La troballa d’un bon títol sovint juga males passades al valor mateix del llibre. És el cas d’aquest ponderat i raonable assaig cronístic d’una historiadora solvent i molt reconeguda, que ha practicat des de fa molts anys l’anàlisi política a la premsa nord-americana. Anne Applebaum pertany a l’elit intel·lectual en tots els sentits –trajectòria professional, medi social, entorn familiar, vincles polítics– i, per fortuna, el llibre en cap cas ratifica cap mena de catastrofisme pessimista o nihilista amb relació a cap crepuscle democràtic. Ho podia fer pensar un títol sobreactuat (el mateix de l’autora, no del traductor), que no respon ni al tarannà del llibre ni a la seva intenció.

El que fa Applebaum en aquest llibre divulgatiu, amè i llegidor és recuperar per al debat públic l’evidència de la vulnerabilitat que sempre han tingut els principis i valors democràtics des que existeixen, abans i després de l’era moderna i contemporània: no hi ha res donat i regalat, la democràcia no és un do ni un obsequi dels déus. La democràcia és un combat crònic on la passivitat, la inacció o la inhibició es paguen mortalment perquè esdevenen, un moment o altre, culpa col·lectiva.

De fet, el buit mateix d’exigència democràtica estimula i excita la reactivació dels qui estan menys preparats per assumir la lentitud del seu progrés –i dels seus processos–, i la dosi de frustració que tot avenç en drets i llibertats porta al damunt. Podria encarnar, ella sola, el prototipus d’un liberalisme conservador que ha adoptat posicions progressistes per tal d’enfrontar-se, justament, a l’emergència de forces polítiques a Occident que han aprofitat el desgast d’una certa inèrcia i una crisi econòmica i de model per créixer i intimidar les corresponents democràcies liberals: Trump, Boris Johnson i el Brexit, Orbán a Hongria, Llei i Justícia a Polònia, i fins i tot Vox a Espanya.

Applebaum no veu la democràcia abocada al seu final, però sí que detecta molt bé la temptació de l’autoritarisme com a reacció defensiva generada en molts àmbits per les múltiples transformacions viscudes a Occident en els últims quaranta anys. De fet, el seu argument central és convincent i no exactament original, però molt ben exposat en una barreja de crònica de grup i anàlisi política comparada: la pèrdua del sentit d’unitat i el sentiment de destrucció cultural han estat l’efecte de la multiplicació (exitosa, assolida) dels drets conquerits per dones, ètnies, sexes i ateismes varis.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.