La sexualitat en un context de valors cívics i educatius

L’objectiu d’aquest article és oferir una reflexió ètica contextualitzadora que pugui servir modestament de punt o marc de referència enmig de les tensions polítiques sobre la nova legislació relativa a noves formes socials d’expressió sexual. No s’entra en el debat específic sobre el projecte de llei o les esmenes d’uns o altres grups; la perspectiva pretén ser més filosòfica que política, tot i reconèixer que és inevitable algun ressò polític del que es dirà.

1. El llenguatge natural, principal mitjà d’entesa i de malentesos

De les moltes cauteles necessàries que cal prendre sobre la matèria, potser la més important és la que es deriva d’aquesta expressió profundament inquietant de Nietzsche: «Cada paraula és un prejudici». Mentre parlem o escrivim, no l’hem d’oblidar.

La paraula, però, i a desgrat del dictamen nietzscheà, és el vincle de comprensió i intercanvi conceptual, base de tot coneixement i, a més, base de tota relació i regulació social; cal, però, reconèixer alhora que és un dipòsit d’equivocitats, ambigüitats, imprecisions, etc., que formen un conglomerat connotatiu fora de control dels usuaris, confiats ingènuament en una pretesa «netedat» o precisió de les significacions de diccionari, tant necessàries com font de malentesos, sovint greus. Exemple: Què entendrien justament pel mot sexualitat un pare de família tradicional, una militant feminista clàssica o una menys clàssica, un capellà carca i un de progre, un gai militant i un de no-militant, un mascle alfa, un pederasta, una persona assetjada durant anys a la feina, etc.? Considerant sempre, és clar, que ho entendrien sincerament, o creient que la seva visió és la genuïna o autèntica: ens sorprendria la distància extrema entre uns i altres sobre el mateix concepte.

Això ens ha de prevenir contra la precipitació, la simplificació i, especialment, el dogmatisme i el seu suport filosòfic, l’essencialisme; i ens ha d’estimular cap a la paciència aclaridora, cap a la comprensió de la posició aliena, cap a la capacitat crítica i interpretativa de polisèmies, sinonímies, equivocitats, analogies, metàfores i altres trets de la complexitat del llenguatge, cap al debat tranquil sobre què vol dir cadascú sempre amb cada mot donant per descomptat que tothom no l’entén igual i que els mots no transporten essències immutables, sinó existències provisionals i precàries.

Pretenc modestament obrir una perspectiva ètica de valors cívics i educatius sobre la sexualitat humana a partir d’algunes aportacions prèvies de caràcter biològic evolutiu.

2. Sexualitat humana: complexa evolució entre natura i cultura

Edward O. Wilson, un dels grans biòlegs evolucionistes contemporanis, sosté que hi ha dues forces unànimement tingudes per decisives en l’impuls de l’evolució humana: el llenguatge i la cooperació, és a dir, la cultura en sentit ampli, factor progressivament més influent que la mateixa biologia en l’evolució de l’espècie.

El biòleg, com a fruit de la seva reflexió basada en el coneixement de la natura derivat de la seva recerca constata que hi ha fonament tant per al pessimisme com per a l’optimisme en relació amb l’evolució natural humana.

A favor del pessimisme: «La selecció multinivell (la selecció de grup i individual combinades) explica també la naturalesa en conflicte de les motivacions. Tota persona sent el conflicte de consciència, de l’heroisme davant de la covardia, de la veritat davant de l’engany, del compromís davant de la fugida. El nostre destí és sentir-nos turmentats per dilemes grans i petits mentre diàriament ens obrim camí a través del món arriscat i canviant que ens va veure néixer. Tenim sentiments contraposats. No estem segurs d’aquesta o d’aquella forma de procedir. […] Tots nosaltres vivim la nostra vida en conflicte i dissensió».

