Tot i que les observacions empíriques d’Edward Jenner i l’eficàcia de la seva vacuna sui generis contra la verola ja permetien ensumar que quelcom d’important amagava la fisiologia humana, la immunologia com a tal és una ciència relativament jove. Podem situar-ne el naixement cap als anys 40 del segle passat quan Sir Peter Medawar va fer els primers experiments, molt senzills per cert, que demostraren la capacitat dels organismes més evolucionats per reconèixer i reaccionar contra substàncies estranyes —els antígens— i, el que a la llarga seria tant o més important, la capacitat de guardar memòria d’aquestes reaccions, de manera que els posteriors atacs dels mateixos antígens eren rebutjats amb més rapidesa i eficàcia.

D’ençà dels estudis de qui va ser premi Nobel el 1960, sabem que el sistema immunològic és fonamental per defensar-nos dels agents infecciosos: bacteris i virus fonamentalment. També hem après què succeeix quan la immunitat es troba alterada tant per excés, com ara el cas de les malalties dites autoimmunes, com per dèficit, com és el cas de la sida o quan els pacients trasplantats han de ser immunosuprimits per evitar el rebuig de l’òrgan que han rebut.

Les vacunes aprofiten les qualitats del sistema immunològic per estimular-lo, sense que això comporti risc d’emmalaltir, i fer-li recordar els antígens que cal destruir en cas que entrin en el nostre cos per via respiratòria, alimentària o sanguínia. Les vacunes han estat un dels quatre pilars bàsics sobre els quals se sustenta l’increment espectacular de l’esperança de vida d’ençà dels anys 50 (els altres tres han estat els antibiòtics, la higiene i la cirurgia per a malalties benignes).

Així doncs, una de les més ben fonamentades esperances de controlar en un futur més o menys proper la pandèmia del coronavirus, l’hem dipositada en el desenvolupament, fabricació i administració massiva d’una vacuna eficaç contra el covid-19, sobretot després d’haver constatat, en els recents estudis de seroprevalença, que la immunitat de grup és minsa.

 

Jugar amb foc

Però una cosa són les esperances i una altra la tossuda realitat. El desenvolupament de les vacunes tradicionals (verola, poliomielitis, tètanus, xarampió) ha estat un procés lent que, en alguns casos, s’ha perllongat fins a cinc anys. De fet, no hi ha cap vacuna que hagi estat disponible en menys d’uns quants anys. Preparar una vacuna a partir d’un bacteri o un virus patogen és jugar amb foc; el principi de precaució obliga a tenir cura. És fàcil d’entendre: allò que es busca és un antigen que desperti la immunitat i indueixi la producció d’anticossos, però que no tingui efectes adversos, bé produint una malaltia similar a la que volem prevenir, bé per una reacció inapropiada enfront d’alguna de les substàncies que incorporen les vacunes per tal de mostrar l’antigen als glòbuls blancs (limfòcits principalment) i estimular-ne la reacció que culminarà en la síntesi d’anticossos específics.

La complexitat que té l’elaboració d’una vacuna comença pel fet que hi ha diversos mètodes d’aproximar-s’hi. Tots tenen un mateix principi però: identificar aquella part del virus o del bacteri que té la capacitat més gran d’estimular la producció d’anticossos, la més immunògena, que, normalment, és una proteïna. En el cas del coronavirus la majoria d’estudis s’han centrat en una proteïna que ha estat anomenada spike perquè formaria part de les «punxes» que mostra el coronavirus a la seva càpsula.

 

Treballant a marxes forçades

A partir d’aquí les estratègies varien. Els mètodes tradicionals utilitzen el mateix virus després d’haver-lo «capat», de forma que manté el seu poder immunogen però no el patogen. Una altra tecnologia injecta l’antigen transportat damunt d’un virus innocent que fa de simple vector. El mètode més innovador consisteix a injectar l’àcid nucleic que codifica la proteïna immunògena per tal que, una vegada dins l’organisme, produeixi la proteïna en qüestió fent servir els aminoàcids que tenim en circulació: el mateix cos esdevé així fabricant de la proteïna antigènica.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

A mitjan maig hi havia uns 120 laboratoris de recerca i indústries farmacèutiques treballant a marxes forçades per obtenir una vacuna contra el coronavirus eficaç i sense efectes adversos greus. Pocs havien iniciat les proves en voluntaris sans. Finalment, cal tenir en compte les inversions necessàries: les fases I poden requerir entre 15 i 70 milions de dòlars i, a tall d’exemple, el desenvolupament complet de la vacuna contra el virus de l’Ebola se xifra en uns mil milions de dòlars.

Per què el cost és tan alt? Perquè una cosa és produir una vacuna al laboratori, una altra, demostrar-ne la seguretat i eficàcia en l’ésser humà i, encara una altra, procedir a fabricar-la massivament. En aquest llarg camí es transita per diverses fases que comencen amb estudis amb animals d’experimentació (de ratolins fins a primats) i culminen amb assajos clínics en poblacions de risc d’infectar-se pel coronavirus. S’ha de certificar la seguretat de la vacuna en individus sans. S’ha d’objectivar la producció d’anticossos una vegada administrada.

