En el balanç de la presidència de Trump, sigui curta i s’acabi el proxim 20 de gener, o sigui llarga i segueixi encara quatre anys més a la Casa Blanca, hi pesarà de forma decisiva el nou mapa geopolític de l’Orient Mitjà sortit de les seves polítiques. Ni tan sols el retorn dels demòcrates a la presidència podria redreçar els canvis probablement irreversibles fruit de les decisions trumpistes.

La més recent de les operacions polítiques patrocinades per Washington ha estat l’establiment de relacions diplomàtiques entre la Unió dels Emirats Àrabs i l’emirat de Bahrain, d’una banda, i l’Estat d’Israel, de l’altra, presentada sota el nom d’Acords Abraham com si fos la materialització d’un pla de pau en el qual es trobessin implicades les tres religions, judaisme, islam i cristianisme, que tenen Jerusalem com a ciutat sagrada. La primera i més important conseqüència és l’ampliació del reconeixement internacional d’Israel en l’entorn àrab, circumscrit fins ara als dos veïns, Egipte i Jordània, amb els quals havia estat en guerra.

L’establiment de relacions amb Abu Dhabi i Manama significa, doncs, la ruptura del consens àrab que condicionava fins ara el mutu reconeixent amb Israel a la resolució del contenciós palestí. I és una victòria per al primer ministre Netanyahu, en un moment d’especial debilitat interior, assetjat per les acusacions de corrupció, la gestió del coronavirus i les dificultats del govern de coalició amb compromís de rotació en el lideratge amb el seu rival electoral Benny Gantz.

També és un atot electoral per a Donald Trump, enmig d’una tempestuosa campanya, que li permet obtenir la foto i la llegenda de la pacificació de l’Orient Mitjà a l’alçada del paper que van jugar Jimmy Carter o Bill Clinton. Aquesta iniciativa diplomàtica pretén ser només la primera passa d’un futur reconeixement per part de països com Oman, el Marroc, el Sudan i, finalment, el més acomboiat, que és l’Aràbia Saudita.

 

Príncep sense escrúpols

De fet, sense la llum verda dels saudites no s’hauria produït l’actual apertura diplomàtica. El príncep de la corona saudita Mohamed Bin Salman (MBS), perfectament coordinat amb l’home fort de la Casa Blanca, el gendre de Trump, Jared Kushner, bé voldria incorporar-se d’una vegada a un gran bloc sunnita i jueu per crear una gran zona de prosperitat proamericana a l’Orient Mitjà i plantar cara a la República Islàmica de l’Iran, l’autèntic objectiu geopolític de l’operació. L’actual crisi de preus del petroli i el canvi de model energètic al qual està abocat el planeta sencer han obligat els saudites a pensar per primera vegada estratègies de futur, tasca en la qual s’ha compromès aquest príncep sense escrúpols, que combina la crueltat despòtica tradicional saudita amb una moderna visió de la tecnologia i l’economia.

MBS no ha pogut convèncer encara el seu pare, el rei Salman, de 84 anys, que se sent vinculat a l’anomenada Iniciativa de Pau Àrab, el pla adoptat per la cimera de la Lliga Àrab el 2002, a proposta de qui era aleshores rei saudita, el ja difunt Abdala, en el qual tots els signants es comprometien a l’obertura de relacions diplomàtiques un cop firmada la pau entre israelians i palestins i reconeguts mútuament els dos Estats, un de jueu i un altre de palestí. Obrir ara les relacions amb Israel, com ho han fet els Emirats i Bahrain, significa enterrar el pla del germà del rei i oncle del príncep hereu i, amb això, tot el llegat dels Acords de Madrid i d’Oslo, sobre els quals es va constituir l’Autoritat Palestina, i obrir la perspectiva de l’Estat palestí.

L’ampliació del reconeixement internacional d’Israel i la configuració d’una gran aliança entre els sunnites de la regió i els israelians pretén evitar l’hegemonia iraniana sobre una geografia d’abundants bosses demogràfiques xiïtes, propenses a simpatitzar amb Teheran i sobretot a solidaritzar-se amb els palestins. Bahrain és un petit país de majoria xiïta i prínceps sunnites. Els xiïtes són la minoria més gran al Líban, tenen el poder a Síria, dominen el sud de l’Iraq i són majoria a les regions petrolieres de l’Aràbia Saudita, tot i ser minoria en el conjunt del país. Per als prínceps del petroli els xiïtes són les classes pobres revolucionàries que poden fer perillar els seus trons.

Aquest nou Orient Mitjà trumpista no es redueix a una perillosa bipolaritat entre dictadures coronades i una dictadura revolucionaria islamista, sinó que navega en la nova complexitat del món multipolar. El protagonisme saudita, força central a la regió, no s’hauria produït sense els propòsits de retirada de Washington, iniciats ja amb el president demòcrata Barack Obama. Tampoc no se n’haurien seguit les guerres de Síria i del Iemen, el retorn amb força de Rússia a la regió i la nova vocació expansionista de la Turquia d’Erdogan, amb les seves aspiracions neootomanes de recuperar les àrees d’influència perdudes ara fa cent anys.

El punt més curiós dels Acords Abraham és que han corregit el Pla de Pau de Trump, de forma que Israel s’ha vist obligat a renunciar de moment a l’annexió dels territoris palestins prevista per a aquest any mateix. D’altra forma els dos països àrabs no es veien en cor de firmar-los. L’estabilitat no ha arribat a la regió, ni hi arribarà sense el consens dels palestins, població que serà aviat majoritària entre el riu Jordà i el mar. Tot i que l’Estat palestí està diplomàticament mort, encara seria territorialment viable si hi hagués la voluntat multilateral de ressuscitar-lo.