A favor de l’optimisme: «De manera que ara confessaré la meva fe cega. La Terra, en el segle XXII, pot transformar-se, si així ho volem, en un paradís permanent per als éssers humans, o com a mínim en uns bons fonaments de paradís. Mentre fem camí, ens farem mal a nosaltres mateixos i a la resta d’éssers vius, però mitjançant una ètica de simple decència dels uns envers els altres, d’aplicació constant de la raó i d’acceptació del que realment som, els nostres somnis esdevindran finalment reals». (La conquista social de la Tierra, Debate, 2012).

Cal constatar que partim de la natura, però la nostra natura humana genera cultura que s’acaba separant i fins i tot contraposant a la natura, de manera que la cultura canvia la natura; en certa manera –però compte amb deformacions connotatives– podríem dir que l’evolució és contra natura. Vet aquí, doncs, una paradoxa per pensar-hi: la nostra naturalesa és cultural –generem cultura i ens constituïm amb la cultura–, la qual cosa vol dir que la nostra cultura és natural –i, per tant, els qui reclamen que siguem «fidels a la nostra naturalesa» han d’acceptar que siguem fidels al nostre avenç cultural: som éssers naturalment culturals.

La que podríem anomenar sexualitat natural és només un fet del qual partim, però, tal com acabem de dir, la sexualitat, com tot el que és humà, es «culturalitza» espontàniament i no es pot reclamar com un valor essencial immutable; la cultura crea una nova sexualitat per l’efecte, que veurem després, de la llibertat i de la socialització pluralista, entre altres factors. Que la cultura se separi de la natura, en si mateix, no s’hauria de considerar ni bo ni dolent èticament parlant: és un fet donat per l’evolució (en canvi, podríem dir que uns canvis, per exemple l’alliberament sexual, serien bons, mentre que altres, com el consumisme depredador del medi ambient, serien dolents, i tots dos són fruit de l’evolució cultural humana): l’ètica, com a producte també de la nostra peculiar naturalesa cultural, ha de valorar progressivament què mereix ser tingut per bo o simplement «decent» –en termes del biòleg Wilson, que molts filòsofs subscriurien–, tenint en compte que «decent» té etimològicament el sentit de «el que ens convé»; i qui determina què ens convé (què és bo i què no)? Nosaltres mateixos en un llarg diàleg crític a través de la història.

El llenguatge i la cooperació, és a dir, la cultura en sentit ampli, és un factor més influent que la mateixa biologia en l’evolució de l’espècie.

Entre moltes altres qüestions importants sobre la sexualitat humana, el pensament més radicalment conservador, de forma simplista, considera que l’orientació heterosexual és l’única pròpiament natural; i encara que hi hagi proves d’altres orientacions sexuals naturals en altres espècies no culturals o en la humana més primitiva, aquesta és instaurada com a única vàlida en tant que serveix de manera directa a la reproducció –finalitat essencial de tota espècie viva– i les altres no, o dubtosament.

És una més de les confusions generades per un predomini cultural/religiós/polític de les morals naturalistes, que confonen l’«ésser» amb l’«haver d’ésser», és a dir, la naturalesa amb el dret i el deure; o que «essencialitzen» i «moralitzen» el que només era un moment evolutiu. És l’essencialisme que, des de l’experiència vital personal ben reflexionada, denuncia Miquel Missé quan diu que «l’heterosexualitat, l’homosexualitat, la bisexualitat i tot el catàleg d’orientacions sexuals possibles no són essències. Són preferències sexuals que en bona part es construeixen socialment» (A la conquesta del cos equivocat, Egales, 2019).

Què entenem per construcció social? Un producte de l’evolució cultural, és a dir, de la capacitat de generar o crear conceptes, símbols i relacions noves, prova en si mateixa del canvi que fa millorar l’espècie en els més diversos ordres. Podríem fer una analogia amb un terreny tan delicat com la religió: el monoteisme avui predominant en les religions del món es considera a si mateix un avenç evolutiu respecte al politeisme de la pràctica totalitat de religions «primitives» que, per analogia amb l’heterosexualitat tinguda per natural, potser podrien considerar-se més «essencials» que les religions monoteistes. La resposta és que tant el politeisme primitiu com el monoteisme posterior no són «essències» religioses sinó també construccions socials simbòliques, totes igualment vàlides.

