Tot acabant–se el 2021 van coincidir a Barcelona dos esdeveniments que han tornat la Sagrada Família al centre de la vida ciutadana. El 19 de novembre s’inaugurava al MNAC una gran exposició: «Gaudí. Foc i cendres», coorganitzada amb el Musée d’Orsay de París. Tres setmanes més tard una estrella lluminosa coronava la torre de Maria de la Sagrada Família. La fita va ser celebrada amb tota la pompa i circumstància, missatge papal inclòs.
L’exposició sobre Antoni Gaudí, comissionada per l’arquitecte Juan José Lahuerta, proposa una interpretació de l’obra gaudiniana anunciada com a desmitificadora, amb el lema «Gaudí no era un místic absent del món». Lahuerta, en una llarga conversa amb Josep Maria Muñoz a L’Avenç (novembre 2021), explica que, si bé Gaudí no va ser un arquitecte orgànic de la burgesia i de l’Església catòlica, va ser l’elegit per elaborar amb la seva obra el llenguatge simbòlic que les representava. Un Gaudí ben lluny, doncs, del mite del bohemi i místic al marge de la Barcelona oficial de la seva època.
Pel que fa a la Sagrada Família, Lahuerta destaca que el temple ha esdevingut la clau de volta del negoci turístic barceloní, buidat del significat expiatori i redemptor que li van conferir els seus promotors. Una significació glossada per Joan Maragall en articles publicats a La Veu de Catalunya (15 de gener de 1905) i al Diario de Barcelona (7 de novembre de 1905), on exalta la identificació de la ciutat amb el nou temple: «El Temple de la Sagrada Família és el monument de la identitat catalana a Barcelona, és el símbol de la pietat eternament ascendent […] aviat Barcelona serà la ciutat d’aquell temple, i sembla que el temple no pot ser sinó el d’aquella ciutat: estan lligats per sempre».
Quan s’albira més a prop la finalització de les obres de la Sagrada Família, cada cop és més pertinent preguntar–se què en queda de la profecia de Joan Maragall sobre la relació indissociable entre Barcelona i el temple. D’una banda, tenim la relació purament funcional amb un monument arquitectònic singular que s’ha convertit en la principal atracció turística de la ciutat i que, per tant, necessita ser ordenada des del poder públic. D’altra banda, ens trobem amb la relació emblemàtica, en tant que la Sagrada Família ha esdevingut la icona de la ciutat, reconeguda universalment i que fa inevitable la identificació entre ciutat i temple, entre temple i ciutat. Però, a més, hi ha la relació simbòlica, la que vol expressar una tradició religiosa catòlica sobre la qual pesa el dubte de si es tracta d’un vincle arrelat, preservat i renovat.
PUBLICITAT
Presència tan potent
Són qüestions a les quals vam dedicar la nostra atenció fa un parell d’anys amb un dossier titulat «Entre turisme i espiritualitat» (política&prosa, gener 2020), on, davant de la realitat indiscutible de la Sagrada Família al bell mig de la ciutat, es proposava la necessitat d’una gran conversa ciutadana per intentar trobar una relació positiva entre la ciutat i el temple, així com repensar el significat d’aquesta presència tan potent. Qüestions sense una resposta immediata, com apunta Lluís Boada: «No podem conèixer anticipadament la sensació que això produirà. Tanmateix, és legítim que ens anem interrogant sobre com serà i com voldríem que fos aquesta nova època, encara que després hàgim de canviar les preguntes i les respostes» (Hansel* i Gretel*, 14-12-21).
Barcelona necessita una gran conversa ciutadana per intentar trobar una relació positiva entre la ciutat i el temple, així com repensar el significat d’aquesta presència tan potent.
L’estrella de la torre de Maria és portadora de la promesa d’un final a tocar de la construcció de la Sagrada Família. Una expectativa que ha estat rebuda amb emocions i reflexions diverses. Així, Fèlix Riera hi veu la culminació de la Barcelona catòlica de finals del segle XIX, però a la vegada constata que «la ciutat entrarà en una nova fase on haurà de definir els nous reptes que vol abordar arquitectònicament i espirituals en un moment en què tot es confabula perquè la gent deixi de creure» (La Vanguardia, 10-12-21). El mateix dia i al mateix diari, Francesc–Marc Álvaro blasma els prejudicis que impedeixen repensar serenament el sentit de la Sagrada Família: «Com a català i agnòstic de cultura cristiana, agrairé una mica més de gràcia a l’hora de defensar i atacar la Sagrada Família.»
