A Europa té lloc a la vista de tothom però no tothom ho sap veure com un fenomen d’unificació ideològica que es traduirà més tard o més d’hora segons el país en una reunificació política de la dreta conservadora i la ultradreta, en el cas d’Espanya del Partit Popular i Vox. No ens haurien d’estranyar ni la unificació ni la reunificació. Al cap i a la fi les dues dretes encara que separades comparteixen un tronc comú d’idees i la major part de les ultradretes han estat fundades a partir d’escissions dels partits de la dreta.

La ultradreta no és un “tercer gènere” a afegir a la dreta i a l’esquerra com pretenen. Si fem l’exercici de treure radicalitat a les seves idees, un grau o dos o tres, depèn de la idea i de les circumstàncies, i fem que sigui sobrer el prefix “ultra”, resulta que allò que queda són idees de dreta, de la dreta de tota la vida. Fins i tot, en matèries com l’economia no hi tenen diferències apreciables, la ultradreta segueix fil per randa la posició de la dreta de liberalisme econòmic i financer i de mínim Estat en els afers econòmics, llevat que s’hagi de socórrer a empreses, entitats bancàries incloses, sols es reserva propugnar la “preferència nacional” en prestacions públiques i ajudes socials per aplicar-la sobretot als immigrants.

Si la ultradreta fos un “tercer gènere”, el primer interessat a denunciar-ne les idees, a mantenir-lo contingut per un “cordó sanitari” i confinat en un espai radicalitzat de manera que no li resulti un competidor electoral, seria la dreta conservadora.  Així és encara pels antecedents històrics i la fermesa de conviccions d’alguna dreta, com ha estat el cas de la democràcia cristiana alemanya.

Cal reconèixer que a la dreta se li fa difícil plantar cara a la ultradreta en el terreny ideològic, car la radicalitat dretana de la idea compartida sovint és una qüestió de matís, d’interpretació del dirigent, d’oportunitat en funció del context i de les circumstàncies.

Al PP, Díaz Ayuso i Moreno Bonilla s’expressen amb registres diferents en determinades matèries, els d’aquella més propers als de Vox, els d’aquest més en la línia de la dreta de sempre.

La ultradreta està tendencialment o ja fermament instal·lada a Europa alimentada per una onada transversal de conservadorisme en els costums -pot semblar anecdòtic, en tot cas és més que un canvi de moda: el topless gairebé ha desaparegut de platges i piscines-, per la reacció enfront de canvis socials impulsats per sectors molt dinàmics i pressuts que a altres els costa acceptar.   Es podria parlar també de “fatiga de llibertats”-, per pors fundades o irracionals a la immigració, a la crisi econòmica, a la pèrdua d’identitats i de prosperitat, al futur, al capdavall.

Si això ocorre a l’interior de les societats europees, també es nota a l’àmbit internacional. N’és una mostra la croada moralista de Vladímir Putin de denúncia de la decadència d’Occident, on, segons ell, s’haurien perdut o esmussat els valors, tradicionals i estructuradors, de la família, la religiositat i l’autoritat, creuada que porta a Rússia i que és elogiada per les ultradretes europees que en copien el que poden.

És millor reconèixer (i conèixer) la realitat del fenomen de la ultradreta que ocultar-lo i ignorar-lo darrere d’un fictici “cordó sanitari” que fa aigües per tot arreu i que aquí el PP ha enterrat sense manies. Reconeguda l’existència de l’elefant a l’escenari polític, no hi ha gaires opcions per als qui no en siguin partidaris: conviure-hi o combatre’l, dependrà de la inclinació de cadascú, sovint influïda per la propaganda política en un sentit o en un altre.

Dues dretes diferenciades només per matisos i intensitats és una separació que perjudica el bloc de les dretes tot i ser més compacte que el de les esquerres. A la curta o a la llarga, la necessitat de la màxima eficàcia política, que les dretes cerquen més que l’esquerra, les empenyerà cap a la reunificació política, els processos de la qual seran nacionals, per tant, amb especificitats pròpies de cada país. Grosso modo es poden distingir dues línies d’actuació: la reunificació dirigida per la dreta o la reunificació de facto per la ultradreta.

