S’ha de suposar que més d’un llibreter, en obrir les caixes de l’editorial on hi troba l’últim llibre de Joan Todó (La Sènia, 1977), La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret haurà experimentat una mena de desconcert perquè no sabrà amb exactitud si col·locar-lo en la zona de la llibreria destinada a la ficció, si considerar que ha de viure en el lloc on s’hi estan les biografies, o si ha d’anar directament a l’espai reservat a la història de la literatura i la teoria literària.

També pot haver-hi el llibreter perspicaç que s’atreveixi a pensar que potser convindria crear a la llibreria una secció nova per hostatjar llibres com el de Joan Todó, que és alhora novel·la, biografia, crònica cultural, història literària, teoria de la literatura i, segurament, una possible autobiografia de l’autor com a lector. En un principi, Joan Todó escriu un llibre sobre la vida i l’obra de l’escriptor i articulista Joaquim Soler (1940- 1993), conductor d’un programa radiofònic, membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, guanyador dels premis Ciutat de Palma i Prudenci Bertrana –mai, però, del Sant Jordi, a pesar d’haver-ho intentat amb cada una de les novel·les que va escriure–, «un atípic company de viatge dels textualistes, un experimentador inquiet, un defensor fervent de la imaginació», l’artífex d’una prosa desmesurada, amb acudits, jocs de paraules i digressions, que distancia el lector dels fets i trenquen la «il·lusió representativa», com si busqués expulsar-lo del text.

Todó és un bon amfitrió del festí literari que organitza i reserva sorpreses, s’amaga asos a la màniga, vigor i saviesa.

En el fons, però, Joan Todó fa una altra cosa inqualificable i imprevisible, transformar el gènere biogràfic, i la crítica de llibres –Joan Todó deu ser un dels millors crítics actuals–, en un teatre d’operacions per construir una obra de creació literària pràctica i teòrica al mateix temps. Ho diu Joan Todó amb tota nitidesa: «haureu de llegir aquest llibre amb molt de compte: qui sap si tot plegat no és una fantasia del seu biògraf. Però és que, és clar, això no és una biografia».

Un relat fantasmagòric

«Realitat», la primera part de La verda és porta, un títol que capgira el que Josep Pla veia com un exemple de la prosa natural, i que Joaquim Soler violentava a propòsit –tampoc no feia sortir mai la marquesa a les cinc de la tarda–, és una novel·la autònoma on Joan Todó realitza un tour de force narratiu espectacular al voltant dels últims dies de vida de l’escriptor biografiat –en el text s’anomena Miquel Ros–, malalt de càncer a l’hospital de Sant Pau: adopta i adapta la mecànica i les estratègies narratives que caracteritzen l’obra de Joaquim Soler, com si complís les regles del joc d’un exercici d’estil –al cap i a la fi, la literatura sempre és un exercici d’estil–, escriu la versió narrativa de la vida real d’una persona, i vet aquí que de cop i volta el lector es troba immers en un relat fantasmagòric, farcit d’absurds i de fantasia delirant, que reactualitza, reinterpreta i mimetitza amb una concreció penetrant –sembla una novel·la de Joaquim Soler i a la vegada no sembla una novel·la de Joaquim Soler– l’estranyesa de la literatura experimental de la dècada dels setanta.

Calma i paciència

Hi poden haver moments que el lector se senti perdut enmig del laberint opac que a vegades pot semblar ser «Realitat», però el consell a donar seria reclamar-li calma i paciència: Joan Todó és un bon amfitrió del festí literari que organitza i reserva sorpreses, s’amaga asos a la màniga, vigor i saviesa, i, a la fi, quan el lector desemboca a la segona part de La verda és porta, titulada «Ficció», va constatant que tot el llegit abans actua com un joc de miralls que il·lumina i engrandeix l’abast del que anuncia el subtítol del llibre, la «vida i les opinions de Joaquim Soler i Ferret» sobre el seu concepte de la literatura, sobre la seva vocació d’escriptor, sobre les grandeses i les misèries de les relacions entre els habitants de les múltiples capelletes de la societat literària catalana, sobre l’estat cultural d’una època que Joan Todó radiografia meticulosament i, com si complís al peu de la lletra el que deia Susan Sontag, que «escriure bé sobre el passat és com escriure narrativa fantàstica», com si topés amb el que no se sap o no s’acaba d’entendre del tot: totes les peces que reuneix Joan Todó formen un puzle significatiu que el lector, seguint els fils calculadíssims que lliguen el text i que a vegades semblen invisibles, ha de recompondre amb la certesa que no hi ha una explicació, o una solució, final i definitiva.

No pocs escriptors desitjarien salvar-se de l’oblit –«L’oblit és la regla»– gràcies a llibres com aquest.

Al cap i a la fi, aquest és el poder de la gran literatura, dels grans llibres com La verda és porta, història d’un passat recent que dialoga amb l’actualitat, o, potser, hipotètica interpretació de la història d’una cultura, o, en fi, la història de les frustracions, les ambicions i els afanys d’un escriptor que lluita a ultrança contra l’amenaça del fracàs de la seva vocació: «Després d’Essa de Dracs, el recull dels relats que Soler havia escrit per a Ofèlia, durant vint anys no es publica cap llibre de Soler dels que havien quedat inèdits. Cap dels publicats no es reedita, tampoc; lentament, van desapareixent de les cada vegada més volàtils llibreries de primera mà. Cambra de bany, potser, tindrà una certa presència a les de segona mà. “Joaquim Soler i Ferret” esdevé una nota a peu de pàgina que diu tan sols “Membre d’Ofèlia Dracs. Res més”.»

Penetrar en el secret de l’escriptor

Encara que sigui un llibre de contingut diferent, La verda és porta pot fer recordar The Quest for Corvo, de A. J. A. Symons, en un principi la biografia d’un novel·lista anglès de segona fila, Frederick Rolfe, però que en el fons és una detectivesca descripció de les mil i una peripècies viscudes pel mateix Symons a la recerca de la construcció d’un retrat aproximat de la polièdrica figura de Rolfe: Joan Todó actua de manera semblant, i no només relata la vida del biografiat, sinó que narra també l’aventura de la investigació i mostra com aconsegueix la informació i a través de quins avatars, de quina manera aspira a penetrar en el secret de l’escriptor i de quina manera, a la vegada, veu com la veritat de l’home, el costat existencial de Joaquim Soler, es resisteix a ser mostrat en la seva enteresa: «al llarg d’aquestes últimes pàgines no hem estat parlant, en realitat, dels primers anys de la vida de Quim Soler, sinó de la memòria d’aquells anys, del record que en tenia als anys vuitanta, un record que és també el seu oblit, la trama de records i oblits mitjançant la qual s’explicava a si mateix. Tinc la permanent sospita que tampoc podríem anar gaire més enllà d’això, en investigar la vida d’altri», escriu Joan Todó.

Joan Todó La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret Barcelona: Godall Edicions, 2021. 684 pàgs.

Si La verda és porta, una mena de dansa d’execució impecable entre l’escriptor protagonista i el seu «biògraf», és un llibre per tornar a llegir moltes vegades es deu, en gran part, a l’escriptura de Joan Todó, sotmesa a un repertori retòric de primera magnitud, que manté encesa sense apagar-se mai, com si jugués a perdre’s i a retrobar-se, de manera semblant al caçador que persegueix una presa que no vol arribar a abatre mai: no pocs escriptors desitjarien salvar-se de l’oblit –«L’oblit és la regla»– gràcies a llibres com aquest.