L’objectiu d’aquest article és oferir una reflexió ètica contextualitzadora que pugui servir modestament de punt o marc de referència enmig de les tensions polítiques sobre la nova legislació relativa a noves formes socials d’expressió sexual. No s’entra en el debat específic sobre el projecte de llei o les esmenes d’uns o altres grups; la perspectiva pretén ser més filosòfica que política, tot i reconèixer que és inevitable algun ressò polític del que es dirà.

 

1. El llenguatge natural, principal mitjà d’entesa i de malentesos

De les moltes cauteles necessàries que cal prendre sobre la matèria, potser la més important és la que es deriva d’aquesta expressió profundament inquietant de Nietzsche: «Cada paraula és un prejudici». Mentre parlem o escrivim, no l’hem d’oblidar.

La paraula, però, i a desgrat del dictamen nietzscheà, és el vincle de comprensió i intercanvi conceptual, base de tot coneixement i, a més, base de tota relació i regulació social; cal, però, reconèixer alhora que és un dipòsit d’equivocitats, ambigüitats, imprecisions, etc., que formen un conglomerat connotatiu fora de control dels usuaris, confiats ingènuament en una pretesa «netedat» o precisió de les significacions de diccionari, tant necessàries com font de malentesos, sovint greus. Exemple: Què entendrien justament pel mot sexualitat un pare de família tradicional, una militant feminista clàssica o una menys clàssica, un capellà carca i un de progre, un gai militant i un de no-militant, un mascle alfa, un pederasta, una persona assetjada durant anys a la feina, etc.? Considerant sempre, és clar, que ho entendrien sincerament, o creient que la seva visió és la genuïna o autèntica: ens sorprendria la distància extrema entre uns i altres sobre el mateix concepte.

Això ens ha de prevenir contra la precipitació, la simplificació i, especialment, el dogmatisme i el seu suport filosòfic, l’essencialisme; i ens ha d’estimular cap a la paciència aclaridora, cap a la comprensió de la posició aliena, cap a la capacitat crítica i interpretativa de polisèmies, sinonímies, equivocitats, analogies, metàfores i altres trets de la complexitat del llenguatge, cap al debat tranquil sobre què vol dir cadascú sempre amb cada mot donant per descomptat que tothom no l’entén igual i que els mots no transporten essències immutables, sinó existències provisionals i precàries.

Pretenc modestament obrir una perspectiva ètica de valors cívics i educatius sobre la sexualitat humana a partir d’algunes aportacions prèvies de caràcter biològic evolutiu.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.