La primera tasca de la nova política exterior dels Estats Units és exactament interior. La reparació del dany a les institucions i al prestigi de la democràcia provocat pel trumpisme, i sobretot per la brutalitat del seu final escandalós, és la primera rectificació que cal per les repercussions que té en la imatge i en l’autoritat de Washington de cara als seus aliats.
El món, i especialment els països més amics, ha acollit amb gran alleujament el canvi que s’ha produït a la Casa Blanca. L’Aliança Atlàntica, en perill a l’etapa anterior, ara està assegurada, tot i que els socis europeus no podran tornar a la situació anterior, quan la defensa europea es trobava pràcticament subrogada al soci americà. Europa hi haurà de posar més de la seva part, en pressupostos de defensa i en botes sobre el terreny dels llocs on hi hagi conflictes.
Aquesta feina no es resoldrà en els primers cent dies de Joe Biden i, probablement ni tan sols en el seu actual mandat presidencial. No només cal tancar l’episodi del trumpisme i evitar futurs episodis de terrorisme interior d’extrema dreta, blindar les institucions democràtiques i revitalitzar el Congrés, amb la peça clau que és el Partit Republicà, de futur incert en aquest moment. També cal la reconstrucció de la diplomàcia i de les institucions de seguretat i defensa, greument afectades pel caos i la corrupció de la presidència anterior.
PUBLICITAT
No n’hi haurà prou, per tant, amb el cop de volant dels primers dies, que ha significat la ràpida i expeditiva reincorporació de Washington a les institucions internacionals i la recuperació dels tractats i pactes multilaterals destrossats per Trump. L’Administració Biden haurà d’intentar marcar punts molt ràpidament en el seu esforç de cooperació multilateral en el combat contra la covid-19, en la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries per afrontar els efectes de la pandèmia i en el seu protagonisme a les Nacions Unides com a primera potència.
Els últims i violents compassos del trumpisme han acabat de dificultar la credibilitat d’una de les propostes centrals del programa exterior de Biden, com és la celebració d’una Cimera de la Democràcia que marqui un nou inici en la vigilància del dret i de la llibertat a l’escena internacional i la recuperació del cèlebre lideratge del món lliure. A partir d’ara Washington haurà de ser més humil i menys reactiu.
Des de fa 20 anys ja sabem que els Estats Units són un país vulnerable, externament pels atacs de l’11-S i, internament, per la feblesa del seu sistema democràtic, que es pot esquerdar des de fora, per part dels serveis secrets de les potències enemigues, i des de dintre, per part d’una extrema dreta poderosa, amb capacitat per dominar el Partit Republicà i conquerir la Casa Blanca, com ja ho ha fet un cop amb Donald Trump.
PUBLICITAT
Globalització lesionada
Biden haurà d’evitar que les actuals tensions esdevinguin una guerra freda de debò, ja no metafòrica, per tal d’evitar que acabin de trencar la globalització ara ja profundament lesionada. Haurà de combinar els compromisos en desarmament, comerç i fins i tot en cooperació política amb l’exigència pel que fa als drets i llibertats dels ciutadans, sense permetre que els nòduls d’inseguretat actuals esdevinguin punts de confrontació amb Moscou o Pequín. No li faltaran els motius, com són la persecució dels dissidents a Rússia i a Hong Kong, la repressió contra els uigurs o l’extensió del domini militar marítim xinès, qüestions en les quals és bàsica la solidaritat entre els aliats democràtics.
D’entrada ja sabem que no hi haurà retirada total de l’Iraq i de l’Afganistan com va pretendre Trump en els últims moments de la seva presidència, amb grans dosis de demagògia i irresponsabilitat. L’Aràbia Saudita i els Emirats ja no tenen les mans lliures per seguir la guerra salvatge i desproporcionada al Iemen, com succeí amb l’anterior president. La prudència en les intervencions exteriors no exclou una certa recuperació de la capacitat militar dissuasiva, gairebé perduda del tot en els darrers anys. Washington la necessitarà amb Corea del Nord, de nou en una escalada que busca una posició de força per negociar, tal com ha fet altres vegades.
Sullivan i Blinken
La reinvenció de la política exterior haurà de trobar un equilibri entre els excessos intervencionistes del passat i l’aïllacionisme promogut pel trumpisme. El nou equip de Biden assenyala en certa forma les idees que s’exploraran en aquests primers mesos de la seva presidència. Jake Sullivan, el nou conseller de seguretat nacional, vol una política exterior per a les classes mitjanes, preocupades per les desigualtats econòmiques, la corrupció i la cleptocràcia, el paper rellevant de la diplomàcia i el compromís amb els aliats democràtics, especialment els europeus.
Antony Blinken, el nou secretari d’Estat, de formació europea, ha subratllat des de fa temps la necessitat de relligar els aliats democràtics de Washington a Europa i Àsia, aixecant així una alternativa liberal a l’Euràsia de Putin i a la Nova Ruta de la Seda de Xi Jinping, dues formes autoritàries d’abordar la globalització. Dins dels Estats Units significa la formulació d’una política exterior de centreesquerra, que hauria de trobar la seva correspondència en un atlantisme renovat per part dels partits progressistes europeus, tradicionalment aferrats al vell i obsolet antiamericanisme.
