La teranyina de Villarejo

Una sola persona pot manejar els secrets de la Corona, del partit del govern, d’un dels principals bancs espanyols o de la crisi constitucional més greu del país des del 1978? Atès el que s’ha anat publicant en els últims anys, la resposta ha de ser que sí. Una anàlisi més detallada obliga a fer una reflexió més reposada. Ara bé, el fet és que el comissari retirat José Manuel Villarejo ha posat de cap per avall no poques coses a Espanya.

De nou cal plantejar–se la pregunta inicial, encara que d’una altra manera. Si un sol home és capaç de manejar aquesta quantitat de misteris, pot ser aquesta persona un comissari de policia? Perquè no parlem d’un membre de la família reial, ni d’un president de govern, sinó d’un funcionari al qual, això sí, li van encarregar algunes gestions que haurien d’haver estat discretes i que, queda clar, disten ja de ser anònimes. Si la resposta és que sí, estaríem davant d’un espia les peripècies del qual farien empal·lidir qualsevol agent secret de ficció i superarien amb escreix els infiltrats o encoberts que actuen en el món real.

Qui és aquesta persona? José Manuel Villarejo Pérez va néixer al poble cordovès d’El Carpio, el 3 d’agost del 1951. És a la presó des del 17 de novembre del 2017 i malgrat les seves sol·licituds reiterades no se li concedeix la llibertat provisional. Va ingressar a la Policia el 1972 i la seva primera destinació, com la de molts altres agents en aquesta època, va ser el País Basc, on el principal problema era el terrorisme. Després va ser traslladat a Madrid.

Sorprèn que tingués credibilitat en sectors que haurien de ser capaços de destriar entre el que era real i el que es presentava.

Els que el van conèixer en aquells anys, per situar–nos, fins a pràcticament a la dècada dels noranta del segle passat, no recorden que participés en grans operacions policials. De fet, el 1983 va demanar una excedència que li va durar fins al 1993, i durant aquest temps es va dedicar a una activitat empresarial que li va ser beneficiosa, perquè el seu nom apareix vinculat a més de quaranta empreses amb un capital social superior als setze milions d’euros. Així, doncs, com és que ara ocupa pàgines i pàgines de mitjans de comunicació i apareix en alguns dels escàndols més sonats de l’actualitat espanyola?

Doncs els que el coneixen el defineixen amb una paraula: agosarat. Villarejo no té objeccions a ficar–se en tots els saraus i té una gran habilitat perquè li obrin les portes de qualsevol desgavell, perquè és un gran relacions públiques. La primera vegada que apareix és en relació amb l’informe Veritas, elaborat entre 1994 i 1995, promogut des d’Interior i en el qual es furgava en la vida privada de determinats periodistes, empresaris i jutges de l’Audiència Nacional, especialment de Baltasar Garzón, que en aquells moments investigava l’assumpte dels GAL, que, en una de les seves causes, la del segrest de Segundo Marey, va comportar la condemna del que havia estat ministre de l’Interior, José Barrionuevo, i del secretari d’Estat per a la Seguretat, Rafael Vera.

En aquest informe es descrivien relacions personals tèrboles que mai no van ser comprovades, i no va servir de gran cosa més que per aixecar polseguera i acudits sobre intimitats. I, tanmateix, això no va ser obstacle perquè després Garzón i Villarejo mantinguessin el contacte.

Reputació d’agent encobert

Ara bé, la gran progressió de Villarejo no es va produir per aquest assumpte, sinó a causa d’un altre nom que ha estat molt popular: Monzer al Kassar, un conegut traficant d’armes sirià que va viure a Marbella. Les autoritats dels Estats Units el van relacionar amb el segrest del creuer de vacances Achille Lauro, dut a terme pel Front d’Alliberament de Palestina l’octubre del 1985 i que es va acabar amb la mort d’un passatger discapacitat, a qui van llançar per la borda. Villarejo va tractar amb Al Kassar i això li va donar reputació com a agent encobert, un tipus d’agent que, segons van explicar fonts de la Seguretat de l’Estat d’aquella època, va rebre una gran embranzida quan Alfredo Pérez Rubalcaba era ministre d’Interior.

Estem davant d’un espia les peripècies del qual farien empal·lidir qualsevol agent secret de ficció.

Però tornem al present. La raó per la qual el nom de José Manuel Villarejo apareix en un bon nombre d’escàndols actuals és la xarxa que va saber teixir, per a la qual va utilitzar els seus dots per relacionar-se amb empresaris, periodistes, polítics i policies. No és menor aquesta capacitat, no tothom és capaç de fer–ho. Ell va poder. Amb la seva manera de ser feia els informes, en què es presagiaven incendis que ell assegurava que podia apagar.

Empresaris i polítics li presentaven gent i li feien encàrrecs; els policies li subministraven dades i rumors, i els periodistes publicaven els seus treballs, la qual cosa feia que la bola fos cada vegada més gran. La qüestió no és que ho fes, sinó que tingués credibilitat en diversos sectors dels quals es presumeix que haurien de tenir capacitat per destriar entre el que era real i el que es presentava.

