El principal escenari de Pares i fills (1941), primera novel·la d’Ivy Compton-Burnett (Londres, 1884-1969) que es tradueix al català, és la mansió enorme d’una família de l’aristocràcia rural anglesa que ja ha entrat en una notòria decadència: és on resideixen les tres generacions dels Sullivan, Sir Jesse i Lady Regan, el seu únic fill viu, Fulbert, la seva dona, Eleanor, i els nou fills del matrimoni –Daniel, Graham, Luce, Isabel, Venice, James, Honor, Gavin i Nevill; a banda del servei, també hi ha espai per a dues mainaderes –la Hatton i la Mullet– i dues institutrius –la senyoreta Mittford i la senyoreta Pilbeam. A la caseta dels antics masovers, al costat, hi viuen els tres germans Marlowe –Priscilla, Susan i Lester, uns orfes que no han conegut els seus pares i que sobreviuen gràcies a la protecció del patriarca dels Sullivan.

Fora dels límits d’aquestes propietats, s’aixeca una tercera casa, la dels Cranmer, configurada pel pare vidu, Paul, casat en segones núpcies amb Hope, i pare de dos fills, Faith i Ridley, advocat londinenc que rep l’encàrrec de tutelar el destí d’Eleanor i els seus fills quan Fulbert ha d’emprendre un viatge de sis mesos a Sud-amèrica per un assumpte de negocis. El cens de personatges és llarguíssim, però des del primer instant es desmenteix el clixé que diu que, en un moment o altre de l’escriptura d’una novel·la, els personatges s’apropien de la voluntat de l’autor: a Pares i fills tothom es mou i actua com si seguissin al peu de la lletra la disciplina geomètrica que Ivy Compton-Burnett imposa a les seves criatures des del principi fins al final.

El primer que sobta de Pares i fills és que en cap moment no es precisi amb claredat l’època de l’acció, que tant podria situar-se a finals del XIX com a principis del XX, i el lector no triga gens a adonar-se que es troba davant d’una forma i una matèria tan antiga, artificiosa i irreal com la que pot oferir-li qualsevol novel·la de Jane Austen. Però la capacitat de sorprendre d’Ivy Compton-Burnett no s’atura aquí, sinó que tan sols és el primer avís de les característiques anòmales d’un organisme narratiu que es desplega a consciència pel camp de l’extravagància, com si l’objectiu fos la normalització dels excessos.

A la novel·la, una conversa intranscendent a l’hora d’esmorzar pot ser més fatídica que un suïcidi o un assassinat.

No hi ha la descripció de res, per exemple –només de la fisonomia de cada un dels vint-i-cinc personatges que protagonitzen la novel·la–, ni dels exteriors ni dels interiors, i els llocs on es desenrotllen les seqüències –el menjador, un saló, la biblioteca, l’aula d’estudi, la sala de jocs dels nens més petits– són tan sols uns escenaris despullats de qualsevol ornamentació on el buit l’ocupa només els interminables diàlegs que tothom manté amb tothom. Com si es contemplés una estructura teatral, el muntatge de Pares i fills es basa exclusivament en el diàleg, acompanyat molt de tant en tant per alguna frase breu de la veu narradora a la manera d’una acotació, però serà en va que el lector estigui a l’espera de la revelació d’incògnites, de factors que desencadenin algun suspens, la presència de qualsevol combustible que posi en marxa els mecanismes elementals de la ficció per saber a l’instant què passarà tot seguit.

