La veu triada per Albert Camus per explicar l’epidèmia que oprimeix els habitants d’Orà és sòbria, reflexiva, estoica, alliberada de l’emoció que commou la ciutat. El metge Bernard Rieux atén els malalts i contempla en els seus cossos febrils l’aparició dels ganglis que s’inflamen fins a supurar com un fruit maligne. Sense defallir davant l’espectacle de la malaltia corrosiva, el metge escriu la crònica dels esdeveniments que van destruir la rutina cega dels homes d’Orà.

Rieux explica que davant la sorpresa dels primers moments, el prefecte va preferir no dir les coses pel seu nom, perquè considerava sagrada l’opinió pública i no volia provocar una onada de pànic. D’aquesta manera, la gent continuava fent negocis, planejant viatges i tenint opinions. Com haurien pogut pensar en la pesta que anul·la el futur i els desplaçaments?

El metge dóna compte de les trenta grans epidèmies que al llarg de la història han arribat a provocar més de cent milions de morts i recorda al lector que a la ciutat xinesa de Canton, setanta anys enrere, quaranta mil rates van morir abans que la plaga infectés els seus habitants. I que aleshores, els xinesos, en comptes de fer rogatives, van fer sonar el tambor davant del geni de la maledicció pestífera.

Quan apareixen els primers símptomes de la pesta —les rates que moren al carrer vomitant sang— la municipalitat d’Orà no es proposa fer res ni pren cap mesura, però es reuneix per deliberar. La inquietud creix entre la població i s’expandeixen els rumors que ho exageren tot. El metge és membre de la comissió i ha d’insistir recordant que l’alternativa a la passivitat no és veure les coses negres, sinó prendre precaucions. Recomana adoptar les mesures necessàries perquè no mori la meitat de la població. L’epidèmia, diu, no s’aturarà sense prendre unes cauteles profilàctiques rigoroses.

Malgrat l’argumentació del metge, les ordenances es van adaptar al desig de no inquietar l’opinió pública i no van ser tan draconianes com exigia l’expansió de la pesta. Ja en aquells dies els articles de la premsa, que en general tracten una varietat àmplia d’assumptes, es dedicaven en exclusiva a fomentar una campanya contra la municipalitat.

Els cartells penjats al carrer i a les places recomanaven a la població la higiene més extrema, i la cosa s’anava assemblant a unes vacances inesperades, però quan es van tancar les portes de la ciutat i se’n va impedir l’entrada i la sortida, la premsa va començar a preguntar si de debò eren tan necessàries aquestes mesures i si no es podrien atenuar. A partir d’aquest punt es pot dir que la pesta va ser l’únic assumpte de què es parlava i el tema que absorbia gairebé tots els pensaments.

 

Una mena de buit

S’instal·len hospitals de campanya per allotjar els malalts que no caben als hospitals, l’estoc de plasma s’esgota i no se sap si París enviarà el que fa falta per atendre els moribunds. A poc a poc, mentre es comprova l’augment de les defuncions, l’opinió va tenint consciència de la veritat.

Els ciutadans que no queien malalts es descobrien presoners d’una ociositat inèdita. La pesta els deixava reduïts i lliurats als jocs decebedors del record. Una mena de buit, d’altra banda, un forat interior, un sentiment desagradable d’exili i pèrdua.

El doctor Rieux proposava descartar l’heroisme. L’única manera de combatre la pesta és l’honestedat.

El metge comprova que entre la població hi ha qui té por i qui no en té. Però els més nombrosos són els que encara no han tingut temps de tenir-ne. Aleshores, el capellà Paneloux pronuncia un sermó dominical magnífic: «unes quantes genuflexions no compensen la vostra despreocupació criminal. Tingueu en compte que Déu no és tebi i que les vostres oracions no satisfan la seva tendresa devoradora». Un sermó que va fer més clara la idea que per un crim desconegut els feligresos estaven condemnats a un empresonament inimaginable.

Per part seva, el sereno, que acudia amb el seu feix de claus així que algú picava de mans, no deixava de recordar a qui el volgués escoltar que ell havia previst el que passaria i que ningú no li havia fet cas.

Per evitar el risc de contagi, els passatgers del tramvia es donaven l’esquena. A les famílies no se les deixava assistir a l’enterrament dels seus parents. Els homes dels equips sanitaris no aconseguien superar el cansament. Llavors, l’epidèmia va adoptar noves formes i es va fer pulmonar. En acabar el primer mes de la pesta, la ciutat es va entenebrir per una recrudescència marcada de l’epidèmia.

