La privatització de la sanitat debilita la cohesió social entorn de l’atenció sanitària pública i augmenta la desigualtat en salut, que juntament amb l’accés a l’educació, a l’habitatge i a la protecció social constitueixen els pilars fonamentals de l’Estat de benestar. Des de la crisi financera de 2008, el Sistema Nacional de Salud (SNS) ha estat sotmès a la pressió de les polítiques d’ajust fiscal, a les retallades i a la convulsió ocasionada per la pandèmia de la covid-19. Polítiques de contracció i de crisis excepcionals han agreujat els desequilibris estructurals i l’insuficient finançament sistèmic de la sanitat pública.
El desajust més significatiu és l’infrafinançament, però no és l’únic. La cobertura financera és una condició necessària, però no és prou per millorar la sostenibilitat del SNS. Més finançament no assegura més salut. És prioritari actuar en la millora de les condicions laborals i professionals del personal sanitari amb accions que, més enllà d’eficiències, tinguin com a referent una visió ètica i política de la salut com a dret fonamental.
Entitats privades, a través de formes indirectes de gestió, realitzen prestacions sanitàries en la sanitat pública. Sovint, es justifiquen considerant que la gestió privada de la sanitat és més eficient que la gestió pública, o al revés. De manera que s’atribueix com una única referència de la gestió privada l’afany de lucre i de la gestió pública una suposada ineficiència estructural, en un viatge d’anada i tornada que transita sense verificació contrastada ni fonamentada, amagant les veritables raons d’una possible col·laboració publicoprivada en l’àmbit de la millora del bé comú.
L’àmbit on actua la prestació sanitària privada en la sanitat pública està sotmès a prejudicis, en el sentit d’assumir idees que s’accepten com a vàlides per si mateixes, sense fer l’esforç de considerar si tenen o no justificació, segons argumenten Victoria Camps i Àngel Puyol. Per la seva banda, Vicente Ortún i Beatriz González sostenen que el fet que la gestió sigui pública o privada no garanteix necessàriament millors nivells d’eficiència i de qualitat. No hi ha una evidència empírica consistent i prou sòlida de comparació entre l’eficiència de la gestió privada i la de la gestió pública.
Alguns exemples
En els àmbits territorials de la Comunitat Valenciana gestionats el 2009 amb concessió administrativa de l’atenció sanitària, la despesa hospitalària total per habitant va ser un 7,5 % superior a les àrees de gestió directa del Servei Valencià de Salut, segons Salvador Peiró. La combinació de menor cost per hospitalització i una proporció més elevada d’hospitalitzacions va generar més despesa hospitalària per càpita a l’àrea sanitària.
A Anglaterra, entre 2013 i 2020, la prestació sanitària privada de la sanitat pública per companyies amb afany de lucre en 173 juntes regionals del National Health Service mostren increments de les taxes de mortalitat i disminució en la qualitat de l’atenció sanitària, destaquen Benjamin Goodair i Aaron Reeves.
