«La música entra pels ulls». Així començava un article Antonio Muñoz Molina fa unes setmanes. L’escriptor i acadèmic volia dir que la música s’ha de veure i això no s’aconsegueix fent-la servir de fons d’alguna altra activitat o prement una tecla d’un dispositiu. La música és visible quan és interpretada davant dels nostres ulls, en viu. Sembla, però, que ara no n’hi ha prou. Des que al segle XVIII es va consolidar el concert interpretat per uns músics per a un públic anònim que ha pagat la seva entrada i en el qual es reprodueixen tota una sèrie de rituals, aquesta institució s’havia mantingut immutable. Ara, però, en l’època del domini de la imatge, al concert li han quedat massa estretes les seves fronteres.

Així, assistim al que podríem qualificar de la seva reinvenció. És una tendència en ascens que consisteix a afegir dramatitzacions teatrals que intenten visualitzar la música o el que ens està dient la música. Romeo Castellucci, una de les grans patums del teatre a Europa, no ha estat el primer, però, atès el seu enorme prestigi, marca tendència. El 2019, al Festival d’Aix-en-Provence va escenificar el Rèquiem de Mozart (a finals de setembre passat es va poder veure a València). Com tot el que fa el director italià, era una dramatització molt treballada, intel·ligent i plena d’idees. De fet, masses. Per a la pròxima edició del festival provençal ja s’ha anunciat la posada en escena de la simfonia Resurrecció, de Gustav Mahler.

Un cas recent a Barcelona és el de la interpretació del War Requiem, de Benjamin Britten, al Liceu. No era la primera vegada que l’escruixidora obra que el compositor anglès va convertir en un al·legat contra les guerres era teatralitzada. El 2017, Calixto Bieito ho va fer a Bilbao, al Teatro Arriaga. Aquell mateix any l’Òpera de Lyon, amb Daniele Rustioni a la batuta, presentava una potent, sòbria i exemplar escenificació d’aquell rèquiem firmada per Yoshi Oida, un japonès nascut el 1933, amb un record encara viu dels bombardejos que es van emportar part de la seva família.

Necessitem l’ajut d’imatges que ens expliquin una història per entendre la música?

El War Requiem que es va veure al Liceu, amb les veus de Tatiana Pavloskaya, Mark Padmore i Matthias Goerne, jugava massa amb les imatges de Wolfgang Tillmans per a la posada en escena de Daniel Kramer. Unes interrupcions al discurs musical farcides amb unes improvisacions per fer canvis de decorats no ajudaven a mantenir la tensió dramàtica de la partitura, com tampoc no ho feien uns crits militars. O el moviment del cor gairebé sempre ajagut per terra. Veure la música en el sentit que deia Muñoz Molina, no es veia. La doble orquestra, la simfònica i la de cambra que reclama la partitura, estaven apilades al fossat, això sí, sota una molt bona direcció de Josep Pons.

Misteris de l’instant interpretat per la GIO Symphonia a l‘Auditori de Girona. Fotografia de Toni Márquez.

Ballar el ‘Viatge d’hivern’

El mateix teatre de la Rambla va oferir una altra peça de concert, en aquest cas un recital, amb una dramatització escènica, concretament un ballet. Va ser el cicle de cançons Winterreise (Viatge d’hivern), de Franz Schubert, per a veu i piano, amb la coreografia d’Angelin Preljocaj i la seva companyia de dansa, interpretat pel pianista James Vaughan i el baríton (Thomas Tatzl). El ballet, de molt bona factura amb uns ballarins excel·lents, podia servir per a dramatitzar qualsevol peça musical, però allò no era el Winterreise.

Aquest cicle de cançons ja havia tingut una versió teatralitzada al Festival Life Victoria l’any passat ideada pel contratenor Xavier Sabata (política&prosa, núm. 31) que el va interpretar. Aquesta versió, molt més reeixida i amb plena sintonia amb els poemes de Wilhelm Müller i la música de Schubert, es va veure al CaixaForum i ja ha circulat per diverses ciutats espanyoles. També d’aquest cantant és la versió escenificada de Pierrot Lunaire, d’Arnold Schönberg, que es va representar al Foyer del Liceu el passat novembre. Val a dir que aquest cicle de cançons per a veu i un petit ensemble ha tingut en el passat altres escenificacions, fins i tot amb un plantejament transgènere ideat per Bruce LaBruce estrenat a Berlín i convertit després en una pel·lícula.

War Requiem, de Benjamin Britten, al Liceu. Fotografia de Toni Bofill.

Trencar el ritual

Aquesta reinvenció del concert no només passa per la dramatització de peces musicals compostes originalment per a ser interpretades per una orquestra o per uns solistes. A finals d’octubre de l’any passat, la GIO Symphonia (coneguda fins llavors com a GIOrquestra de Girona) encetava una nova etapa sota la direcció artística de Francesc Prat coincidint amb el desè aniversari de la formació. Ho feia amb un concert que aplegava obres de diverses èpoques sota el nom de Misteris de l’instant i ho feia amb una direcció escènica també de Sabata que trencava els típics rituals.

PUBLICITAT

Segons el cantant, quan anem a un concert en un auditori, seguim i assumim amb tota naturalitat la litúrgia i la invisible posada en escena, des de l’entrada del director, la salutació al primer violí, la salutació al públic, la posició dels músics en un semicercle, o el fet de no aplaudir entre moviments d’una simfonia. «Assumim que tot això no és una posada en escena, creiem que és ‘natural’ en un concert o recital», diu Sabata.

En l’època del domini de la imatge, al concert li han quedat massa estretes les seves fronteres.

Al seu llibre La orquesta, el crític i musicòleg Jorge de Persia cita l’assaig Bruits, de Jacques Attali, sobre l’economia política de la música en què l’economista francès considera aquest art com una estratègia paral·lela a la de la religió. D’aquí ve el caràcter ritual que es manifesta a la sala de concerts. Això, aquest caràcter ritual, és el que va voler trencar Sabata amb la GIO, amb un projecte que s’apoderava d’aquestes litúrgies i jugava amb els seus límits.

D’entrada, la disposició de l’orquestra no tenia res a veure amb el semicercle habitual. Una bastida de quatre pisos ocupava l’escenari de l’Auditori de Girona. Els músics estaven repartits en les diverses plantes seguint, però, un cert ordre. Els instruments de corda n’ocupaven les dues primeres. Els de fusta i part del metall, la tercera, i la resta de metalls i percussió, a dalt de tot. El concert va començar abans que el director fes la seva aparició. Va ser amb una peça per a oboè solista, i un cop acabada, el director va començar a dirigir la segona obra del programa sense les salutacions rituals.

La il·luminació va tenir un paper determinant en aquest concert atípic i permetia ‘veure’ clarament com es feia la música. Només s’il·luminaven els músics que tocaven en cada moment, deixant els altres en penombra. Els llums també jugaven amb la música. El resultat d’aquesta proposta va ser l’espectacularitat visual. Musicalment, la distribució per pisos feia que el so fos poc compacte i anul·lava la feina del concertino.

Tot està inventat, però també tot és susceptible de ser reinventat, reformulat, o redescobert. Que després funcioni, ja són figues d’un altre paner. El que sí que planteja aquesta voluntat d’anar més enllà del concert com l’hem conegut fins ara és tot un seguit de preguntes. Ja no som capaços d’assistir a un concert i només escoltar? Necessitem l’ajut d’imatges que expliquin una història per entendre la música? Acabaran els directors d’escena sent els manaires dels concerts com ja passa en el món de l’òpera?