Deu anys després de la seva fundació, l’Alternativa per a Alemanya (AfD) travessa el seu millor moment polític. La crisi de popularitat del Govern, la recessió econòmica i l’onada dretana que sacseja Europa han catapultat un partit que, segons totes les enquestes, se situa al voltant del 20 % del vot. Com és possible que, a Alemanya, un partit ultradretà estigui vivint una lluna de mel com aquesta? Per entendre com s’ha arribat a aquesta situació, cal remuntar-se als orígens del partit.

El 2013, quan l’AfD es va presentar a les primeres eleccions federals, la seva agenda era nítidament euroescèptica: el partit s’oposava a l’euro, criticava durament la resposta alemanya a la crisi de l’eurozona i denunciava els rescats de països com Grècia o Itàlia. Els seus primers suports, de fet, van provenir de sectors econòmics, universitaris i periodístics propers a la CDU (Unió Demòcrata Cristiana) però disconformes amb les polítiques europees. A les eleccions europees del 2014, el partit va irrompre en la política alemanya amb set eurodiputats. La crisi migratòria del 2015 li va permetre sumar al seu euroescepticisme un discurs netament xenòfob. A més d’oposar-se a la política de portes obertes de Merkel, el partit denunciava el «fracàs» del multiculturalisme alemany, advocava per prohibir els burques i parlava sobre «Euràbia», la teoria de la conspiració segons la qual unes suposades elits globalistes busquen «islamitzar» Europa per afeblir la cultura occidental.

Tanmateix, l’AfD va continuar creixent. A finals del 2017 el partit havia aconseguit representació en catorze dels setze parlaments regionals alemanys; a les eleccions federals d’aquell any, va irrompre com a tercera força al Bundestag, liderant l’oposició contra la gran coalició de la CDU i l’SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya).

 

La pandèmia, punt d’inflexió

Com a tants països europeus, la pandèmia va significar un punt d’inflexió per a la ultradreta alemanya. Després d’una reacció inicial una mica tèbia, el partit es va redreçar com el gran opositor a les mesures sanitàries, i va participar en manifestacions contra les restriccions i va criticar la gestió del Govern.

És cert que, a curt termini, el partit no va aconseguir capitalitzar aquest descontentament: entre les seves lluites internes i un ferri cordó sanitari, el seu resultat a les eleccions del 2021 (10,3 %) va ser inferior al del 2017 (12,6 %). Per primera vegada des de la fundació, l’AfD semblava que havia tocat sostre. No obstant això, com explica Jorge Tamames, la pandèmia va servir «per aglutinar elements de dreta i esquerra radicals, inclosos sectors importants de les classes mitjanes, al voltant d’una visió del món ancorada en la sospita». A Alemanya, aquesta «política de la sospita» va adquirir una força inusitada a través dels anomenats querdenker («pensadors laterals»), el moviment que va aglutinar els principals grupuscles que impulsen les teories de la conspiració.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.