Tothom espera arribar a vell, però un cop hi arriba, es queixa: «Ser vell és una malaltia», Terenci. «La vellesa és un naufragi», Chateaubriand. «Una humiliació», Fernando Savater. «Ara són els meus fills els qui em cuiden, no jo a ells», em confessava trist Xavier Rubert de Ventós.

A Europa ja s’ha invertit la piràmide demogràfica. Hi ha més gent gran que infants i joves. La societat envelleix. A Espanya el 21 % de la població té més de 65 anys. L’esperança de vida és de 81 anys per als homes i 86 per a les dones. Són gent –és la generació del baby boom– que van tenir fills quan eren molt joves i, per tant, hauran fet possible que molts nens puguin conèixer avui els seus besavis.

La longevitat suposa que hi hagi més persones que mai amb malalties cròniques de tota mena. Amb tot, havent-hi més vells i amb més bona salut, es dona la paradoxa que no se’ls té prou respecte ni pràcticament se’ls escolta. Són la generació invisible, a diferència de la dels joves. La nostra societat és, des de fa temps, jovenista –el consum mana.

La vellesa és, però, un judici de valor. Normalment, són els altres els qui parlen dels vells. Al final, se’n contaminen i parlen d’ells mateixos com a vells. Tothom vol arribar a vell –hi ha excepcions, com el poeta Gabriel Ferrater– però ningú no vol ser vell ni li agrada dir-se vell: ho diu per convencionalisme i amb resignació, sense creure-s’ho gaire.

La vellesa, que ets vell, o pitjor, «un vell», ho diuen els altres. La vellesa és un «fet cultural» –ho apunta Beauvoir al preàmbul del seu llibre–, basat, en definitiva, en un judici de valor. S’«estima» que una persona ja és «vella». L’edatisme, o discriminació per motiu de l’edat, es gira sobretot en contra de la gent gran. L’actitud social davant d’aquestes persones és fonamentalment ambigua.

Per una banda, els obliguem amb la jubilació, pràcticament, a deixar les seves activitats laborals voluntàries, aquelles que no voldrien abandonar perquè els agraden –no parlo dels qui voluntàriament volen la jubilació–, i els compensem amb un sistema de pensions baixes i uns ajuts a la dependència encara més exigus. Però, per una altra banda, ens mostrem paternalistes i fins convencionalment afectuosos amb aquesta gent. Vist en general, no fem més que subratllar la visió dicotòmica de la societat entre joves i vells, treballadors i pensionistes, productors i usuaris, actius i passius: ciutadans de la inversió i ciutadans de la despesa.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.