En matèria de sexualitat, podríem dir que el camí de la pura natura cap a la nova cultura és el camí des del sexe cegament procreatiu cap al sexe lúcidament creatiu; en el sexe procreatiu manaria encara el pur instint –com a força bruta natural– mentre que en el sexe creatiu mana la llibertat –com a força cultural. Igualment, del sexe merament reproductiu se’n deriva una construcció social de dos gèneres amb el respectiu caràcter unívoc, mentre que del sexe creatiu o lliure se’n deriva la lliure adscripció o tria de gènere entre una oberta pluralitat.

Tornant a Wilson, ens diu que «la selecció individual és responsable de tot el que anomenem pecat, mentre que la selecció de grup és responsable de la major part de la virtut. Juntes han creat els pitjors i els millors àngels de la nostra naturalesa».

La idea de pecat és filla del fixisme natural i essencialista, la de virtut, és filla de l’evolucionisme cultural perquè, com ell diu, «en l’evolució social genètica existeix una regla de ferro segons la qual els individus egoistes vencen als individus altruistes, mentre que els grups altruistes guanyen als grups d’individus egoistes».

És a dir, tot i que les dues seleccions –individual i grupal– es barregen en el procés evolutiu, n’hi ha una, la individual, que és èticament regressiva (perquè guanyen els egoistes), i una altra, la grupal, èticament progressiva (perquè guanyen els altruistes). Avançar socialment fa virtut i allibera, avançar individualment fa pecat i esclavitza. I això en tots els ordres, també en l’ordre de la sexualitat humana.

Bé, en tota disputa fruit de la tensió que necessàriament vivim es formulen preguntes entre una part i l’altra; en la tensió del debat entorn de la sexualitat, podríem formular una de les preguntes clau: quins són els valors de context que podrien afavorir un progrés en l’educació i en la vivència plena, lliure i tranquil·la de la sexualitat humana? És una pregunta de caràcter ètic –va de valors– i, per tant, no descriurem el que hi ha –o els fets, tasca de sociòlegs– sinó que expressarem el que seria desitjable que hi hagués –tasca ètica. Ho farem, com hem dit, en dos registres: el cívic i l’educatiu; que a més, per descomptat, tenen un fil fort de connexió o coherència entre si.

3. Valors cívics i sexualitat

Quins són els valors que fan «valuosa» una ciutat, és a dir, que la fan especialment digna de viure-hi? Entre les diverses respostes possibles, perquè la gamma de valors és àmplia, trio aquests tres: pluralisme, cohesió social i llibertat. Sintetitzarem de quina forma poden contribuir a la bona vivència de la sexualitat. És a dir, defenso que un context de ciutat «valuosa» perquè practica aquests valors empara i estimula la millor (con)vivència i (co)educació de la sexualitat.

Pluralisme

Podríem dir que el pluralisme conté en el seu concepte mateix, en una mena de coherència intrínseca, una notable diversitat de registres; sovint, potser per la seva gran visibilitat, es parla sobretot de la diversitat ètnica, reflectida pels carrers de les ciutats en morfologies humanes molt contrastades –pel color de la pell i altres trets externs–; però aquesta sola seria una visió reduccionista del valor del pluralisme.

Entre altres expressions de la diversitat, menys visibles a primera vista, però tant o més importants perquè representen espais íntims –bàsics i profunds– de la vida i de la lliure decisió personal destaquen les creences religioses, les ideologies polítiques, les llengües, els estils, gustos i costums culturals. Aquest pluralisme, encara que en alguns aspectes va associat al pluralisme d’arrel ètnica o nacional, sovint n’és completament independent. Algunes d’aquestes variants tenen vinculació forta amb els orígens, certament, per exemple la llengua, la religió i els costums socials; però d’altres, com la ideologia política, els gustos de producció i consum cultural poden ser, sovint són, independents de l’origen ètnic o nacional.