França

El Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen, convertit ara en un “centre ultradreta” pel sorgiment de la més extrema Reconquête d’Eric Zemmour -un defensor acèrrim de la teoria conspiranoica   del “gran reemplaçament”, la substitució de la població autòctona francesa per un poblament afro-musulmà-, ha temperat la retòrica -“agir et convaincre en douceur”, actuar i convèncer dolçament diuen-, bo i modulant els objectius.  El RN elecció rere elecció erosiona Les Républicains, el partit de la dreta conservadora, que en comptes de defensar el perfil tradicional de la dreta d’origen gaullista, que fou dominant a França durant dècades, adopta idees i posicions de la ultradreta.

La liquidació electoral de Les Républicains podria ser definitiva a les eleccions presidencials de 2027, que Marine Le Pen prepara a consciència.  Serà la seva última oportunitat i aquesta vegada amb perspectives favorables pel declivi general de la dreta i perquè el centre liberal i europeista d’Emmanuel Macron, que no es pot tornar a presentar, no té un successor definit.

PUBLICITAT

Dues evolucions recents de l’estratègia del RN, encara incipients però prou significatives, evidencien el  propòsit de representar políticament tot l’espectre ideològic de la dreta: l’acostament a la Unió Europea i el reconeixement de l’existència del canvi climàtic.

Lluny queda el “Frexit” insinuat per Marine Le Pen a la campanya de les presidencials franceses de 2017 i el marcat to euroescèptic a la campanya de 2022, ara es conforma amb la contenció de la integració europea des de dintre de la Unió Europea i, a més, intentaria aprofitar les potencialitats de la Unió en l’interès i el benefici de França, una intenció que ja era present en el nacional-europeisme de De Gaulle.

Aquest presumpte aprofitament no és forassenyat o distòpic. Hom pot imaginar una Unió (ultra)dretanitzada que com a potència econòmica i política (àdhuc militar, recolzada en el poder nuclear de França i en el seu “dret” de veto al Consell de Seguretat) desenvoluparia polítiques de poder en l’esfera internacional, que les ultradretes més reticents envers la integració europea saben que ja no estan a l’abast de cap Estat nacional, però que hi somien per la nostàlgia de l’Europa imperial del passat.

Els informes del Grup Internacional d’Experts sobre el Canvi Climàtic (l’IPCC), que des de 1988 reuneixen les aportacions de milers de científics de tot el món, amb una presència destacada d’experts francesos, són tan aclaparadors i les evidencies tan manifestes que el posicionament negacionista de la ultradreta es feia insostenible i li impedia l’ampliació de la base social cap a sectors de les classes mitjanes sensibles al canvi climàtic. Encara no totes les ultradretes han comprès la conveniència d’assumir la realitat del canvi climàtic, però la “comprensió” del RN farà escola.

De moment, les propostes del RN respecte al canvi climàtic se centren en la protecció de la naturalesa per la via de la recuperació del camp amb el foment de les activitats agrícoles; d’altra banda, una via interessada i fàcil per al RN, car té una bona implantació al món rural. Les propostes inevitablement aniran a més a mesura que augmenti l’alarma social pel canvi climàtic.

A França la reunificació de les dretes es farà de facto per la ultradreta, que, certament, toparà amb resistències republicanes i hi haurà grups que es negaran a participar-hi, però d’aquí a un temps el Rassemblement National, que potser canviarà de nom, ocuparà tot l’espai de la dreta: serà la dreta.

Espanya

A Espanya el procés no ha avançat gaire, però se’n poden apreciar alguns indicis. Aznar quan governava ho tenia clar: calia unir tot l’espectre polític a la dreta del PSOE sota les sigles del Partit Popular, i en certa manera ho aconseguí. Durant els seus mandats presidencials (1996-2004), el PP era una bassa d’oli, sense contestació interna, cap escissió i un nivell de transvasament de vots a altres formacions a penes detectable. No fou així en l’època de Mariano Rajoy (2011-2018), que no va saber evitar la creació de Vox el 2013 per destacats exmilitants del PP que en part ho justificaren per la “passivitat” de Rajoy enfront de l’independentisme.

Ara, no pas pels encerts de Núñez Feijóo, sinó per un cúmul de circumstàncies, la més destacable de les quals és el retorn d’un bipartidisme (diferent) en forma de bloquisme de dreta i d’esquerra que impel·leix a l’agrupament de forces -a l’esquerra el fan el PSOE i Sumar-.  El PP té l’oportunitat d’amortitzar Vox amb l’ajuda dels errors de Vox, tant organitzatius com ideològics, llançat a una radicalització “excessiva” plasmada en el programa electoral del 23-J (2023) -que desbordaria el marc constitucional si s’intentés dur a la pràctica, però que el cobreix la llibertat ideològica d’article 16 de la Constitució- i en la defenestració d’Ivan Espinosa de los Monteros pel triomf de la línia més dura del vicepresident i ideòleg del partit Jorge Buxadé.

