La reforma de les pensions: una valoració en perspectiva

El sistema de pensions ha estat un tema central en el debat econòmic i social els últims anys al voltant de la negociació d’una gran reforma liderada pel ministre José Luis Escrivá i aprovada en dues etapes: el 2021, la primera, i el 2023, la segona. L’interès que aixeca el tema de les pensions és normal atenent a tres elements. El primer, és que avui afecta directament a quasi 11 milions de pensionistes, que representen el 30 % de la població major d’edat amb nacionalitat espanyola. Segon, la despesa en pensions és la més important del pressupost de l’Estat: 42 de cada 100 euros de despesa pública es destinarà a pensions el 2023. Tercer, la Seguretat Social, que és l’encarregada de cobrar les cotitzacions dels treballadors i amb aquests ingressos pagar les pensions, presenta des de fa anys un dèficit que, si no es corregeix, amb la jubilació de la generació del baby boom podria posar en risc la sostenibilitat del sistema de pensions.

Una vegada centrada la importància de la qüestió, a continuació analitzaré les diferents reformes que s’han efectuat els darrers anys per reequilibrar els comptes de la Seguretat Social, inclosa l’aprovada fa poques setmanes, i finalitzaré l’article amb una valoració tècnica d’aquesta última.

El 2011 el Govern de Rajoy va aprovar la reforma del sistema de pensions més important de la història. Aquesta reforma tenia tres punts clau. El primer, va ser l’allargament de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i l’augment del període en el càlcul de la base reguladora de la pensió de 15 a 25 anys. El segon, va ser l’aprovació del Factor de Sostenibilitat que ajustava l’import de la pensió en funció de l’augment de l’esperança de vida i que havia d’entrar en vigor el 2019, però que no es va arribar a aplicar. Una vegada el PSOE arriba al Govern en deroga l’aplicació i, mitjançant la Llei 21/2021, opta per incentivar el retard de la jubilació amb increments de la pensió i per aprovar el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) que augmenta les cotitzacions socials en 0,6 punts progressivament fins al 2032.

La tercera gran mesura aprovada el 2013 pel Govern de Rajoy va ser l’Índex de Revalorització de les pensions que limitava l’increment de les pensions mentre hi hagués un dèficit en els comptes de la Seguretat Social. Aquest sistema es va aplicar els anys 2014-2017, durant els quals les pensions van augmentar un 0,25 % anual, però va coincidir amb un període de crisi econòmica i baixa inflació. De fet, els pensionistes pràcticament no van perdre poder adquisitiu durant els anys d’aplicació, però aquesta situació canvia a partir del 2017, quan la inflació comença a créixer. Amb Pedro Sánchez al Govern, es va substituir a la citada Llei 21/2021 l’Índex de Revalorització per l’actualització automàtica de les pensions amb l’IPC. A més, també s’aprova que determinades despeses del sistema contributiu passin a ser finançades amb els pressupostos de l’Estat, amb el què és cada vegada més difícil el càlcul real del dèficit del sistema de pensions.

Mentre que la reforma de Rajoy reduïa la pensió mitjana per fer sostenible el sistema, la de Sánchez la incrementa i, alhora, augmenta els ingressos.

Un any i escaig més tard, i després de llargues negociacions, l’Estat ha aprovat una nova reforma del sistema de pensions amb l’RDL 2/2023, que conté quatre aspectes principals que tenen a veure: 1) amb el càlcul de la pensió inicial, ja que permetrà al treballador escollir l’opció més avantatjosa entre l’actual que té en compte els últims 25 anys d’activitat, o un càlcul alternatiu en què el període de còmput s’amplia fins als 29 anys, però se’n descarten els 24 mesos amb una menor base de cotització actualitzada; 2) la «deslimitació» de les cotitzacions socials; 3) la introducció d’una quota de solidaritat sobre les rendes salarials més altes, i 4) un enduriment del MEI, ja que la pujada de les cotitzacions socials passa de 0,6 a 1,2 punts fins al 2029 i es mantindrà en vigor almenys fins al 2050, coincidint amb la jubilació del baby boom. De totes aquestes noves mesures aprovades, la primera suposa un increment de la despesa i les altres tres un increment dels ingressos del sistema.

En resum, mentre que la reforma de Rajoy de 2011 i 2013 apostava per reduir la pensió mitjana per fer sostenible el sistema, una dècada més tard la reforma de Sánchez de 2021 i 2023 opta per incrementar la pensió mitjana (actualitzacions amb l’IPC i opció d’escollir la base reguladora més beneficiosa) i alhora augmentar els ingressos (impostos al treball).

La pregunta a respondre és si l’augment dels ingressos que s’obtindrà amb les mesures aprovades serà suficient per cobrir l’increment de la despesa i, addicionalment, si aquests ingressos extres contribuiran a reduir el dèficit del sistema de pensions present i futur. La resposta és que sí, però menys del que hauria estat desitjable, com exposaré a continuació.

Prediccions de futur

Un primer inconvenient de fer una valoració tècnica de qualsevol reforma de les pensions és que cal basar-la en prediccions futures sobre immigració, natalitat, esperança de vida, salaris o productivitat, que estan subjectes a una gran incertesa. Tanmateix, institucions solvents com l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) o la Fundación de Estudios de Economia Aplicada (FEDEA) han presentat els seus càlculs. Concretament, aquesta última ha publicat un document en el qual compara les seves estimacions amb les realitzades per l’Estat.

Segons el primer, l’increment de la despesa el 2050 serà de 0,51 punts de PIB (0,43 segons el Govern) i l’increment dels ingressos de 0,9 punts (1,09 el Govern). Per tant, el saldo negatiu (dèficit del sistema) es reduirà en 0,39 punts segons FEDEA, una mica menys dels 0,66 punts de l’estimació oficial. En resum, la reforma generarà estalvis nets de magnitud modesta que ajudaran a millorar la sostenibilitat del sistema públic de pensions, però estan molt lluny de les quanties que caldrien per tornar el sistema a l’equilibri i, sobretot, per obtenir marge pressupostari en el futur per dedicar-lo a altres polítiques (sanitat, educació, infraestructures, etc.).

Això no obsta perquè la reforma hagi estat un èxit en certs aspectes perquè s’ha aconseguit aprovar amb el suport dels sindicats (no de la part empresarial), sense contestació als carrers (al contrari del que ha succeït a França), amb el vistiplau de la Comissió Europea, i dins dels terminis perquè Espanya pugui obtenir un nou pagament dels Fons Next Generation.

Un altre aspecte positiu de la reforma és que preveu un mecanisme d’ajust automàtic en el cas que els números es desviïn de certs nivells d’ingressos i despeses sobre el PIB, tant en positiu com en negatiu. Cada dos anys l’AIReF analitzarà el resultat i s’introduiran reformes per fer que el dèficit no continuï empitjorant, si és el cas. Per tant, deixa en mans tècniques (i no polítiques) la revisió del model.

En resum, la reforma de les pensions aprovada mereix un aprovat, però el temps dirà si haurà d’anar a recuperació perquè es basa en unes previsions massa optimistes. De moment, l’opinió majoritària dels economistes més experts és que caldrà revisar-la, però fins d’aquí a dos anys no tindrem la resposta.