Doncs, bé, exactament això es pot i s’ha de postular de la sexualitat: en l’evolució cultural esmentada de l’espècie hem passat d’una «sexualitat donada o única» –el sexe merament procreatiu– a una «sexualitat creada o cultural» –el sexe creatiu, doncs–, una multiplicitat de vivències i expressions sexuals que, per definició, no s’ajusten a un patró únic, que negaria justament el valor del que podem postular com a pluralisme sexual, que es viuria de ple en la ciutat èticament valuosa.

Cohesió social

En la significació progressivament guanyada pel concepte de cohesió, hi reconeixem ara un contingut de notable complexitat i riquesa, que se situaria en l’encreuament de nocions com igualtat, justícia, equitat, equilibri, inclusió o solidaritat.

A més de les molt conegudes concrecions de la idea de cohesió, com una major igualtat econòmica, territorial o d’habitatge i un espai públic disponible i qualitatiu, cal defensar també una dimensió de la cohesió que sol quedar en segon terme: la dimensió simbòlica del «reconeixement», que en el fons és la reclamació de la categoria de subjecte autònom amb dret real i capacitat efectiva de participar i decidir. Perquè l’individu, encara que per definició només és un, no pot existir sol; per altra banda, no neix mai sol, sinó en universos ja simbòlicament constituïts que li imposen de forma més o menys estricta un conjunt de relacions possibles o fins i tot prescrites. Cal recordar que la sexualitat és un dels territoris més íntimament sentit i, alhora, més fortament lligat a «universos ja simbòlicament constituïts» i prescriptors de determinades relacions?

D’aquí l’extraordinària importància de la que podem anomenar «cohesió simbòlica», que afecta les condicions més elementals del projecte personal. La manca, d’un ple reconeixement efectiu entre uns membres i altres de la ciutat és una de les formes de descohesió principals, especialment perquè se situa en l’ordre més important per a tothom, que és l’ordre íntim, amb afectació de l’autoestima i, al capdavall, del sentiment de la pròpia dignitat. Justament la vivència del pluralisme sexual –que té una fortíssima dimensió íntima– reclama aquest vessant de la cohesió, que una ciutat «èticament valuosa» ha de tenir cura de reconèixer, fomentar i preservar.

Llibertat

El tercer valor cívic a considerar, decisiu i molt rellevant, és la llibertat. «L’aire de la ciutat ens fa lliures» és una vella expressió medieval –quan la ciutat protegia del control i l’abús feudal– que ha anat afinant el seu sentit amb el pas dels segles.

No hi ha cap dubte que l’anomenada llibertat externa, d’elecció o negativa –absència de coacció– és importantíssima i la prova és que molta gent, quan no l’ha tinguda, ha arribat a sacrificar la pròpia vida per assolir-la: des de les revoltes d’esclaus a l’antiguitat fins a les revolucions modernes, sempre s’ha buscat l’eliminació de barreres injustes a la lliure iniciativa humana. Ara bé, tant com és molt necessària, no és suficient, si es fa un plantejament ètic seriós; perquè, un cop assolida i garantida aquesta llibertat, ens queda l’anomenada llibertat «interna», la de compromís o positiva, que es planteja el seu òptim exercici al servei de valors ètics, personals i socials; i aquí és on la responsabilitat entra en joc.

En la mesura en què hem vist que en el viatge evolutiu entre natura i cultura la sexualitat humana s’ha emancipat d’una suposada única funció procreativa i ha obert la gamma «creativa» d’orientacions del desig i de les pràctiques, resulta evident que no hi hauria llibertat si cada subjecte no fos, tant en l’ordre més íntim –de llibertat positiva com a projecte vital– com en l’ordre més extern –absència de coaccions, xantatges, limitacions arbitràries, etc.– capaç de realitzar la seva opció i, com s’ha dit, gaudir a més, sense paternalismes ni concessions graciables, del tranquil reconeixement social per a les més diverses expressions de la sexualitat.

