A Itàlia, l’organització de l’Estat, la governança de les principals polítiques públiques, el paper i els mecanismes de finançament de les regions podrien canviar radicalment. El Govern de Meloni ha decidit donar llum verda a les demandes d’algunes regions per aconseguir una «autonomia diferenciada». Encara que no és en absolut segur que això acabi passant, i que es necessitarà temps per prendre les decisions pertinents, el canvi seria molt important.
A Itàlia existeixen ja, des del final de la Segona Guerra Mundial, algunes regions amb un estatut especial; es tracta de determinats territoris a la frontera nord i a les dues illes. Tenen poders molt superiors als de les altres regions i, sobretot, es veuen molt afavorides pels mecanismes de finançament: la despesa pública total per habitant hi és molt més alta que a la resta del país. La Constitució republicana (1948) preveu l’existència d’unes regions amb «estatut ordinari» a la resta del país, que es van posar en marxa el 1970. Amb la reforma constitucional de 2001, se’ls van atribuir nous poders importants: el «grau de descentralització» italià, segons el càlcul de l’OCDE, mesurant la despesa de les entitats subestatals en percentatge de la despesa pública total, està avui a prop de la mitjana europea, en uns nivells alts entre els Estats unitaris. La reforma preveu també, en el nou article 116, que cadascuna de les regions d’estatut ordinari pugui demanar més competències i recursos per a finançar-se, en l’àmbit d’una llarga llista que figura en l’article 117 de la mateixa Constitució.
Aquesta previsió fins ara no s’ha aplicat mai. Però les possibles decisions del Govern Meloni, de les quals ja es parlava a l’inici de la legislatura, es refereixen precisament a peticions formulades des de 2017 en aquest sentit per les regions Llombardia i Vèneto, dues de les més grans i riques del país. Aquestes demandes s’insereixen en les iniciatives polítiques històriques de la Lliga Nord, el partit de matriu territorial (actualment en el govern) que sempre ha intentat obtenir més poders i més recursos per als territoris on ha estat tradicionalment assentada. Però en aquest cas també s’han formulat peticions similars des de la regió Emília-Romanya, també gran i rica, però sempre governada per les forces polítiques de centreesquerra.
El grau de descentralització italià, asimètric entre els diferents governs regionals podria ser altíssim.
Per què aquestes demandes són tan importants? Per tres raons principals. En primer lloc, les tres regions reclamen totes les competències que teòricament es poden transferir a les regions. Concedirien poders molt amplis en matèria d’educació i salut, infraestructures i energia, polítiques industrials, medi ambient, territori, cultura i molt més. Atès que aquestes sol·licituds no han estat motivades de cap manera per unes condicions específiques d’aquestes regions, totes les altres d’estatut ordinari podrien seguir-les i obtenir-les. No obstant això, cadascuna podria diferenciar les seves pròpies exigències específiques, de manera que el repartiment de competències entre l’Estat i les regions arribaria a ser extraordinàriament complex. Al Govern central li quedarien molt pocs poders per posar en pràctica les seves polítiques, per exemple en relació amb les grans infraestructures, l’energia i el desenvolupament industrial. El grau de descentralització italià, d’altra banda asimètric entre els diferents governs regionals, seria altíssim: no hi ha països en una situació comparable.
En segon lloc, la Llombardia i el Vèneto no demanen que s’apliqui el complex mecanisme de finançament de les regions previst també en la Constitució (art. 119), encara que amb un retard molt important en la seva aplicació. Reclamen normes de finançament especials, similars a les garantides a les regions amb estatut especial; basades no en principis i criteris vàlids per a tot el país, sinó en una negociació entre el Govern i la regió. Els recursos estarien disponibles perquè serien automàticament retinguts a la regió dels ingressos dels impostos pagats a l’Estat, sense que existeixi cap responsabilitat per gravar els residents. Naturalment, si les regions grans i riques capten una part important d’aquests ingressos, es redueixen els recursos públics disponibles per a la resta del país, i especialment per a les regions menys avançades del centre-sud. En particular, en el sud, la quantitat i la qualitat dels serveis públics disponibles per als ciutadans i les empreses ja són molt inferiors a la mitjana nacional. A Itàlia, a diferència del que succeeix a Alemanya, i encara més que a Espanya, a les diferències territorials en les rendes de mercat hi corresponen unes diferències en els serveis públics. El temor, absolutament justificat, és que aquestes desigualtats es puguin justificar per les noves normes i es puguin ampliar encara més. Al mateix temps, el ministre d’Economia podria tenir menys ingressos per a les polítiques fiscals nacionals generals i per a gestionar el gran deute públic.
Finalment, tot el procés, encara que sigui tan important, es podria dur a terme sense la participació del Parlament. El Govern de Meloni preveu que es negociïn les matèries i els recursos amb cada regió. Que el resultat d’aquesta negociació formi el contingut d’una «Entesa» bilateral, sobre la qual es demanarà únicament una opinió a les Cambres. Quan l’Entesa sigui finalment aprovada pel Govern i la regió, només es demanarà al Parlament un vot de ratificació, sense possibilitat de modificar-la: bàsicament un vot de confiança per al Govern.
Aquesta història és molt interessant, fins i tot per a un observador no italià, per diverses raons. En alguns casos hi ha interessants semblances i diferències entre el cas espanyol i l’italià.