Es va desorganitzar tota la vida econòmica i es va produir un gran nombre d’aturats. La Prefectura va tornar al pessimisme amb la mateixa inconseqüència amb què primer s’havia lliurat a l’optimisme. La malaltia, que havia forçat els habitants a una solidaritat d’assetjats, fracturava els vincles tradicionals i retornava els individus a la seva solitud. Segons el metge, els que agonitzaven s’aferraven als vius amb una barreja d’odi legítim i estúpida esperança.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El doctor Rieux escriu en la seva crònica que, en el moment de la desgràcia, és quan ens acostumem a la veritat, és a dir, al silenci. I que en donar massa importància a les belles accions es ret un homenatge indirecte i poderós al mal. Perquè sempre es dóna a entendre que les belles accions són bones precisament perquè són escasses en un món en què la maldat és més freqüent. Proposava per això descartar l’heroisme. L’única manera de combatre la pesta, va dir, és l’honestedat.

Pot arribar el dia en què la pesta desperti les seves rates i les enviï de nou a una ciutat feliç.

Els pensaments anotats pel metge permeten seguir el fil d’una meditació temperada, immune a la bogeria de la por i a l’epidèmia emocional de la desesperació furiosa. És difícil no creure en les plagues quan un mateix veu que cauen sobre el seu cap. Què es pot fer per no perdre el temps? Resposta: sentir-lo en tota la seva lentitud. Ens cansem de la pietat quan la pietat és inútil. L’epidèmia prové de la terra que es purga de la seva càrrega d’humors i deixa sortir a la superfície els furóncols i les limfes que la minen interiorment.

Quan es van començar a sentir les primeres notícies encoratjadores i la gent es preguntava si seria possible tornar a la vida normal i si era cert que aixecarien un monument als morts per la pesta, molts van estar d’acord a creure que les comoditats de la vida passada no es recuperarien de sobte i que no tot es podria oblidar de cop.

En sentir els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux ja sabia que la munió feliç ho ignora gairebé tot de la pesta: que el bacil no mor ni desapareix mai, que pot romandre durant decennis adormit als mobles, a la roba, a les alcoves i els cellers. I que pot arribar el dia en què la pesta, «per desgràcia i ensenyança dels homes», desperti les seves rates i les enviï de nou a una ciutat feliç.

 

Coda

Setanta-tres anys després de la seva publicació, la novel·la de Camus es presta a una nova lectura i ens ofereix la panoràmica alliçonadora d’una ciutat assetjada per la febre, la malaltia i la por. No sembla que la seqüència dels fets que relata sigui gaire diferent de la que vivim avui.

Avui no hi ha filòsofs que elaborin el guió de la responsabilitat personal ni predicadors que recordin el paper de la culpa individual en l’origen de les desgràcies comunes.

La pandèmia que ha alentit la marxa del món i ens ha portat al confinament fa aflorar actituds, comportaments i reaccions similars a les que observa l’impertorbable metge francès. Potser caldria actualitzar la representació artística de les figures instal·lades en l’escenari contemporani: els saquejadors de l’opinió pública, els pescadors en el riu regirat de les emocions aflictives, els promotors que encavalquen irritació i indignació, els contrabandistes d’informació falsificada, la virulenta frustració larvada durant anys de precarietat, la proclamació de l’enuig com a legitimació moral, la vulnerabilitat dels vells abandonats als asils, la destrucció de la credibilitat i de la respectabilitat com a projecte polític de l’agitació gore.

Hi ha una cosa substancialment diferent entre aquella època i la nostra mentalitat: avui ens sembla inacceptable que la dissort impliqui cap mena d’ensenyament. La infantilització de la població adulta que propicien els videojocs i l’entreteniment televisiu ha descartat per sempre la maduresa reflexiva de l’estoïcisme. No hi ha filòsofs que elaborin el guió de la responsabilitat personal ni predicadors que recordin el paper de la culpa individual en l’origen de les desgràcies comunes.

La nostra època adopta estratègies encobertes per dissimular el vincle entre transgressió i catàstrofe. El discurs ecologista, que ens recorda el sereno que se les veia a venir a Orà, és el que més s’assembla a les diatribes inflamades pel verb acusador dels profetes, i així i tot no sembla que se li faci gaire cas quan denuncia la complicitat col·lectiva en l’explotació d’una terra prenyada d’humors, furóncols i limfes tòxiques.

Una altra diferència notable entre la ciutat d’Orà aïllada del món per la pesta i l’estat actual de confinament general és la impossibilitat de trobar un lloc on sigui possible viure el silenci de la veritat. Les veus que sonen al llindar de la consciència esquizofrènica han envaït la totalitat de l’èter i el seu murmuri assetja els que crèiem estar sans mentalment.

La nostra època adopta estratègies encobertes per dissimular el vincle entre transgressió i catàstrofe.

Les pantalles, els canals i les xarxes emeten sense parar la cridadissa d’una munió que no deixa de vanagloriar-se, aconsellar, reclamar, difamar, atacar, insultar, mentir i repicar. En haver interioritzat l’arenga que sona a tota hora amb la seva urgència apressant, l’home comminat a pronunciar-se no sap on buscar el lloc afable i reservat del silenci interior.

La novel·la que a imitació de La pesta d’Albert Camus registri el sofriment del món l’any 20 del segle XXI haurà d’explicar l’odissea d’aquesta consciència condemnada a vagar sense trobar el rumb que condueix al silenci de la veritat.