4. Valors educatius i sexualitat

Arribem, després dels valors cívics, al cinturó de valors més pròxim a la construcció personal: els valors educatius. Entenent sempre «educació» en sentit molt més ampli que el del respectable «ensenyament»; sense entrar en profunditats, podríem dir que en el nostre context l’ensenyament és sobretot –per no dir exclusivament– transmissió de coneixements; mentre que l’educació aspira a ser transmissió dels principals valors de la vida –entre els quals, naturalment, el valor mateix del coneixement. L’educació és multifactorial des del punt de vista de les fonts: eduquen les famílies, les escoles –a més d’ensenyar–, els amics, el barri, la ciutat, els mitjans de comunicació, les entitats de tota mena. Perquè tothom, mentre actua en qualsevol ordre de la vida, emet valors o contravalors que s’encomanen conscientment o, gairebé sempre, inconscientment als altres.

Els valors educatius centrals serien aquells que es vinculen als quatre eixos constitutius del que fins ara sabem de la condició humana: el coneixement crític per a l’eix racional, la dignitat per a l’eix ètic, la bondat per a l’eix social i la bellesa per a l’eix sensible o estètic; tots quatre, ben desenvolupats, són els que acaben conformant una personalitat humana plena. La corporalitat, amb el sexe com a element rellevant, constitueix una base que interactua amb cada un dels altres valors esmentats. En aquesta interacció es condicionen tots amb tots: la persona és una i l’educació no pot perdre mai de vista aquesta unitat o integració plena de totes les parts. No es pot educar la persona «per sectors».

Coneixement crític

L’educació de la sexualitat passa per l’eix racional de manera significada en un sentit evident: el sexe, que ha estat secularment amagat a les coves de l’opacitat –per als més místics, del misteri– i fins i tot de la vergonya, mereix arribar a la llum de la reflexió, el diàleg, l’anàlisi, la interpretació o, en resum, al coneixement crític. Una sexualitat coneguda críticament és l’única que pot ser sexualitat lliure, sexualitat desculpabilitzada, sexualitat plena. La limitació, però, de competència cognitiva en edats molt inicials –fixar límits generals és gairebé impossible– actuaria restrictivament a l’hora de prendre certes decisions sobre la pròpia expressió sexual transcendents o definitives.

Dignitat

El segon eix és la dimensió ètica de la persona, que té com a valor central la dignitat. Aquella dignitat que Kant considerava pròpia dels éssers racionals i lliures, que viuen en el regne de les finalitats i que investeix tota persona del valor de finalitat en si mateixa, que mai no ha de ser tractada ni utilitzada com a instrument per ningú. Aquest valor reclama una actitud ètica indispensable, que és el respecte en el seu sentit més profund. Abans hem parlat de la necessitat humana de reconeixement, justament perquè la nostra dignitat sigui alguna cosa més que una declaració retòrica.

L’educació de la sexualitat té aquí un punt de màxim interès: que tota persona, de qualsevol gènere o de tota expressió de gènere, de qualsevol orientació o temptativa d’orientació sexual, gaudeixi del màxim respecte a la seva dignitat, que és irrenunciable; a partir d’aquest màxim respecte, tota sexualitat és assumible i vivible perquè se l’ha fet compatible amb la dignitat plena.

