialment fort als länder de l’est, el calendari electoral dels propers mesos podria beneficiar la ultradreta. A les eleccions europees del juny cal sumar-hi comicis regionals a Saxònia, Turíngia i Brandenburg, tres länder orientals en què la ultradreta lluitarà per la primera plaça. Tot i això, el seu èxit electoral es podria veure amenaçat per un nou partit: l’Aliança Sahra Wagenknecht per la Raó i la Justícia (BSW, per la sigla en alemany), un moviment polític fundat per la mateixa Wagenknecht, antiga líder de Die Linke (L’Esquerra) i una de les figures més polèmiques del panorama polític alemany.

Com exposa Jordi Garcia-Petit en aquestes mateixes pàgines, la de Wagenknecht és una figura «híbrida», que pretén «transitar per la inèdita experiència d’una formació política que defensi realment la classe treballadora des de postulats d’esquerra i alhora corregeixi –si calgués fora dels estàndards de l’esquerra– les desviacions, els excessos i les omissions liberals, principalment en immigració, ecologia i política exterior». Si es consolida, el BSW podria posar en serioses dificultats l’AfD i disputar-li una part fonamental del seu electorat. De moment, però, el partit de Wagenknecht no és més que un projecte polític indefinit, tant en l’ideològic com en l’orgànic, l’abast del qual caldrà mesurar en el cicle electoral que s’acosta.

Horitzó polític incert

Més enllà de la possible irrupció de Sahra Wagenknecht, els darrers esdeveniments apunten cap a un panorama més fragmentat i incert que en els cicles polítics anteriors. L’apogeu de l’AfD no hauria de comportar grans canvis institucionals: el cordó sanitari, que forma part de la identitat política de la República Federal, es mantindrà. No obstant això, la seva presència més gran en diferents parlaments sí que pot tenir conseqüències polítiques importants. D’una banda, com ha passat a tants països europeus, el seu discurs populista i xenòfob continuarà enverinant la política alemanya. D’altra banda, la ultradreta ja està posant dificultats als principals partits polítics del país: si l’SPD de Scholz està adoptant un discurs cada cop més dur contra la immigració irregular, la CDU de Merz haurà d’evitar caure, en la seva estratègia contra l’AfD, en els errors que sí que han comès altres partits europeus de centredreta.

L’èxit de l’AfD, en gran mesura, dependrà de la capacitat de reacció dels tres integrants del Govern. Una recuperació del tripartit –per exemple, arran d’una millora de la situació macroeconòmica– no solament proporcionaria un baló d’oxigen als mateixos SPD, Verds i FPD (Partit Democràtic Lliure, «els liberals»), sinó que també beneficiaria la CDU, que veuria incrementades les opcions d’assolir acords de govern, tant regionals com federals, els propers anys. Alhora, el futur de l’AfD dependrà de la capacitat de Sahra Wagenknecht d’articular un projecte que atregui part dels votants que, desil·lusionats amb l’establishment polític alemany, han abandonat l’SPD, la CDU i Die Linke.

Quan falten dos anys per a les pròximes eleccions generals, per tant, la política alemanya és més incerta que mai. De la capacitat dels partits tradicionals d’entendre els motius que propicien aquesta fuita de vots dependrà poder frenar la ultradreta.