No ens podem permetre girar l’esquena als tràgics esdeveniments succeïts a la frontera de Melilla el 24 de juny de l’any passat, amb el negre balanç de 23 persones mortes i un indeterminat nombre de desapareguts, ni òbviament a les seves conseqüències. Es tracta del pitjor incident registrat a la frontera sud espanyola, que, lamentablement, no és un fet aïllat, en formar part de la sèrie gairebé quotidiana de desgràcies humanitàries que s’acumulen a la Mediterrània.

Unes tragèdies ràpidament oblidades després dels primers flaixos informatius i de les reaccions rutinàries de les autoritats responsables i dels mitjans de comunicació. Aquests oblits reiterats són la matèria primera amb què es va construint una indiferència col·lectiva, acompanyada sovint d’un cert cinisme social i institucional, que assumeix com a inevitable la contradicció entre aquesta insensibilitat i el discurs sobre els drets humans en què es fonamenten tant la Unió Europea com els seus Estats membres.

A mesura que aquesta insensibilitat es va incrustant en la vida de la ciutadania europea, va creixent el nostre aïllament de la resta del món, del qual ens desentenem, obsessionats a conrear el nostre jardí i protegir-nos dels perills de la jungla que ens envolta, segons la metàfora controvertida de l’alt representant de la Unió Europea. No cal dir que, si es consolida, aquesta actitud seria una miopia històrica alarmant per al futur europeu.

La política migratòria europea està contaminada per la por a la immigració irregular, sobre la qual es projecten fantasmes de tota mena, que evoquen inseguretats identitàries i incerteses socials i econòmiques, i que condueixen a l’obsessió securitària i a les propostes de tancar-nos en una fortalesa. Com explica Gemma Pinyol en aquest mateix número, aquesta obsessió ens impedeix fer-nos les preguntes adequades a les quals hauria de respondre la política europea: qui, com i en quines condicions pot accedir als països de la Unió Europea. És a dir, com aconseguir una immigració ordenada i assumible.

Certament, és un desideràtum fàcil de formular, però molt difícil d’assolir. Precisament, per la seva complexitat, és contraproduent i inútil actuar només reactivament, en funció d’uns esdeveniments que ens depassen, però que, al mateix temps, han deixat de ser imprevistos. Tot al contrari d’una política basada en regles clares, mitjans adequats i, sobretot, una voluntat constant i coherent.

Per entendre la dificultat d’encertar la política adequada només cal contemplar la complexitat de problemes, interessos i expectatives que conflueixen en el fenomen migratori com, entre d’altres, les causes que el provoquen en els països d’origen, la intervenció de màfies criminals en el trajecte cap a Europa, la seguretat de les fronteres i les relacions transfrontereres, els drets de les persones migrants i, especialment, dels demandants d’asil. Sense oblidar les percepcions que del fenomen tenen les societats receptores ni les actituds i els interessos electorals dels actors polítics i institucionals.

Sobre els fets de Melilla graviten totes aquestes qüestions generals, però també interrogants més concrets que no han trobat encara respostes satisfactòries. Interrogants sobre la responsabilitat i la proporcionalitat de la repressió de les entrades il·legals i, per tant, sobre l’abast de la cooperació entre les forces de seguretat espanyoles i marroquines. Sobre la legalitat de les devolucions en calent enmig de la confusió originada. Sobre el dret humanitari de socors i les possibles omissions del dret d’assistència mèdica i jurídica…

Tampoc no són satisfactoris la política informativa seguida ni el rendiment de comptes exigible i, encara menys, el discurs justificatiu utilitzat que traspua un cert regust racista de superioritat que impedeix considerar els migrants com a persones iguals en dignitat. Com s’ha recordat encertadament, la defensa més difícil de l’Estat de dret es produeix en els seus marges, quan una democràcia és capaç de garantir els drets dels qui no poden defensar-los per ells mateixos.

I, més enllà, Melilla i tantes i tantes tragèdies posen en qüestió els límits de la política d’externalització del control de fronteres en Estats veïns, convertits en gendarmes, però que no comparteixen els estàndards europeus de respecte dels drets humans. Una contradicció assumida per les institucions europees sense immutar-se, amb la il·lusòria pretensió d’evitar que les tragèdies humanitàries pertorbin la tranquil·litat del nostre jardí.