Bondat

El tercer eix és la dimensió social de la persona: és evident que està molt lligat a l’anterior, però aporta alguna novetat important. El seu valor nuclear és la bondat, que encara que el context neoliberal individualista i agressiu no la fa «estar de moda», continua sent un motor d’humanització. La regla d’or de la interacció pròpia de l’«animal social» que som és la bondat: la bondat és simplement l’actitud de cooperació, suport i millora de la vida dels altres; fer el bé cohesiona socialment, no fer-lo o fer el mal desintegra, genera desconfiança i por i la por és el recurs dels pitjors poders per dominar les persones. L’educació sexual necessita el valor de la bondat, precisament perquè en un clima de bondat es genera confiança i s’esvaeix la por, que tanta frustració i alteració psicosomàtica ha generat i genera.

Bellesa

El darrer eix que considerem és el sensible o estètic, és a dir, el que parla de la nostra capacitat de «sentir» o de vibrar, més enllà o més ençà de la racionalitat, amb un món d’emocions davant de tot: les persones, la naturalesa, l’art, les cases, les eines, etc. El valor de la bellesa seria l’expressió més afinada d’aquest eix: la bellesa –que no cal ni és fàcil definir ara–, necessita una educació, l’anomenada «educació estètica», per fer possible la millora de la capacitat sensible de les persones.

Aquesta capacitat sensible, o sensibilitat, és decisiva per a la percepció global de la realitat, especialment de la realitat humana integral. La sensibilitat copsa molt bé el respecte, que hem reclamat com a principal forma o actitud ètica, o la manca de respecte, que ens afecta molt negativament. La sexualitat té molt a veure amb la sensibilitat, entre altres raons perquè en si mateixa és motor i dipòsit alhora de sensacions, emocions i sentiments de gran profunditat i significació personal; però sobretot perquè la sensibilitat multiplica tant la capacitat de comprensió intel·lectual com de connexió respectuosa amb les persones que poden donar confiança, serenitat i estímul per a un bon desplegament de la pròpia sexualitat en pau i llibertat.

5. En fi

Des d’una perspectiva ètica no rigorista, com la suggerida per Wilson, «de simple decència dels uns envers els altres» el debat social i legislatiu sobre la lliure adscripció –o autodeterminació– de gènere hauria de considerar que l’antiga concepció de la sexualitat com a merament procreativa comporta una il·liberal fixació de gènere ancorada en una sola de les dues funcions reproductives, fecundadora o gestadora; mentre que l’actual concepció d’una sexualitat creativa comporta llibertat d’adscripció de gènere, deslligada de la funció reproductiva; la llibertat d’adscripció de gènere mereix certament reflex legislatiu, sobretot si durant segles la legislació ha discriminat drets i deures en funció de l’adscripció fixa i excloent entre un gènere o l’altre.

Amb tot, de la mateixa manera que cap dels drets fonamentals i de les llibertats públiques no té un caràcter absolut sinó sempre articulat amb la resta de drets i llibertats, la llibertat d’adscripció o autodeterminació de gènere s’ha d’equilibrar amb altres drets fonamentals i llibertats, com ara els drets dels infants, en especial garantir el seu ple desenvolupament de la personalitat dins del més ponderat esperit democràtic.

Una ponderació democràtica és una expressió gairebé sinònima del concepte avui tan preuat de governança, que postula, sobretot, el reconeixement de la interdependència de múltiples agents en la resolució de les qüestions d’interès general. Són molts i molt diversos els agents que necessitem –nosaltres– i mereixen – ells– ser tinguts en compte com a partícips d’aquesta ponderació perquè sigui més socialment justificada que ideològicament brandada: des de juristes a metges, des de comitès d’ètica a psicòlegs, des d’associacions de famílies a associacions juvenils, des de sexòlegs a sociòlegs, etc., etc. I la qüestió a resoldre és quina pot ser la graduació, si cal, o quin és el moment frontera, si n’hi ha, de reconeixement legal de la capacitat autodeterminadora sobre la pròpia sexualitat que resulti mínimament arriscada i alhora màximament respectuosa de la llibertat, la dignitat i la salut de les persones en les primeres etapes del seu creixement humà. Evidentment, no és fàcil. Per això, cal molta ponderació i no menys paciència.