Altes dosis de crueltat variable

A Pares i fills hi passa de tot, més coses que en qualsevol tragèdia grega, però és com si no hi passés res, o com si res no tingués la més mínima importància i res no impactés enlloc, com si qualsevol moviment estigués cobert per una capa de gel indestructible i, en una primera visió, fos impossible definir la figura argumental que s’hi amaga dins: una conversa intranscendent a l’hora d’esmorzar pot ser més fatídica que un suïcidi o un assassinat. A Pares i fills hi ha misteris i enigmes, avisos rars i presagis –la guerra solapada en el si de la vida domèstica dels protagonistes podria ser una tragicomèdia trepidant–, però Ivy Compton-Burnett, en comptes d’il·luminar la superfície de l’acció, impenetrable, concentra el seu desafiament estilístic en la intensitat de la pura abstracció mental, en la representació intimista i distanciada d’unes altes dosis de crueltat variable, en uns moments absoluts de sadisme miniaturitzat, a la manera d’una trampa que va caçant els personatges que entren i surten de les estances on transcorre la novel·la.

Com si fossin una tribu de sofistes que parlen a través d’uns aforismes que semblen retre tribut a la intel·ligència, l’enginy i la impietat –des del nen de tres anys fins al seu avi, tothom s’expressa com si estigués sol i pensés en veu alta–, la sequedat, la falta d’emoció i l’absència de sentiments domina l’acció mentre els sobreentesos, els circumloquis i els tràmits necessaris triomfen perquè la vida continuï i els drames –al·lucinants de tan clars, nus i inexorables– siguin invisibles. Ho va dir Bernard Berenson: si les escultures de Giacometti poguessin parlar, ho farien de la manera que ho fan els personatges d’Ivy Compton-Burnett. «Els pensaments i les emocions de la gent són igual de reals», diu Fulbert Sullivan.

Enlloc no es manifesta res semblant al sofriment, és inútil buscar-hi la presència d’una llàgrima, de cap acte de violència física.

Rere l’intercanvi continu de rèpliques corteses, rere el catàleg inexhaurible de les bones maneres de relacionar-se segons els millors manuals d’urbanitat, que proliferen com si provinguessin d’una màquina imparable dissenyada per fer-se mal a propòsit, no hi ha ningú, però, que no sigui cruel i altiu, presoner de l’orgull, un artista consumat de l’art de la ferocitat moral. I com si s’hagués de sobreviure verbalment en una jungla plena de salvatges que s’asseuen a prendre el te a les cinc, els personatges de Pares i fills van convertint de mica en mica la novel·la en un combat asfixiant i opressiu –i esplendorós si s’observa des de fora.

Pares i fills Ivy Compton-Burnett Barcelona: Univers, 2020. 408 pàgs.

Sarcasme en to menor

Impassible, Ivy Compton-Burnett subordina qualsevol moviment dels personatges a l’ànsia de poder, al poder dels diners i a la por a la mort, i el despotisme, la tirania i el sistema de forces que es desenvolupen dins d’una unitat familiar, el cinisme i el sarcasme en to menor, l’egolatria i la malícia, la mesquinesa dels dèbils i l’arrogància dels forts, condicionen les relacions que mantenen els uns amb els altres: no apareix enlloc res que es pugui vincular a la felicitat, enlloc no es manifesta res semblant al sofriment, és inútil buscar-hi la presència d’una llàgrima, de cap acte de violència física, i, en rigor, només s’hi troba una gent molt ben educada, posseïdora fins i tot d’un sentit de l’humor elevat –potser Pares i fills es podria definir com una comèdia d’horrors–, i que opina sobre tot l’humà –l’amistat, els afectes, el matrimoni, el pas del temps, el més enllà.

Poques vegades, però, el lector deu tenir a l’abast una col·lecció tan radicalment completa de les diverses maneres que hi ha d’accedir als abismes de l’infern, de fer mal a tothom amb una absoluta malignitat raonada.

Pur estil mental, a favor sempre de l’abstracció, Ivy Compton-Burnett desdenya les imatges, la retòrica visual, i Pares i fills és una tragèdia que podria ser una comèdia, o al revés, on ningú no sap amb certesa si acaba o no amb un final feliç perquè només hi ha el continu de la vida o la vida considerada com una conversa infinita fins que arriba el punt final.