La relació entre la Unió Europea (UE) i Rússia es troba en el seu pitjor moment. Però encara pot empitjorar, tant si Rússia llança un atac militar massiu sobre Ucraïna com si no ho fa. En el seu afany per reformular l’ordre de seguretat i la dinàmica del continent europeu, Moscou fa mesos que juga amb la idea del no reconeixement de Brussel·les com a interlocutor polític i tracta d’explotar les divisions dins de la UE. I certament, pocs assumptes generen tanta divisió i incomprensió entre els Estats membres i dins de cadascun com la qüestió russa.
El que és segur –per molt que Alemanya i algun altre país es resisteixin a assumir-ho– és que la relació bilateral i l’entorn estratègic continental han canviat tan dràsticament que el paradigma que ha regit la política europea cap a Rússia ha quedat obsolet. És a dir, la idea que la UE ajuda una Rússia en procés de modernització i democratització i que Rússia, sense arribar a integrar-se formalment en la UE, es reformarà i homologarà progressivament en clau europea. Veient l’evolució de la Rússia de Putin aquestes dues últimes dècades, mantenir aquest enfocament no sembla solament quimèric o ingenu, sinó perillós per a la UE.
Els orígens d’aquesta ruptura es poden traçar fins als 90, i la seva profunditat és el resultat, en part, de les enormes expectatives generades en un costat i l’altre a conseqüència de la desaparició de la Unió Soviètica. Tanmateix, els feliços 90 de la integració europea –la «unió cada vegada més estreta»– contrasten amb el «Versalles amb guants de vellut» en paraules de l’influent politòleg rus, Serguei Karagánov. A partir d’aquell moment, vindrien les grans desavinences provocades pels successius cicles de revolucions de colors i ruptures russes de l’ordre de la postguerra freda, seguides de diverses propostes de reset, totes fracassades.
El xoc de percepcions i la manca d’una comprensió genuïna dificulten, o directament anul·len, els intents actuals –i previsiblement també els futurs– per (re)articular una relació més predictible i amistosa. Brussel·les té dificultats per descodificar el Kremlin i un accés cada vegada més limitat al règim de Putin i a la societat russa. Per això la pregunta recurrent en la conversa pública europea en l’última dècada és què vol realment Rússia i fins on està disposada a arribar.
Mentalitat de fortí assetjat
En l’altre sentit, el caràcter obert de les societats europees, la transparència política de la UE i l’activitat proactiva –sovint agressiva– de la diplomàcia i els serveis d’espionatge russos faciliten l’accés de Moscou a tota mena d’informació i fonts. A això cal afegir-hi la facilitat amb què Rússia coopta elits europees de tots els àmbits. Així, el Kremlin ho sol saber gairebé tot, però entén poc i malament tant la UE com el funcionament i l’essència del vincle transatlàntic. Aquest gran volum d’informació filtrat per la mentalitat de fortí assetjat del Kremlin contribueix a confirmar el biaix de Moscou, no la seva comprensió ni el seu coneixement.
Per això, desembullar l’assumpte i recapitular com hem arribat fins aquí vist des de cada costat pot ajudar a aclarir el problema. A Brussel·les, la crisi en la relació amb Rússia continua generant una certa perplexitat. Totes les polítiques i iniciatives de la UE cap a la Federació Russa han estat inspirades i modelades per l’ostpolitik alemanya amb la premissa d’ajudar Rússia en la seva modernització i transformació, i amb la convicció que era d’interès i desig mutu. La premissa alemanya –motor de la política europea– era la del Wandel durch Annäherung o canvi a través de l’acostament. La idea fonamental era que Rússia, probablement, no s’integraria mai formalment a la UE, però que es crearia una malla densa d’interessos i visions homologables de Berlín (o Lisboa) a Vladivostok. És a dir, un gran espai articulat per mitjà de relacions comercials i econòmiques intenses en el qual es mantindrien les fronteres, però serien irrellevants, i on recórrer a la força no tindria sentit.
Aquesta és la lògica subjacent, per exemple, en els anomenats Quatre Espais Comuns, acordats en la cimera de Sant Petersburg del maig de 2003 i adoptats el maig de 2005. Aquí s’articulava una relació sobre quatre espais comuns: econòmic; de llibertat, seguretat i justícia; de seguretat exterior, i, de recerca, educació i cultura. És a dir, com la UE, però sense la UE. En les successives crisis o malentesos, Brussel·les responia amb noves propostes com el partenariat per a la modernització de 2010 en què es parla de la relació com d’una associació estratègica. La intervenció militar encoberta de Rússia a Ucraïna des de la primavera de 2014 força un replantejament, però menys radical del que caldria esperar: no es negociarien principis fonamentals –sobirania, integritat territorial i dret a existir de Kíev–, però es mantindrien els llaços econòmics i el diàleg polític amb Moscou.
Les revolucions de colors
A Moscou, per contra, s’ha consolidat una interpretació en la qual «humiliació», «engany» o «traïció» són termes recurrents en els discursos sobre la relació amb la UE i l’OTAN. A ulls del Kremlin i la seva comunitat estratègica, amb el pas dels anys, els europeus han esdevingut mers «vassalls» dels Estats Units, i la UE un apèndix de l’OTAN. Els traumàtics anys 90 i, posteriorment, el que Rússia interpreta com una successió constant d’ingerències occidentals en l’espai eurasiàtic, articulen la percepció russa de rivalitat aferrissada.
Totes les polítiques i iniciatives de la UE cap a la Federació Russa han estat inspirades i modelades per l’‘ostpolitik’ alemanya.
