«Podem veure quants països euroatlàntics rebutgen les seves arrels, incloent-hi els valors cristians que constitueixen la base de la civilització occidental. Neguen els principis morals i totes les identitats tradicionals: nacional, cultural, religiosa i fins i tot sexual. Implanten polítiques que equiparen les famílies nombroses amb les parelles del mateix sexe, la creença en Déu amb la creença en Satanàs.» (Vladímir Putin. Reunió del Club Internacional de Debats Valdai, 19 de setembre de 2013). Atesa aquesta situació dramàtica que descriu el president Putin en un discurs famós pronunciat el setembre de 2013 en una trobada del Club Valdai, els russos necessiten, argumenta Putin, noves estratègies per «preservar la nostra identitat en un món […] que s’ha tornat més obert, transparent i interdependent».
És, en efecte, des del retorn de Vladímir Putin a la presidència de Rússia el març del 2012, que l’orientació ultraconservadora del discurs dominant originat des del poder creix en intensitat i en amplitud. En una evolució ja marcada per altres fets, dos moments polítics, que han tingut lloc dins i fora de Rússia, assenyalen les fites d’aquest enaltiment progressiu del tradicionalisme i del conservadorisme: l’onada de protestes que va sacsejar Moscou i altres ciutats russes durant l’any 2012 pels resultats de les eleccions legislatives de desembre del 2011, i l’Euromaidan ucraïnès, que es va desencadenar a finals de 2013, i va aconseguir tombar el règim anterior, afí al Kremlin. És també l’època en què neix la política sistemàtica de desinformació i apareixen dos instruments destacats al seu servei per contribuir a la «preservació de la identitat»: Russia Today (avui RT) el 2013 i Sputnik el 2014. Tots dos esdeveniments van atiar la por més viva dels cercles del poder: que es pogués produir una revolució de color a Rússia per enderrocar la cúpula en el poder.
Desplegament de conservadorisme
En la Rússia actual, un dels grans països plurinacionals del món, els valors conservadors, si no ultraconservadors, van acompanyats de la clara exaltació del nacionalisme rus en el discurs de gran part de l’elit del país. Alguns d’aquests valors ja es donaven en el període soviètic (patriotisme, concepció de la família, valoració de l’ús de la força, etc.), mentre que altres, com la religió, són més nous. Aquest desplegament de conservadorisme, que algun intel·lectual rus no dubta a titllar d’obscurantisme, afecta un ventall molt ampli de temes i àmbits.
En l’educació, s’han revisat els manuals d’història per adequar-los a la narrativa de la grandesa de Rússia i fer arrelar els sentiments patriòtics en els nens. El foment de l’esperit militar en els més joves va des de la fabricació de joguines i peces de vestir (sabatilles en forma de tanc, per exemple) fins a la preparació militar a l’escola (aprenentatge en l’ús d’armes) o la creació d’un moviment patrioticomilitar de joves, anomenat Yunarmia (Exèrcit Jove, en rus), que va posar en marxa el ministre de Defensa el 2016. Yunarmia es concep com la branca militaritzada del Moviment Rus d’Escolars, establert per Putin el 2015, amb l’objectiu de formar els nens en una «educació patriòtica» segons el «sistema de valors rus» (Mundo Ruso, 2 de novembre de 2015).
‘Gayvropa’
En temes de família i gènere, la concepció del paper de la dona exalta la mare de família, suport de la llar, que ha d’anar sempre guapa i ben vestida. Una llei adoptada el febrer de 2017 accepta cert nivell de violència domèstica. L’homofòbia es converteix en un valor educatiu que explica que l’homosexualitat és contra natura, perversa i contaminant. Més encara, l’homosexualitat és antirussa, és a dir, és un valor forà, importat per vies obscures des de fora. Diversos mestres de secundària han estat amonestats en nom d’una llei de 2013 que tipifica i penalitza la «propaganda gai» en tots els àmbits. En l’argot nacionalista rus, Europa, que en rus es diu Yevropa es converteix en Gayvropa, cosa que també se sent en més d’una cadena de televisió estatal…
PUBLICITAT
S’han revisat els llibres escolars d’història per adequar-los a la narrativa de la grandesa de Rússia.
En qüestions identitàries, el patriotisme i el fet de ser «especial» ocupen un lloc central al costat de la religió i l’Església ortodoxes. La concepció de l’ús de la força també forma part d’una identitat que no concep ser respectada si no és forta, i no concep ser forta si no és temuda. La desconfiança en l’altre, en el que és diferent, recorre també aquest terreny mental, abonat per exemple per la llei de 2012 que exigeix que les organitzacions no governamentals es registrin com a «agents estrangers» davant del Ministeri de Justícia si participen en «activitats polítiques» i reben finançament estranger. Per això, Ucraïna s’ha convertit per al Kremlin en el símbol de la lluita de Rússia per l’afirmació de la seva identitat nacional i contra un Occident degenerat; en altres paraules, Ucraïna no és per a Putin un tema de política exterior sinó interior, i per això la Unió Europea no el pot tractar com un tema més en les relacions bilaterals.