El PP ha escurçat la distància ideològica que el separa de Vox extremant els plantejaments propis amb una rapidesa i intensitat com no ha fet cap altra dreta europea respecte a la ultradreta, cosa que, si ha anat bé a la campanya de l’esquerra, ha restat atractiu a Vox que el 23-J ha perdut milers de vots a favor del PP. I les tan criticades per l’esquerra coalicions de govern municipal i autonòmic del PP i Vox en les quals la ultradreta és el soci minoritari, s’han d’interpretar també com l’abraçada de l’os a Vox, just el contrari del que es pensa. Si les coalicions van bé, serà gràcies al PP, si van malament, serà per culpa de Vox, així ho interpretarà el potent aparell mediàtic a disposició del PP.

Vox no pot competir en organització, implantació territorial i seguiment per tradició amb el PP, sense oblidar que no compta amb suports mediàtics comparables als del PP. Si en algun moment els dirigents de Vox han imaginat fer el sorpasso al PP s’han equivocat tant com s’equivocaren els dirigents de Ciutadans. El PP és molt PP i malgrat dubtes i febleses conjunturals farà ell la reunificació absorbint Vox per la via de deixar-lo sense sentit ideològic   -si les dues dretes diuen aproximadament el mateix, la gent preferirà el PP-, bo i acabant per fer-lo políticament innecessari.

Les dretes perifèriques, com Junts amb el qual el PP aprecia “coincidències programàtiques” (econòmiques i socials), per ara no participen en el procés de reunificació.

Itàlia

A Itàlia la reunificació l’està fent l’ultradretà Fratelli d’Italia, fundat el 2012, que va obtenir el 26,1% a les eleccions legislatives de setembre de 2022 i l’octubre la presidenta del partit, Georgia Meloni, formà govern en coalició amb La Lega de Matteo Salvini, extrema dreta nacionalista, i Forza Italia, del recentment traspassat Silvio Berlusconi, dreta populista, als quals va jibaritzar electoralment apel·lant al vot útil per a “una nova dreta”.

Meloni ha “modernitzat” l’extrema dreta italiana que arrossegava un feixuc passat de mussolinisme. No es reconeix públicament com a feixista o neofeixista, ni tan sols com a nostàlgica del feixisme, al qual situa com una experiència amb pros i contres, però històrica. Meloni està bastint una dreta d’idees radicals respecte a la dreta conservadora que caldrà veure fins on arriba en extremisme.

De moment, desenvolupa una doble estratègia: en política exterior es mostra atlantista sense reserves davant l’agressió de Rússia a Ucraïna -més ben disposada que l’hongarès Víktor Orbán o Marine Le Pen- i en economia no s’ha allunyat de la línia ortodoxa del seu predecessor en la presidència del govern italià, Mario Draghi, que comptava amb la benedicció de Brussel·les. És clar que se sent forçada a adoptar aquesta actitud, puix que no té gaire marge de maniobra. Amb un deute exterior del 147% del PIB, Meloni necessita imperiosament els fons Next Generation EU, que aportaran a Itàlia uns 191.500 milions d’euros, la taula de salvació per evitar una fallida. Això té un preu: moderació.

En política interior l’ideari de Meloni és plenament ultradretà, rebutja l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual, el transgènere, el col·lectiu LGTBI, el feminisme (matisadament, car no pot obviar la seva condició femenina), la immigració, etc. i va assajant actuacions “prudents” i espaiades de rebuig que no provoquin una reacció d’alerta o de condemna per part de les institucions europees.

Meloni, que es postula com a referència europea d’una nova (ultra)dreta i que tant ha fet per normalitzar la ultradreta, no té competidor de dreta a l’interior.  Aquella Democrazia Cristiana de De Gasperi, Aldo Moro i Giulio Andreotti que fou clau per a la reconstrucció d’Itàlia després de 1945 i dominà durant mig segle la política italiana es va dissoldre el 1994 cremada per la corrupció. Meloni té encarrilada una reunificació de les dretes, que, tanmateix, podria ser temporal o frustrar-se. A Meloni el perill pot venir-li de la pròpia ultradreta, la seva línia “centrista” i pausada podria veure’s contestada des del cantó més ultra.  L’escissionisme és un clàssic de la política italiana.

