La troballa d’un bon títol sovint juga males passades al valor mateix del llibre. És el cas d’aquest ponderat i raonable assaig cronístic d’una historiadora solvent i molt reconeguda, que ha practicat des de fa molts anys l’anàlisi política a la premsa nord-americana. Anne Applebaum pertany a l’elit intel·lectual en tots els sentits –trajectòria professional, medi social, entorn familiar, vincles polítics– i, per fortuna, el llibre en cap cas ratifica cap mena de catastrofisme pessimista o nihilista amb relació a cap crepuscle democràtic. Ho podia fer pensar un títol sobreactuat (el mateix de l’autora, no del traductor), que no respon ni al tarannà del llibre ni a la seva intenció.

El que fa Applebaum en aquest llibre divulgatiu, amè i llegidor és recuperar per al debat públic l’evidència de la vulnerabilitat que sempre han tingut els principis i valors democràtics des que existeixen, abans i després de l’era moderna i contemporània: no hi ha res donat i regalat, la democràcia no és un do ni un obsequi dels déus. La democràcia és un combat crònic on la passivitat, la inacció o la inhibició es paguen mortalment perquè esdevenen, un moment o altre, culpa col·lectiva.

De fet, el buit mateix d’exigència democràtica estimula i excita la reactivació dels qui estan menys preparats per assumir la lentitud del seu progrés –i dels seus processos–, i la dosi de frustració que tot avenç en drets i llibertats porta al damunt. Podria encarnar, ella sola, el prototipus d’un liberalisme conservador que ha adoptat posicions progressistes per tal d’enfrontar-se, justament, a l’emergència de forces polítiques a Occident que han aprofitat el desgast d’una certa inèrcia i una crisi econòmica i de model per créixer i intimidar les corresponents democràcies liberals: Trump, Boris Johnson i el Brexit, Orbán a Hongria, Llei i Justícia a Polònia, i fins i tot Vox a Espanya.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Applebaum no veu la democràcia abocada al seu final, però sí que detecta molt bé la temptació de l’autoritarisme com a reacció defensiva generada en molts àmbits per les múltiples transformacions viscudes a Occident en els últims quaranta anys. De fet, el seu argument central és convincent i no exactament original, però molt ben exposat en una barreja de crònica de grup i anàlisi política comparada: la pèrdua del sentit d’unitat i el sentiment de destrucció cultural han estat l’efecte de la multiplicació (exitosa, assolida) dels drets conquerits per dones, ètnies, sexes i ateismes varis.

 

El vell món tranquil

La nostàlgia d’un món estable i unitari ha calat en nombroses capes socials d’Occident i ha refermat l’afany per solucions falses i simplistes de caràcter autoritari i legitimades en la percepció de la destrucció del vell món tranquil (que no va existir mai). L’efecte combinat de la fragmentació de les audiències, la profusió de falsedats massives, el descrèdit de l’alta cultura, la culpabilització de les elits i les burocràcies europarlamentàries ha trobat ressò en molta gent desemparada i espantada que troba en discursos nacionalpopulistes un argument, un refugi i un alè suficient per abonar la desautorització de les democràcies consensualistes i parlamentàries.

No ho diu Applebaum, però al llarg de tot el llibre és impossible d’evitar l’analogia entre les condicions dels últims temps – des de Berlusconi, que no esmenta, fins a Trump, el Brexit, etc.– amb les que van engendrar les condicions de descreença i desesperació que condueixen a la destrucció d’Europa el 1939. Sense que ho explori ni n’exploti l’analogia, hi és a través de la denúncia de Julien Benda contra els intel·lectuals que renuncien a la seva funció (i formació) intel·lectual, abocats a la defensa de posicions de partit abans que a l’afany de veracitat i l’anàlisi racional. Els feixismes van néixer d’aquesta mateixa manera, i per això apel·la sovint a la vàlua, no esgotada, ni exhaurida ni espremuda dels principis liberals i democràtics com a instruments d’organització de la vida pública: el final del llibre no té res de desesperació tremendista.

És molt bona notícia que hagi incorporat el fenomen de Vox a la seva anàlisi comparada (per infreqüent), però no és el millor capítol del llibre: és, de fet, el més feble argumentalment, malgrat que va ser enviada a Espanya per The Washington Post per entendre Vox. En desvincular-lo de la cridòria independentista com a catalitzador del seu creixement, i en obviar l’enfonsament del crèdit polític i civil del PP per la corrupció, desdibuixa les raons de la presència parlamentària de Vox, a banda que Vox no comparteix amb Trump, Orbán o el Brexit cap mena d’èxit democràtic. El paper més inquietant en aquesta història és el d’un partit conservador –com el Republicà als Estats Units, o els tories al Regne Unit– que fa massa sovint mimetisme del discurs de Vox per intentar frenar-ne l’atractiu, però tampoc no assoleix un resultat significatiu (fora dels set milions d’espanyols cridats a votar el 4 de maig passat).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Ruptures irrevocables

La intel·ligència estructural del llibre rau a intentar comprendre les causes de les mutacions d’opinió que al llarg de quaranta anys l’autora ha apreciat al seu entorn immediat, professional i personal. L’any 1990 tots eren en una posició més o menys sintonitzada i comuna, i trenta anys després les ruptures han estat irrevocables: alguns s’han fet fanàticament trumpistes (malgrat contradiccions esgarrifoses), d’altres s’han abonat al Brex