Finalment caldrà fer estudis comparatius amb vacunes irrellevants (que actuarien com a placebo) en poblacions en risc d’infectar-se amb milers (potser fins a 10.000) de potencials pacients o, èticament discutibles, en voluntaris que es prestin a infectar-se. Després caldrà fer-ho en poblacions més àmplies incloent gent gran per tal de saber si el seu sistema immunològic és tan reactiu com ho pot ser el d’un voluntari sa i jove que és el grup on es faran les primeres proves.

Dels més de cent projectes en marxa, molts no arribaran a bon port però ara no podem saber quins fracassaran i quins tindran èxit.

Al moment d’escriure aquestes ratlles, dues institucions britàniques —Jenner Institute de vacunes, a Oxford, i l’Imperial College— han rebut 40 milions d’euros del govern de Boris Johnson i estan en primera fila provant ja en voluntaris sans la capacitat immunògena de les seves vacunes. El lideratge del Regne Unit no és casual: Jenner era britànic, nascut a Berkeley ciutat que, qui sap?, potser va prendre el nom del filòsof idealista i capellà anglicà que va morir a Oxford el 1753 quan, a Berkeley, Jenner complia quatre anys.

 

Dos projectes del CSIC

També s’estan fent estudis en fase I-II en humans als Estats Units per part de les farmacèutiques Pfizer i Moderna que, recentment, ha anunciat resultats prometedors pel que fa a la immunogenicitat de la seva vacuna. Les seves accions a borsa s’han disparat, tot i que es tracta d’una vacuna basada en àcid ribonucleic, molt inestable, que necessitarà nitrogen líquid per a la seva conservació i transport. A Espanya, dos projectes del CSIC han emprès la cerca d’aquest nou grial i ja han dut a terme els primers estudis en animals de laboratori. Des d’aquestes pàgines els desitgem molta sort.

Tot i que la urgència pressiona, els científics demanen paciència i apunten un termini raonable de 12 o 18 mesos per disposar d’una vacuna segura i efectiva. Això suposant que el coronavirus sigui un virus estable i no comenci a mutar de manera que els anticossos produïts al moment de la vacunació no detectin posteriorment el virus mutat com succeeix periòdicament amb els virus de la grip.

La vacuna tardarà i tant de bo no es repeteixi el cas de la sida que, dècades després de la seva eclosió i milions d’euros enterrats i potser mal emprats (molts a casa nostra), encara no s’ha beneficiat d’una vacuna. Subvencions i més subvencions, titulars de premsa i més titulars i… res. Una iniciativa europea liderada per l’Imperial College va establir un termini de cinc anys (2015-20) per fer-la disponible. I? Tant de bo no es repeteixi el cas de la sida.

Els organismes reguladors ho tenen difícil per aprovar la comercialització de la nova vacuna perquè, d’una banda, es veuran pressionats pels governants, el públic i les farmacèutiques per tal que es posin tan aviat com sigui possible en circulació i, de l’altra, no poden córrer el risc d’avalar vacunes poc eficaces i/o que tinguin efectes adversos greus. Caldrà anar amb compte i no donar arguments als antivacunes ni espantar els possibles beneficiaris.

No hi ha dubte que d’aquests més de cent projectes en marxa, molts no arribaran a bon port però a hores d’ara no podem saber quins fracassaran i quins tindran èxit. De ben segur la competència serà forta i potser, en alguns casos, serà més poderosa que la col·laboració lleial entre laboratoris i empreses. Hi ha molt en joc. Potser un premi Nobel i, segur, bilions de dòlars de benefici quan una vacuna s’arribi a comercialitzar i administrar massivament, urbi et orbi, especialment si cal administrar-ne dues dosis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Quina serà la política de patents que en regirà la producció i venda? Hi pot interferir la pugna comercial entre els EUA i la Xina?

S’imaginen quina capacitat de producció caldrà tenir per satisfer el mercat? S’imaginen què significa vacunar (potser dos cops) els 7.000 milions d’habitants del planeta? Hi ha vacunes que van dirigides a poblacions específiques de risc, però en el cas del coronavirus potser només se’n salvarien, almenys inicialment, els nens.

En tot cas, les vacunacions haurien de començar al millor preu possible en aquelles regions del planeta i en aquelles poblacions que més risc corrin de contreure la malaltia en el moment de la seva comercialització. Això serà possible? Quina serà la política de patents que en regirà la producció i venda? Pot interferir en aquest procés la pugna comercial entre els Estats Units i la Xina?

 

Distribució equitativa

Sota el lideratge de Margaritis, vicepresident de la Comissió Europea, Europa va promoure a primers de maig una conferència de donants, en col·laboració amb el G-20 i l’OMS, que ha recollit prop de 8.000 milions d’euros destinats a assegurar la distribució equitativa de la vacuna una vegada aquesta es trobi en fase de comercialització. En declaracions a La Vanguardia el polític grec afirmava que «de lo que se trata es de encontrar un nivel de financiación que podrá permitir ayudas, catalizar la investigación y, cuando se obtenga una vacuna, tener la certeza de que el acceso a la misma será justo y equitativo para todo el mundo».

Estem patint la primera pandèmia realment global de la història i això requereix que ens hi enfrontem harmònicament i solidària. Si serem o no capaços de fer-ho dirà molt sobre la voluntat del gènere humà de seguir fent habitable el nostre planeta preservant-lo de la cobdícia i l’afany desmesurat de lucre o poder.