A partir d’aquí es deriven una sèrie d’intervencions que semblen inesgotables, però que, segons diverses fonts, no sempre són reals, perquè d’acord amb aquestes informacions, en realitat es nodria de comentaris d’altres persones, no del que en veritat feia. L’altra característica és que Villarejo enregistrava totes les converses que mantenia i que componen una especial fonoteca que, bé a partir dels sumaris que s’instrueixen bé de publicacions, va augmentant el seu protagonisme en la vida pública, mentre que, paral·lelament, es va insinuant des del seu entorn que n’hi ha prou per posar entre l’espasa i la paret tot el país.

Evidències en contra seva

El que sempre s’oblida, perquè en altres ocasions així ha passat, és que la guerra freda és útil mentre, precisament, es manté freda, perquè quan esdevé un combat frontal serveix de poc a la teva causa el que puguis explicar dels altres. No és el primer que augura una hecatombe si obre la boca i acaba condemnat sense que les seves revelacions li serveixin de res. D’altra banda, una font policial va comentar que no coneixia cap altre cas en què al final l’implicat hagués aportat tantes evidències en contra seva.

Aquesta facilitat per fer contactes li va servir per reunir-se amb Corinna Larsen, avui coneguda com a amant del rei emèrit Joan Carles; entrevista que el comissari va enregistrar i on es parla de les comissions que hauria cobrat el monarca per la concessió de l’AVE a la Meca, en la qual van participar empreses espanyoles. El problema és que les dates no quadren: l’ingrés es va fer el 2009 i el contracte es va subscriure el 2011. Sembla difícil que una comissió es pagui dos anys abans que es formalitzi el negoci. Però la qüestió és que l’escàndol derivat sobre la fortuna de l’emèrit ha provocat que Joan Carles abandoni Espanya.

Llenguatge tavernari

En els altres enregistraments que han anat apareixent hi ha molts comentaris i frases del tipus «tal persona m’ha dit», però sense participació de l’origen de la informació. A més, el llenguatge en què es desenvolupen és, per dir–ho suaument, propi d’una taverna més que no pas d’una reunió on es tracten assumptes de gravetat. També abunden les xafarderies, com les que van aflorar en un dinar en què hi havia la que aleshores era ministra de Justícia, i actual fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, que ben poca transcendència final van tenir.

Aquesta capacitat i gosadia per participar en tots els assumptes el va portar a involucrar–se en la guerra interna que durant el govern de Mariano Rajoy mantenien María Dolores de Cospedal i Soraya Saénz de Santamaría, i aconseguir introduir–se en dos assumptes: la Gürtel, la corrupció del PP, i el procés independentista a Catalunya. Sobre el segon assumpte ha reconegut l’autoria d’informes anònims, en els quals s’incloïen molts rumors però poques certeses. La veritat és que, avui dia, la seva incidència real en el que ha succeït en tots dos temes és més aviat escassa.

Es va fer lloc al ministeri de l’Interior, aleshores comandat per Jorge Fernández Díaz, i té participació en l’operació Kitchen.

També es va fer lloc al ministeri de l’Interior, aleshores comandat per Jorge Fernández Díaz, i té participació en l’anomenada operació Kitchen, que va consistir a espiar Luis Bárcenas quan era tresorer del PP: un dels assumptes més lletjos que hi ha sobre la taula, perquè el que es dilucida en realitat és si es van fer servir agents de policia per conèixer què tenia aquesta persona en relació amb la corrupció d’un partit polític i què en podia dir.

Les clavegueres de l’Estat

Va ser Felipe González qui va encunyar el terme clavegueres de l’Estat per al·ludir al fet que per combatre el terrorisme s’havien d’utilitzar de vegades mètodes inconfessables. El problema és que per netejar aquestes clavegueres s’utilitza qui no s’ha d’utilitzar. L’exemple més clar és els GAL, on es van emprar policies que es gastaven els fons reservats en un casino. Villarejo ha posat d’actualitat novament la definició, encara que, al marge de l’assumpte Corinna, d’Estat, n’hi ha ben poc.

En el cas de la fortuna de la família Pujol no s’han tingut en compte els seus informes, descartats immediatament per la Fiscalia Anticorrupció i el jutge De la Mata; la corrupció del PP s’està dilucidant als tribunals sense la seva aportació, i quan va afirmar que coneixia secrets inconfessables de l’11–M se’l va citar a declarar i no va poder afegir–hi res. De manera que les seves activitats s’han centrat més en assumptes privats, com l’espionatge intern al BBVA o l’apunyalament de la doctora Pinto.

Al final, José Manuel Villarejo va acabar topant amb agents del CNI i comissaris de policia que no participaven en les seves activitats, algunes de les quals tenen rivets de novel·la picaresca, com la seva relació amb un altre personatge més de faràndula que de narració d’espies com és el pequeño Nicolás. Periòdicament afloren nous enregistraments, però cada vegada tenen menys impacte en l’opinió pública. I mentrestant, la persona que en principi semblava que estava en possessió de tots els secrets de l’Estat roman a la presó, sense que, avui, l’Estat ni molts dels que li van fer cas en vulguin saber res. És evident que ha causat un bon esvoranc en el Partit Popular o la Policia, però l’única cosa que falta saber és si realment un comissari de policia podia teixir tots els fils de la teranyina o, simplement, aprofitar–se d’uns quants.