Joan Burdeus, a Núvol (9-12-21), intenta imaginar un sentit apropiat al nostre moment de decepció de la Modernitat: «la culminació parcial del projecte que veiem amb l’encesa de l’estrella ens dona una oportunitat per treure el projecte gaudinià de la seva temporalitat mística i comparar–lo amb el present, jutjant com va la cosa. De moment, la ciutat ha estat pacificada i els treballadors, en comptes d’encendre focs i posar bombes, fugen al camp a teletreballar. No tinc ni idea si això faria feliç Gaudí o no, però és ben bé que la Modernitat s’està tornant medieval.»
Mentrestant, Miquel Molina es pregunta si la creu gegantina que culminarà la basílica –i la ciutat– és el símbol que voldria una Barcelona majoritàriament laica, però apunta –no sense resignació– a trobar-hi un sentit sincrètic, adequat a «la Barcelona complexa, diversa i emprenedora d’avui integrada tant pels qui estan encisats amb l’estrella il·luminada com pels qui estan orgullosos que Antonio López deixi de tenir una plaça en una ciutat que ha decidit revisar el seu passat esclavista. Sumen» (La Vanguardia, 12-12-21).
Una ciutat Disneyland
En la reflexió de Molina hi ha latents dues qüestions d’ordre ben divers i, fins i tot, oposat. D’una banda, la Barcelona emprenedora té pendent la redefinició del model econòmic de la ciutat, un cop constatats els límits i les externalitats negatives del turisme massiu i indiscriminat, en certa manera associat a la imatge d’una ciutat Disneyland, de la qual la Sagrada Família en seria una de les atraccions principals. L’urbanista Carlo Ratti apuntava a Project Syndicate (15-12-21) idees per intentar resoldre el problema de com interactuar amb el turisme global sense sucumbir als seus efectes nocius, tot plantejant un model alternatiu basat en un turisme professional de llargues estades.
Cal preguntar-se què en queda de la profecia de Joan Maragall sobre la relació indissociable entre Barcelona i el temple.
D’altra banda, Molina deixa oberta la qüestió més delicada de com resoldre el possible conflicte entre la presència en l’espai públic d’una confessió religiosa i la neutralitat dels poders públics que va acompanyada del deure de protegir el pluralisme de la societat. Precisament, sobre com afrontar aquest conflicte tracta un article de Manuel Arias Maldonado a Revista de Libros (15–12–21). El professor malagueny enfila les seves consideracions a partir d’una anècdota viscuda durant una recent visita a Sevilla, on el va sobtar la presència d’un cartell de grans dimensions davant la catedral sevillana que representava la imatge del Jesús del Gran Poder acompanyada d’una llegenda impactant: «Sevilla a tus pies».
«Sevilla a tus pies»
Arias Maldonado adopta un punt de vista que busca un equilibri entre un exercici generós de la llibertat religiosa i la contenció necessària per mantenir la separació entre religió i poder públic. I en acabar es fa aquesta pregunta: «I què fem, doncs, amb aquella imatge gegantina del Jesús del Gran Poder que em vaig trobar a Sevilla? No voldria que em declaressin persona non grata en una ciutat que m’agrada visitar: que es quedi on és, si és que els mateixos sevillans ho consideren part d’aquella idiosincràsia que conreen amb tant de zel. Sí que suggeriria que matisessin la identificació entre ciutat i imatge que proposa el lema escollit –“Sevilla a tus pies”– per acompanyar el retrat: deu haver–hi algun sevillà, diria jo, que no hi estigui conforme».
Mutatis mutandis, ens podríem fer la mateixa pregunta sobre la identificació entre la ciutat de Barcelona i el temple catòlic de la Sagrada Família.