La secessió dels rics va prendre volada en els anys de les polítiques d’austeritat. Encara que les retallades en els serveis han estat molt més intenses a les regions del sud, també han afectat les comunitats més riques del país. Això les ha portat a fenòmens de rebel·lió comuns també a altres zones europees. Per què sofrir retallades de serveis quan els nostres ingressos són elevats i podríem finançar-los? El regionalisme diferencial ja existent (les regions d’«estatut especial») s’ha convertit de sobte en una font de gran inestabilitat. El Vèneto, i després la Llombardia, han intentat aconseguir els seus propis poders i privilegis, traslladant més al sud la frontera entre regions amb «ciutadans de primera divisió» i regions amb «ciutadans de segona divisió», amb la pèrdua d’una referència comuna de la ciutadania nacional. D’altra banda, en molts països europeus hi ha tendències polítiques favorables a redefinir els límits de la ciutadania, excloent, per exemple, el més possible i el més temps possible, els immigrants dels beneficis de l’estat social (encara que treballin i paguin els impostos): per què no redefinir, almenys en part, els límits de la ciutadania també respecte a altres italians?
Del centralisme a l’autonomisme
Molt interessant és el posicionament de les forces polítiques. La Lega Nord sempre ha estat, conseqüentment, defensora d’aquestes tesis. Però cap força política s’hi oposa obertament. A la dreta, el partit de Giorgia Meloni, Fratelli d’Italia, avui prevalent, té una tradició centralista. La presidenta del Consell va proposar el 2014 modificar la Constitució eliminant les regions. Però avui, Fratelli d’Italia, per tal de preservar el poder obtingut en l’última ronda electoral, mantenint l’aliança amb la Lega Nord, sembla disposat a donar llum verda a aquesta enorme autonomia regional diferenciada. En l’àmbit del centreesquerra el Partit Democràtic sempre ha tingut dificultats en aquest assumpte i no s’ha expressat mai amb claredat. En el partit hi ha tant partidaris d’aquest projecte (a partir de l’actual president del partit, així com president de la regió Emília-Romanya) com opositors convençuts; nombrosos, tant a les regions del sud, que temen amb raó una ampliació de les diferències territorials, com entre els alcaldes, fins i tot del nord, que temen que el poder de les regions encara els aclapari més. El Moviment 5 Stelle va acordar primer amb la Lega Nord incloure aquest procés en el «contracte de govern» per al primer Govern de Conte (2018-19), però després es va oposar a la seva aplicació. Els que s’hi oposen són els grups polítics més a l’esquerra, així com dos dels tres sindicats italians més grans, la CGIL (originalment de matriu socialcomunista) i la UIL (originalment de matriu socialista), mentre que la CISL (de matriu catòlica) no es manifesta. Les representacions empresarials es divideixen segons la seva implantació geogràfica, però no són favorables a concedir poders tan amplis a les regions, en particular en matèria d’infraestructures i energia.
El Partit Democràtic sempre ha tingut dificultats en aquest assumpte i no s’ha expressat mai amb claredat.
Històricament, la Lega Nord ha perseguit la secessió. Ha estat en molts aspectes una posició propagandística, sense efectes concrets, però que va ser molt important per al debat públic italià, perquè va contribuir a consolidar la imatge dels territoris més productius del país com a víctimes de les polítiques aplicades per l’Estat nacional a favor de les zones més febles. El Consell Regional del Vèneto fins i tot va convocar el 2014 un referèndum regional per preguntar als ciutadans si volien una secessió formal, és a dir, convertir aquesta regió en un estat independent. El Tribunal Constitucional va prohibir aquesta consulta perquè va en contra del principi fundacional del país, pel qual Itàlia és «una i indivisible». En l’última dècada l’estratègia de la Lega Nord ha canviat intel·ligentment. Ja no es tracta d’una secessió de dret, que portaria aquests territoris fora d’Itàlia, i també de la Unió Europea, sinó d’una secessió de fet: aconseguir els mateixos resultats en termes de poder i recursos financers quedant formalment dins del mateix país: una estratègia que defineix la Secessió dels rics.
Per tant, no es tracta d’una petita qüestió juridicoadministrativa: és una gran qüestió política que marcarà el futur d’Itàlia.
El «residu fiscal»
Un argument clàssics d’aquesta tesi ha estat el «residu fiscal», que calcula la diferència entre els ingressos fiscals generals d’una regió i la despesa pública. A les regions del nord, la despesa està per sota dels ingressos, la qual cosa s’interpreta com una explotació per part dels altres territoris. Es diu: si aquestes regions fossin independents, de dret o de fet, es podrien permetre uns serveis públics millors o una pressió fiscal inferior. Però és una argumentació molt enganyosa. Aquest efecte no depèn d’una redistribució per part del govern central de regió a regió. Com en altres països europeus deriva més aviat dels principis constitucionals que preveuen una fiscalitat progressiva i l’accés universal als principals serveis públics, començant per l’educació i la salut. Són els ciutadans més rics els que, amb els seus impostos, suporten els costos dels serveis que reben fins i tot els ciutadans pobres. Això té un efecte territorial, no perquè la despesa sigui més gran en el sud (de fet passa el contrari), sinó perquè a les regions del nord les rendes són superiors i els ingressos fiscals també ho són. Per tant, es tracta d’un tema polític de gran importància: la responsabilitat fiscal dels qui tenen més ingressos o més riquesa; la igualtat d’accés als serveis entre els ciutadans del mateix país. Però les forces polítiques de centreesquerra molt pocs cops han qüestionat obertament el concepte de dèficit fiscal: al Vèneto i a la Llombardia, en canvi, és sensible el consens per aquesta tesi legista fins i tot en l’àmbit cultural del centreesquerra. Les desigualtats, tant si són personals com territorials, ja no són des de fa molt temps un tema d’especial compromís en el centreesquerra italià.
