La responsabilitat a la qual s’enfronta el Tribunal Suprem amb la causa contra els dirigents independentistes catalans és extraordinària, per la gran transcendència que tindrà la seva sentència no tan sols en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya sinó abans que res pel futur de la democràcia constitucional espanyola. Tot el pes d’una decisió tan determinant pel futur del país recau sobre la judicatura com a resultat d’un dèficit polític i, especialment, de la manca de compromís per part dels governs de Mariano Rajoy en la resolució d’un contenciós tan llargament covat i preparat i al qual tant ha contribuït a enervar el mateix Partit Popular.

A l’absència de diàleg i de decisions polítiques durant els darrers sis anys s’hi suma el caràcter absolutament insòlit dels fets delictius a jutjar i la falta de precedents, i fins i tot de jurisprudència, sobre uns tipus penals tan rarament utilitzats a la història judicial espanyola. No existeixen antecedents en el nostre entorn democràtic d’institucions de govern o de parlaments que hagin pretès desvincular-se unilateralment de la legalitat estatutària i constitucional vigent. Tampoc n’hi ha de la promulgació de lleis que trenquen i es contradiuen obertament amb l’ordenament jurídic i fins i tot fan lluïment de la seva superioritat jeràrquica sobre la norma suprema constitucional.

La gravetat d’aquests fets es veu acompanyada, d’altra part, d’una reiterada i exhibida voluntat d’utilització de mitjans pacífics per tal de portar a terme la ruptura legal i construir al damunt de la legalitat destruïda una pretesa república catalana independent. No pot haver-hi massa dubtes sobre el caràcter delictiu dels esdeveniments, promoguts per la majoria parlamentària i el govern independentistes, especialment des dels dies 6 i 7 de setembre fins al 17 d’octubre, jornada en la qual es va acabar proclamant la independència. Posar-se d’acord sobre aquests fets és probablement una premissa per a qualsevol resolució efectiva del contenciós: no hi ha un dret a l’autodeterminació només d’una part de la població catalana, que no compta a més amb la majoria social, ni aquest suposat dret es pot considerar superior a qualsevol ordenament jurídic i anterior a qualsevol constitució.

Considerar que els fets atribuïts als encausats no són delictius o demanar la lliure absolució o el sobreseïment de la causa abans mateix de la celebració del judici és una invitació a la perpetració d’accions delictives similars, i fins i tot de signe contrari, contra la democràcia o contra l’autogovern, en una societat que es veuria indefensa davant de qualsevol atac al seu marc legal i constitucional. Cal assenyalar doncs que reivindicar políticament l’acció dels acusats a partir d’aquesta premissa, al marge de la força o utilitat retòrica o propagandística que pugui tenir, és una forma indirecta però ben clara de demanar la seva condemna.

Certament, hi haurà un debat jurídic contradictori transcendental sobre la tipificació del delicte pel que fa al caràcter d’alçament violent i públic que exigeix el Codi Penal, del qual dependrà en bona part el grau més o menys elevat de les penes que la fiscalia demani al final de la vista oral i, naturalment, la sentència que dicti el tribunal. Aquesta no és una qüestió merament acadèmica, sinó de profund significat jurídic i polític, responsabilitat exclusiva d’un poder judicial que ha de defensar l’Estat de dret i el sistema constitucional. D’aquestes qualificacions dels delictes s’han derivat els aspectes que més preocupació han aixecat en la societat catalana, primer les presons provisionals de tan llarga durada i després les peticions de penes tan dures per part dels fiscals.

PUBLICITAT

Tots aquests aspectes tan controvertits i en molts aspectes dolorosos no han d’autoritzar expressions excessives i colèriques que posen en dubte la independència judicial, donen els fets per sentenciats i desqualifiquen el conjunt del sistema jurídic espanyol. El moment actual és encara preliminar, en fase de conclusions provisionals de la fiscalia. La dificultat de l’actual pas exigeix la màxima confiança en l’acció de la justícia i en l’eficàcia d’una vista oral en la qual totes les parts, sobretot les defenses, han de poder exposar els seus arguments i les seves proves amb les garanties pròpies del sistema judicial espanyol i que comptarà més tard amb la tutela de la justícia europea.

La vista oral ha de servir, amb la publicitat que correspon, com a moment pedagògic pel conjunt de la societat espanyola, de forma que tothom tingui l’oportunitat d’exposar les seves raons i arguments, i es pugui deduir fins a quin punt s’ha produït una alteració punible de la vida democràtica. Per difícil que sigui l’encaix dels delictes jutjats en les figures penals existents, no caben tampoc interpretacions retorçades d’un Codi, com el Penal, que sempre ha de ser l’última ràtio. Sigui quin sigui el resultat, cal exigir i exigir-nos tots plegats, i ja des de bon començament, el màxim respecte per les sentències que emanin del tribunal, amb el benentès que el caràcter garantista del sistema espanyol sempre comptarà amb la salvaguarda de darrer recurs al Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa.

Si bé la màxima responsabilitat recaurà sobre els jutges, que hauran de resoldre ells sols el contenciós que no ha sabut resoldre el govern ni les institucions polítiques, també serà notable la responsabilitat de tots els agents polítics, partits, dirigents, periodistes i mitjans de comunicació a l’hora de respectar i preservar la independència del tribunal. Al final dels comptes, aquesta serà una magnífica i solemne ocasió perquè el conjunt de la societat espanyola, inclosa la catalana, doni l’exacta mesura de la seva capacitat de maduració i regeneració democràtiques i de defugir els instints suïcides que tempten en la nostra època a totes les societats del nostre entorn.

PUBLICITAT