Ucraïna no és per a Putin política exterior sinó interior, i per això la UE no el pot tractar com un tema més en les relacions bilaterals.
Una peculiaritat del moment és l’accent posat en els valors tradicionals com si fossin específics de Rússia, si bé, com es pot apreciar, no hi ha res en aquests valors que sigui específicament rus, ja que els comparteixen sectors conservadors de molts països del món amb règims polítics diferents. Tanmateix, a Putin li convé per tal d’associar sempre el que és rus amb el patriotisme i el conservadorisme. Per això, entre altres conseqüències, Putin ha convertit Rússia en paladí de les suposades essències de la «civilització cristiana».
Sabatilles per nens russos en forma de tanc de guerra.
Pseudopluralisme al Parlament
Molts intel·lectuals, passivament o activament, han abraçat aquesta nova ideologia que defineix «què és ser rus avui» i la intelligentsia del país ha vist declinar fins a desaparèixer el seu paper de consciència moral en la societat. No obstant això, alguns experts russos independents consideren que, de fet, en el cas de Putin i els seus cercles propers, no es pot parlar d’una ideologia interioritzada sinó d’una narrativa construïda amb finalitats instrumentals, és a dir, per controlar millor la societat i, alhora, ampliar la seva base de legitimitat davant d’aquesta societat. La veritable oposició política no es troba al Parlament, on només estan representants partits que, de fet, constitueixen un pseudopluralisme de pantalla. Una realitat que Putin, en el mateix discurs de 2013, explica perquè «massa sovint en la història de la nostra nació, en comptes d’oposició al Govern, ens hem enfrontat a una oposició a la mateixa Rússia». Amb aquesta lògica, el rival polític es converteix automàticament en enemic de la pàtria i en «agent estranger».
Però, amb el temps, aquest orgull lligat a gestes en política exterior —tal com, després d’Ucraïna, es va presentar la intervenció russa a Síria— ja no serveix com a contrapès suficient per al descontentament que va creixent, en l’àmbit social en particular. Els joves actuals només han viscut el putinisme i, en els grans centres urbans (que són el motor de la resta del país), aquests joves miren cada cop més cap a Europa o els Estats Units, sobretot per temes culturals o com a destinació de la seva educació superior. Una enquesta del centre independent Levada, feta el desembre de 2018 en tot el territori de la federació, mostra, per exemple, que un 41% dels joves d’entre 18 i 24 anys vol emigrar per sempre.
Un 41% dels joves d’entre 18 i 24 anys vol emigrar per sempre, segons l’enquesta del centre independent Levada.
El Kremlin és força menys fort del que aparenta. La societat russa ha començat a mostrar que ja no s’acontenta amb la glòria nacional com a resposta a les seves dificultats materials creixents. En les eleccions locals de setembre de 2017, candidats independents van guanyar en diversos districtes de Moscou. Tendència que es va confirmar un any més tard quan quatre regions de Rússia, en particular a l’Extrem Orient, van tombar els candidats a governador del Kremlin.
Contra la UE
Tret del cas dels valors tradicionals que l’acosten tant a l’extrema dreta mundial, el seu atractiu extern es basa essencialment en la puixança militar, els recursos energètics i el paper destacat en el comerç internacional d’armes. El seu soft power, en canvi, és bastant limitat, concentrat sobretot en les exrepúbliques soviètiques de l’Àsia Central, font de mà d’obra per a Rússia.
El poder dels seus instruments privilegiats de desinformació en el món està experimentant els límits d’uns mitjans que el món ja comença a conèixer per la seva veritable naturalesa: no es tracta, com en l’època soviètica, de propaganda destinada a enaltir l’excel·lència d’un model social, sinó d’una acció exterior que es dedica a utilitzar contradiccions i conflictes de la UE per aprofundir la divisió interna en els estats membres.
La proximitat de les eleccions europees de maig del 2019 és una altra oportunitat que el Kremlin no està malbaratant en tots els seus canals de comunicació, en els seus instruments de desinformació i en la seva xarxa de contactes internacionals, en particular amb l’extrema dreta europea. Però, alhora, el fet que Rússia necessiti abocar aquests mitjans ingents per deslegitimar el projecte europeu revela la debilitat del model de país de Putin: els seus mèrits, per ells mateixos, no semblen suficients.