Així, les anomenades revolucions de colors –protestes populars que van comportar la caiguda successiva de règims a Sèrbia (2000), Geòrgia (2003), Ucraïna (2004) i Kirguizistan (2005)– tenen un paper central, gairebé obsessiu, en el pensament estrategicomilitar rus. Des del prisma conspirador de Moscou, no són més que cops d’estat induïts per Occident, disfressats d’altruisme democràtic, però amb finalitats geopolítiques i amb Rússia com a gran objectiu.
PUBLICITAT
El clímax s’aconsegueix amb la Primavera Àrab –probablement, una de les raons que acceleren el retorn de Putin a la presidència el 2012 després de l’interval amb Medvédev– i, sobretot, amb l’onada de protestes a la plaça Bolotnaya de Moscou del desembre de 2011 al març de 2012. La «síndrome Bolotnaya» té un paper decisiu en l’enduriment del règim de Putin cap a dins i cap a fora. En l’àmbit domèstic, posa en marxa l’agenda conservadora, el control ferri de les elits i l’estigmatització de qualsevol oposició o dissidència com a quintacolumnisme o traïció. És a dir, el règim abandona la seva pretesa aposta per una modernització autoritària i cerca noves fonts de legitimitat entre la societat russa, apel·lant a l’orgull nacional i a uns suposats valors russos incompatibles amb la il·lustració i el liberalisme democràtic europeu.
Xantatge energètic
Cap a fora, segons Fyodor Lukyanov, un altre prominent analista rus, Rússia faria provar a Occident la seva «pròpia medicina». Aquestes són la lògica i la motivació subjacents en això que s’ha popularitzat amb poca precisió com a «guerra híbrida». És a dir, qualsevol activitat russa per sota del llindar de detecció, de resposta o de comprensió de les democràcies. I que va, o pot anar, des de la difusió massiva de desinformació, sofisticades campanyes d’influència, atacs cibernètics, ús estratègic de la corrupció, xantatge energètic a, fins i tot, intimidació nuclear. Tot això amb vista a posar en tensió i afeblir els països de la UE o de l’OTAN amb l’objectiu de neutralitzar-los estratègicament des de dins. Per això Rússia, per canals molt diversos, fa la cort a qualsevol a Europa o els EUA amb una agenda potencialment desestabilitzadora.
La «síndrome Bolotnaya» té un paper decisiu en l’enduriment del règim de Putin cap a dins i cap a fora.
Sota aquest prisma convé emmarcar la crisi d’Ucraïna i els malentesos i els enganys sobre aquest tema. D’una banda, Moscou no reconeix cap voluntat pròpia ni legitimitat a la ciutadania ucraïnesa, tampoc a la belarussa, com es va poder comprovar l’estiu de 2020. A Rússia no l’inquieta Ucraïna en clau militar. Li fa terror perdre la seva influència a Kíev i, sobretot, la possibilitat d’una Ucraïna pròspera i democràtica que pogués resultar inspiradora per a part de la societat russa. D’altra banda, la crisi a les regions de l’est ucraïnès no és orgànica. Es tracta d’un conflicte empeltat i sostingut artificialment per Rússia, però que no gira entorn de la situació en aquesta zona. És a dir, el Donbass és un instrument per doblegar Kíev, no una finalitat en si mateixa.
Clima deliberadament hostil
El febrer de 2021, l’Alt Representant de la UE, Josep Borrell, va visitar Moscou amb l’objectiu de rellançar la relació bilateral. Brussel·les, guiada encara per aquesta idea del benefici mutu, suposa erròniament que Rússia comparteix aquesta visió. Però la UE sol pensar en Rússia perdent de vista l’interès i la naturalesa del règim autoritari de Putin. La modernització, com ho demostra el que va passar a Bolotnaya o a Maidan, comporta riscos seriosos.
A Moscou li fa terror la possibilitat d’una Ucraïna pròspera i democràtica que pogués resultar inspiradora per a part de la societat russa.
A més, Brussel·les –en aquest cas induïda pel president francès, Emmanuel Macron– creu ingènuament que pot atreure Moscou i allunyar-la de Pequín. La visita es va desenvolupar en un clima deliberadament hostil i el ministre d’exteriors rus no va poder ser més clar: «estem preparats per desvincular-nos de la UE. No necessitem la relació política». A penes dues setmanes després, el secretari d’Estat alemany, Miguel Berger, es reunia amb el seu homòleg rus a Moscou en un clima radicalment diferent. Vist des de Rússia, si els negocis i els assumptes rellevants els resol amb algunes capitals, per què ha de tractar amb una UE que imposa sancions i blasma l’autoritarisme del règim?
El que està en joc
És en aquesta clau on cal interpretar la negativa taxativa de Rússia a incorporar la UE en el diàleg sobre Ucraïna. És un moviment que segueix la lògica apuntada: no reconèixer la UE com a interlocutor polític, aguditzar les divisions entre els Estats membres i erosionar el vincle transatlàntic. Aquests són els objectius estratègics que persegueix el Kremlin sense que bona part dels europeus se n’hagi adonat. Es resolgui com es resolgui l’actual escalada militar russa a les fronteres d’Ucraïna, la denominada «autonomia estratègica» en sortirà seriosament afeblida.
La confiança dels europeus a l’est i al nord de Berlín està seriosament danyada. L’aposta per l’OTAN dels europeus a l’oest de Berlín també s’ha afeblit. Així que, mentre tots mirem Ucraïna i fins i tot el Donbass, resulta que Moscou pot deixar anul·lada estratègicament la UE i Europa sense la defensa creïble que proporciona l’Aliança Atlàntica. Això és el que està en joc.
