La relació entre la Unió Europea (UE) i Rússia es troba en el seu pitjor moment. Però encara pot empitjorar, tant si Rússia llança un atac militar massiu sobre Ucraïna com si no ho fa. En el seu afany per reformular l’ordre de seguretat i la dinàmica del continent europeu, Moscou fa mesos que juga amb la idea del no reconeixement de Brussel·les com a interlocutor polític i tracta d’explotar les divisions dins de la UE. I certament, pocs assumptes generen tanta divisió i incomprensió entre els Estats membres i dins de cadascun com la qüestió russa.

El que és segur –per molt que Alemanya i algun altre país es resisteixin a assumir-ho– és que la relació bilateral i l’entorn estratègic continental han canviat tan dràsticament que el paradigma que ha regit la política europea cap a Rússia ha quedat obsolet. És a dir, la idea que la UE ajuda una Rússia en procés de modernització i democratització i que Rússia, sense arribar a integrar-se formalment en la UE, es reformarà i homologarà progressivament en clau europea. Veient l’evolució de la Rússia de Putin aquestes dues últimes dècades, mantenir aquest enfocament no sembla solament quimèric o ingenu, sinó perillós per a la UE.

Els orígens d’aquesta ruptura es poden traçar fins als 90, i la seva profunditat és el resultat, en part, de les enormes expectatives generades en un costat i l’altre a conseqüència de la desaparició de la Unió Soviètica. Tanmateix, els feliços 90 de la integració europea –la «unió cada vegada més estreta»– contrasten amb el «Versalles amb guants de vellut» en paraules de l’influent politòleg rus, Serguei Karagánov. A partir d’aquell moment, vindrien les grans desavinences provocades pels successius cicles de revolucions de colors i ruptures russes de l’ordre de la postguerra freda, seguides de diverses propostes de reset, totes fracassades.

El xoc de percepcions i la manca d’una comprensió genuïna dificulten, o directament anul·len, els intents actuals –i previsiblement també els futurs– per (re)articular una relació més predictible i amistosa. Brussel·les té dificultats per descodificar el Kremlin i un accés cada vegada més limitat al règim de Putin i a la societat russa. Per això la pregunta recurrent en la conversa pública europea en l’última dècada és què vol realment Rússia i fins on està disposada a arribar.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Mentalitat de fortí assetjat

En l’altre sentit, el caràcter obert de les societats europees, la transparència política de la UE i l’activitat proactiva –sovint agressiva– de la diplomàcia i els serveis d’espionatge russos faciliten l’accés de Moscou a tota mena d’informació i fonts. A això cal afegir-hi la facilitat amb què Rússia coopta elits europees de tots els àmbits. Així, el Kremlin ho sol saber gairebé tot, però entén poc i malament tant la UE com el funcionament i l’essència del vincle transatlàntic. Aquest gran volum d’informació filtrat per la mentalitat de fortí assetjat del Kremlin contribueix a confirmar el biaix de Moscou, no la seva comprensió ni el seu coneixement.

Per això, desembullar l’assumpte i recapitular com hem arribat fins aquí vist des de cada costat pot ajudar a aclarir el problema. A Brussel·les, la crisi en la relació amb Rússia continua generant una certa perplexitat. Totes les polítiques i iniciatives de la UE cap a la Federació Russa han estat inspirades i modelades per l’ostpolitik alemanya amb la premissa d’ajudar Rússia en la seva modernització i transformació, i amb la convicció que era d’interès i desig mutu. La premissa alemanya –motor de la política europea– era la del Wandel durch Annäherung o canvi a través de l’acostament. La idea fonamental era que Rússia, probablement, no s’integraria mai formalment a la UE, però que es crearia una malla densa d’interessos i visions homologables de Berlín (o Lisboa) a Vladivostok. És a dir, un gran espai articulat per mitjà de relacions comercials i econòmiques intenses en el qual es mantindrien les fronteres, però serien irrellevants, i on recórrer a la força no tindria sentit.

Aquesta és la lògica subjacent, per exemple, en els anomenats Quatre Espais Comuns, acordats en la cimera de Sant Petersburg del maig de 2003 i adoptats el maig de 2005. Aquí s’articulava una relació sobre quatre espais comuns: econòmic; de llibertat, seguretat i justícia; de seguretat exterior, i, de recerca, educació i cultura. És a dir, com la UE, però sense la UE. En les successives crisis o malentesos, Brussel·les responia amb noves propostes com el partenariat per a la modernització de 2010 en què es parla de la relació com d’una associació estratègica. La intervenció militar encoberta de Rússia a Ucraïna des de la primavera de 2014 força un replantejament, però menys radical del que caldria esperar: no es negociarien principis fonamentals –sobirania, integritat territorial i dret a existir de Kíev–, però es mantindrien els llaços econòmics i el diàleg polític amb Moscou.

 

Les revolucions de colors

A Moscou, per contra, s’ha consolidat una interpretació en la qual «humiliació», «engany» o «traïció» són termes recurrents en els discursos sobre la relació amb la UE i l’OTAN. A ulls del Kremlin i la seva comunitat estratègica, amb el pas dels anys, els europeus han esdevingut mers «vassalls» dels Estats Units, i la UE un apèndix de l’OTAN. Els traumàtics anys 90 i, posteriorment, el que Rússia interpreta com una successió constant d’ingerències occidentals en l’espai eurasiàtic, articulen la percepció russa de rivalitat aferrissada.

Totes les polítiques i iniciatives de la UE cap a la Federació Russa han estat inspirades i modelades per l’‘ostpolitik’ alemanya.

Així, les anomenades revolucions de colors –protestes populars que van comportar la caiguda successiva de règims a Sèrbia (2000), Geòrgia (2003), Ucraïna (2004) i Kirguizistan (2005)– tenen un paper central, gairebé obsessiu, en