Alemanya

El “cordó sanitari” ha funcionat dràsticament a Alemanya fins fa poc. Encara ressona el cop d’autoritat moral i de coherència política de l’excancellera alemanya Angela Merkel, que el febrer de 2020 va fer revocar el nomenament del primer ministre de l’estat federat de Turíngia perquè fou elegit amb els vots de la ultradretana Alternative für Deustchand  (AFD), sumats als del seu partit. Es trencava així, argüí Merkel, “una concepció bàsica per a la CDU: no formar majories amb la participació de l’AFD”. Bé que, probablement, aquell hagi estat el cant del cigne del “cordó sanitari” a Alemanya. El successor de Merkel al capdavant de la CDU, Friedrich Merz, pertany a l’ala més dretana de la democràcia cristiana i tot i les seves declaracions oposant-se a l’AFD no s’espera d’ell la fermesa de Merkel.

El juny de 2023 l’AFD va guanyar amb un 53% dels vots les eleccions al districte de Sonnenberg de Turíngia per la falta de concertació de la democràcia cristiana, els socialdemòcrates de l’SPD, els verds de Die Grünen i l’esquerrana Die Linke, i per primera vegada ultradretans de l’AFD ocuparan els càrrecs institucionals d’un districte alemany, tot un daltabaix en la cultura política alemanya carregat d’emoció pel que significava i de retrets creuats entre els partits que no ho saberen evitar.

Fins ara, els altres partits alemanys i l’opinió pública no s’havien plantejat la pregunta “Què fer amb l’AFD?”, perquè fora del Bundestag, el parlament federal, on el 2021  aconseguí 83 escons, i d’alguns Landtag, els parlaments dels estats federats, l’AFD no és present a les institucions de govern d’Alemanya. Però, les enquestes li atribueixen una intenció de vot del 20% de mitjana que puja espectacularment a l’est d’Alemanya, a l’estat de Turíngia, on se celebraran eleccions parlamentàries l’abril de 2024, frega el 35%. A qui s’apunta preferentment en espera de resposta a l’interrogant és a la CDU, que ja no és la CDU de Merkel.

Al Congrés de l’AFD celebrat l’agost de 2023 per definir el programa per a les eleccions europees del juny de 2024 en síntesi s’acordà: blindar Europa; enfortir els Estats nacionals; frenar la immigració; posar barreres físiques a les fronteres d’Europa; crear la “fortalesa Europa”; abandonar l’euro tan aviat com sigui possible; preparar la dissolució de la Unió Europea; emancipar-se dels Estats Units; acostar-se a Rússia.

Deixant de banda que els objectius són contradictoris entre sí i impracticables, en conjunt constitueixen una esmena a la totalitat del projecte de construcció europea, a la política tradicional dels partits demòcrata cristians, socialdemòcrata, liberal i verds i a la definició d’una Alemanya europea. És difícilment imaginable alguna mena de concertació ni tan sols dels partits més a la dreta, CDU, CSU, la branca bavaresa de la democràcia cristiana, i els liberals de l’FDP amb la radical AFD, que, per si no fos prou, està sotmesa a vigilància per l’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució a causa d’idees en el seu si “no compatibles amb la Llei Fonamental”.

Amb un empestat en termes democràtics no s’hi fan tractes, i, tanmateix, aquest “cordó sanitari” moral – el “cordó sanitari” polític probablement el tallaran els votants- no resoldrà els problemes de governabilitat que es produiran a Alemanya sobretot en l’àmbit local i regional, si es confirmen els resultats que apunten les enquestes. Per tant, la resposta a aquell interrogant serà més oberta que taxativa.

A Alemanya trigarà a parlar-se de la possibilitat d’una reunificació de les dretes, tant per la radicalitat de la ultradretana AFD com perquè la dreta conservadora, la democràcia cristiana, pels seus antecedents històrics -i els d’Alemanya- no hi està culturalment preparada.

Em consta que els pactes de govern del PP amb Vox han escandalitzat conspicus demòcrata cristians alemanys; d’entrada, no han entès els pactes, tant nombrosos com generosos per part del PP.