S’han complert quatre anys de la moció de censura que, de manera imprevista, va dur Pedro Sánchez a La Moncloa. Sánchez arribava al Govern pocs dies després que la investidura de Quim Torra posés fi a l’aplicació de l’article 155 arran dels fets d’octubre de 2017. Aleshores la qüestió catalana era un afer prioritari per a la política espanyola, i el canvi de govern a Espanya va suposar l’inici d’una etapa de desinflamació amb la perspectiva d’una possible represa del diàleg polític després d’uns anys de dura confrontació i d’incomunicació, tot i la resistència del nou president de la Generalitat.

Tanmateix, el judici als dirigents independentistes i la sentència condemnatòria subsegüent van tornar a encendre els ànims i els descontents, atiats des de les mateixes institucions de la Generalitat, van voler tornar a fer de Barcelona la seva particular Rosa de Foc. Però la voluntat del Govern d’Espanya no va defallir: va seguir oferint diàleg i reformes institucionals, en particular es va comprometre a reformar el Codi Penal per revisar el concepte i abast penal del delicte de sedició. Malauradament, aquesta actitud no va trobar una interlocució a l’alçada, en tant que el president Torra seguia instal·lat en la dialèctica de la confrontació.

La situació va canviar quan, ara fa un any, Pere Aragonès va accedir a la presidència de la Generalitat amb una aposta de col·laboració amb el Govern central, condicionada però, per, l’actitud reticent, si no clarament hostil, del seu soci de govern. En aquest nou context, el govern Sánchez va assumir el cost polític de concedir els indults i va reactivar la taula de diàleg. D’aleshores ençà no s’ha produït cap avenç remarcable en el diàleg polític: la proposta de reforma del Codi Penal ben aviat es va quedar en un calaix i la insistència del govern català a condicionar el diàleg als objectius d’un referèndum i de l’amnistia porten a un carreró sense sortida.

A més, esdeveniments posteriors com l’afer Pegasus o el baix nivell d’execució de les inversions pressupostades han acabat per minar la confiança, en especial en la part catalana, donant ales als arguments de Junts per Catalunya en detriment dels d’Esquerra Republicana. Així doncs, les relacions entre els governs català i espanyol travessen el seu pitjor moment, amb una diferència rellevant respecte a fa quatre anys i és que ara la resolució de la qüestió catalana sembla que ja no interessa a ningú. Ara per ara, Catalunya només serveix com a recurs electoral del PP i de Vox, com es va veure a la campanya de les eleccions andaluses.

Espanya –les seves elits polítiques, econòmiques i socials i la seva opinió pública– ha desconnectat de Catalunya en perfecta simetria amb la desconnexió que una part de Catalunya ja havia fet temps enrere de la resta d’Espanya. Va començar a fer-ho una part del catalanisme transformat en independentisme quan va renunciar al seu objectiu històric de reformar l’Estat espanyol, justament en un moment en què l’esperit del temps era propici –nous partits amb agendes reformistes– i va optar per abstreure’s en els seus deliris.

L’ascendència del PSC en el nou govern Sánchez representava una oportunitat per activar l’agenda catalana, sobretot amb el nomenament de Miquel Iceta al capdavant del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, però el seu pas pel ministeri va ser, malauradament, massa fugaç. Certament, el socialisme català encara manté una presència rellevant en l’executiu espanyol, amb el mateix Miquel Iceta a Cultura, Raquel Sánchez a Foment i un estol de gestors eficients al capdavant d’empreses públiques o semipúbliques com ara Renfe, Aena, Hispasat, Red.es o Indra. Una aportació gens negligible en la línia del que deia Ernest Lluch: que la millor influència catalana en els afers d’Estat és la bona gestió de les responsabilitats assignades.

Això no treu que es trobin a faltar iniciatives positives i viables per sortir de l’actual impasse sobre la qüestió catalana. Tot i que, davant de la incertesa creixent provocada per l’empitjorament de les condicions econòmiques i polítiques del nostre entorn europeu, és comprensible la temptació de deixar de banda una qüestió incòmoda. De Catalunya estant, però, no és assumible la renúncia a repensar Espanya i a presentar una alternativa a la proposta independentista. Renunciar-hi suposa aplanar el camí de la via involucionista, de la qual Vox n’és l’avantguarda i el Partit Popular el col·laborador necessari.

L’interès per pensar l’esdevenidor d’Espanya des de la perifèria s’ha desplaçat al sud i ara és el president de la Comunitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, qui ha agafat el testimoni del que en el seu dia va representar Pasqual Maragall. A finals de maig es va celebrar a València el Seminari «España Polifónica y Desconcentrada» on es va donar a conèixer la proposta de desconcentrar l’administració de l’Estat tot situant seus de diferents institucions i organismes, com ara el Senat o el Tribunal Constitucional, més enllà de Madrid, amb l’objectiu d’afavorir la reconnexió emocional dels ciutadans amb Espanya.

És bon senyal que hi hagi encara qui, des de posicions de govern, aposti per l’Espanya plural i per aprofundir i millorar la tendència federalitzant, però és una mala notícia que Catalunya no tan sols hagi decidit deixar de liderar el debat, sinó que fins i tot se n’hagi inhibit. L’independentisme, per desconnexió, els socialistes catalans, per prudència i, els Comuns, per indefinició. I no és cap consol que el promotor del seminari valencià fos un català. De res no serveix tenir el capital humà i ocupar determinades posicions si manquen la convicció i l’impuls polític.