La capacitat de la covid-19 de provocar metàfores és tan potent que ha permès mostrar els virus com un tirà, com un missatge dins l’ampolla que hem de llegir, com la rebel·lió de la naturalesa, l’expulsió del paradís o una rendició de comptes. Hem passat de la por còsmica de la immensitat a tenir por d’un virus invisible als nostres ulls. S’amunteguen les metàfores, els significats i el desig de veure en la manifestació del virus un últim rugit que desperti la societat de l’abstracció cultural. És un senyal per advertir que el virus és una pista deixada al bosc per a prioritzar tornar a la raó simple, modesta i útil davant de la qual desplega grans ambicions i conquestes. És una pista que l’esquerra més imaginativa considera com la prova definitiva per aturar la maquinària del progrés, del creixement perpetu i de la competitivitat depredadora.

L’avís que la natura es rebel·la està sent capitanejat per pensadors, polítics i moviments socials que, amb bones o no tan bones intencions, volen aturar l’acceleració de la història. Però el més significatiu és que molts d’aquests pensadors han anat preparant el camí, molt abans de l’esclat de la pandèmia, per a impulsar un nou model de vida que només es pot concretar qüestionant la societat oberta que va propugnar Karl R. Popper.

El 2015, el grup d’intel·lectuals conegut per Comitè Invisible va advocar en el seu llibre Als nostres amics per posar al centre del món la Terra i no l’Home. La causa humana només té sentit si no es sacrifica la Terra. «El desert i l’anèmia existencial» dominen l’actual ordre de les coses. Consideren que el capitalisme es basa en la seva insaciable «destrucció creadora». Indaguen sobre la crisi del remei, la solució, advertint que ja només ens pot salvar una revolució.

El filòsof francès Alain Badiou va escriure un assaig, amb el títol «La veritable vida», basat en conferències i classes magistrals que va donar pels liceus de França, on demanava als joves i als ancians que unissin les seves forces per combatre aquells que tenen el poder. Badiou reivindica una revolta que ha de ser conduïda pels joves que no aconsegueixen accedir a la feina ni a la gestió del poder per controlar les seves vides, amb la col·laboració de la gent gran, que no tenen res a perdre i que són oblidats en la societat. De manera tangencial, la proposta de Badiou connecta amb els moviments contra l’adultisme, l’objectiu és afeblir el poder dels adults sobre els joves.

El filòsof italià Franco Berardi (Bifo), autor del llibre Respirant: Caos i poesia, explica en una entrevista com l’estrangulació d’Eric Garner per un policia de Nova York pel simple fet de vendre cigarretes soltes, el porta a reviure una experiència personal: «participar en manifestacions que cridaven no puc respirar, no puc respirar significa alguna cosa especial perquè, de tant en tant, pateixo crisis respiratòries. Però, al mateix temps, un dia en sortir de casa meva vaig sentir uns crits. Era una manifestació de gent molt jove. La croada dels nens, com en molts llocs del món. La gent es manifesta contra l’asfíxia de la humanitat».

Les aportacions intel·lectuals referenciades, les dues primeres expressades abans de la pandèmia i l’última coincidint amb aquesta, demostren que l’aparició del virus està permetent aflorar debats que transcendeixen el fenomen de la pandèmia. La covid-19 està sent entesa com a canalitzadora de tot un seguit de propostes que en certa manera, potser sense pretendre-ho, estan debilitant l’ideal de societat oberta. Aspectes com l’aïllament, el confinament, la distància social, la mascareta i el control dels ciutadans per aplicacions digitals han estat posats en marxa des de la pandèmia. Podem constatar que el virus ha activat formes d’actuació que incidiran en el futur.

Afavorir el camí de l’asèpsia moral sobre les passions humanes suposa sacrificar espais de llibertat per a un major control a l’hora d’afrontar futures pandèmies o desastres naturals. Els valors i les creences s’han d’adaptar als exercicis socials que l’Estat dissenyarà per ensinistrar i domesticar grans grups de població. L’asèpsia moral canalitzada amb carnets de vacunació, més control de l’Estat sobre els individus, i una debilitació de la democràcia a favor d’una gestió eficient global de les crisis. S’activa aquest procés de la mà d’ideologies on preval el col·lectiu sobre l’individual, l’Estat emprenedor sobre els individus emprenedors, la col·lectivització de les emocions enfront de la intimitat.

PUBLICITAT

El valor de la incertesa

En els anys vinents, veurem fer eclosió en les societats modernes nous/vells debats per guanyar nous drets socials que buscaran canviar el nostre model de vida.

Reconèixer i acceptar el valor de la incertesa, la incertitud i la inestabilitat permeten reconnectar l’home amb la seva pròpia fragilitat i vulnerabilitat. En aquest camp, la filosofia catalana ha publicat excel·lents assajos que reivindiquen el factor humà, la sensibilitat i la recuperació d’un jo íntim que fuig de l’eufòria contemporània. Recollir té una mica d’emboscament, de retorn al bosc, de reivindicar la lentitud i la respiració lenta. Aquesta presa de consciència pot ser una resposta des del punt de vista individual, però quan és utilitzada per les ideologies es converteix en una eina temptadora per orientar la vida. En mans dels polítics, aquesta oferta filosòfica esdevé una invitació a aturar el progrés, associant-lo al creixement perpetu.

La democràcia pot quedar en mans de científics i experts que disposen de dades a les quals la població no té accés.

La resposta de la ciència ha permès constatar l’ideal de Francis Bacon de veure la ciència com una constant millora social per a la vida de les persones. La ciència ha demostrat que la col·laboració, la cooperació i la competència són claus per a afrontar els nous reptes en els quals està implicada la humanitat. La ciència concentra la seva mirada en la genètica, la biociència i la robòtica per avançar en el seu desenvolupament a fi d’aconseguir eliminar malalties, aturar l’envelliment i millorar la qualitat de vida, però també esdevé un terreny propici per a utilitzar la ciència com una religió, amb els seus fanàtics i els seus profetes. La covid-19 ha posat sobre la taula un fet determinant: que la democràcia pot quedar en mans de científics i experts que disposen de dades a les quals la població no té accés.

Tot això permet establir que l’ideal de societat oberta que propugna Popper està sent assetjat, utilitzant com a pretext la rebel·lió de la natura. A la filosofia oracular s’hi uneix una ciència infal·lible que ens proposa que canviem de vida com més aviat millor.

Abandonar el paradís

El més perillós dels efectes socials, econòmics i polítics provocats per la pandèmia és que valors com la moderació, la temprança, la capacitat crítica, la llibertat de pensament, la intimitat, la pluralitat, aprendre de l’experiència, la recerca de la veritat o la solidaritat estan sent combatuts utilitzant l’argument de la rebel·lió de la natura. Els enemics de la societat oberta, que abans es manifestaven de forma molt visible, ara són sigil·losos, com serps que mussiten a les orelles de la societat que ha d’abandonar el paradís imperfecte que els homes han creat. Sens dubte, la pandèmia canviarà l’orientació del capitalisme, de l’ecologia, de la ciència i de les humanitats, però ja hi ha prou pistes per a deduir que la nova orientació no està dirigida a millorar el món sinó a determinar, entre els qui se’l disputen, quin model de societat s’imposa.