La fotògrafa Pilar Aymerich, amb 50 anys de clics a les seves càmeres, és un referent en el gènere del retrat. Darrere de la mirada felina que li confereixen uns ulls d’una claredat cristal·lina, hi ha una veu dolça, suau i propera que de ben segur l’ha ajudat a guanyar-se la confiança dels seus models.

«Per fer un retrat t’ha d’interessar la gent, l’has d’estimar. T’ha de seduir”, explicava el març en el documental de TV3 Sense ficció. Aquestes són les arts que va haver d’utilitzar amb Mercè Rodoreda, que no volia cap foto. Després de parlar durant mitja hora de plantes i gardènies va accedir que aquella fotògrafa tan empàtica li fes un retrat. Pitjor va ser amb Josep Pla. Després de l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, Aymerich es va fer passar per una noia que li portava llibres. Un cop es va guanyar la seva confiança, Pla va accedir a deixar-se fer una foto amb cadira rústica, cigarreta en mà i boina al cap. Cent per cent Pla.

Fotografies de Pilar Aymerich

El cantautor Ovidi Montllor, el 1972.
L’escriptora Maria Aurèlia Capmany, el 1977.
L’escriptor Terenci Moix, el 1981.
L’escriptor Juan Marsé, el 1982.
L’actriu i directora teatral Rosa Novell, el 1998.
L’arquitecte Oriol Bohigas, el 1974.
El rocker Loquillo a la Fundació Miró amb una obra de Marcel Duchamp, el 1984.
L’escriptora Montserrat Roig, embarassada del seu primer fill, Roger, l’abril de 1970.
Exdeportats catalans als camps nazis, el 1972. D’esquerra a dreta Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella.

La trobada amb Ovidi Montllor es va produir quan aquest escrivia La fera ferotge. Pilar li va demanar que fes de drac i el d’Alcoi va treure pel nas tot el fum que va poder. «Quan vaig retratar els deportats catalans als camps nazis, els vaig demanar que es posessin en filera com si estiguessin al camp de concentració. Tan bon punt s’hi van posar, els va canviar la cara».

A Juan Marsé el va retratar als barris del Pijoaparte. A Loquillo, amb l’obra La font del dadaista Marcel Duchamp. A la seva inseparable companya de reportatges, Montserrat Roig, li va fer multitud de retrats amb la mirada còmplice de la col·lega. Quan aquesta ja estava molt malalta, li va demanar a l’amiga fotògrafa una última sessió de fotos on l’escriptora quedés afavorida. «Va ser l’últim acte d’amor que vaig fer per ella».

D’adolescent, l’Aymerich va arribar a la conclusió que al col·legi de monges de la infància l’havien enredat. Que el món era una altra cosa. Va marxar a Londres a estudiar teatre i de tornada ja sabia que volia ser fotògrafa. Aquesta vocació de la filla, l’havia intuït el seu pare feia molt de temps, fins i tot abans que ella mateixa. «La nena ho mira tot, però no parla. Sembla un mussol».