És una de les moltes escenes de l’espectacle del món quotidià, del lirisme de les coses comunes, de la realitat ordinària, que s’escampen al llarg de La dona més pintada com joies que el lector atresora gojosament: al primer capítol, uns quants parroquians s’estan a la barra del bar España, i el pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), mentre hi esmorza, està fent un solitari, «soldant estalactites i estalagmites», que se li resisteix amb tossuderia des de fa setmanes. En el matí del començament de la novel·la, però, a la fi el completa i, «envaït per l’eufòria, no t’estàs d’emetre crits comprimits en l’aerosol de la teva loquacitat glossolàlica que s’enlairen insolents cap al sostre del bar, com si sols et calgués dessoldar l’escala del pou per poder-t’hi enfilar cap a la llum del sol exterior, fora del captiveri soldadesc».

El passatge és important, en primer lloc, perquè assenyala al lector que un dels centres del relat que haurà d’atendre amb una especial percepció es desenrotlla dins de les frases mateixes, que no només informen, sinó que també juguen, i que un dels interessos principals es produeix en l’ordre verbal; en segon lloc, perquè en l’alienació triomfant de les cartes el pintor hi llegeix el senyal que origina la causa del drama que es narra a La dona més pintada –la ruptura del peculiar contracte que van firmar el pintor i el seu mecenes, Miquel Peirats, un promotor immobiliari–; en tercer lloc, en fi, perquè Màrius Serra (Barcelona, 1963) anuncia sense anunciar-ho explícitament de quina manera operarà al llarg de la novel·la, elaborant també un minuciós solitari a partir dels quadres de Maties Palau Ferré on hi apareix, com una obsessió, el retrat d’una dona de faccions asiàtiques, una model d’origen armeni molt sol·licitada al París dels anys 50, quan el pintor s’hi estava becat, i que esdevé el nucli del misteri de La dona més pintada.

Així és com la presenta Màrius Serra, amb virtuosa desmesura descriptiva, com si habités en una mena de gràcia que li permetés transportar l’art pictòric a l’art verbal: «Anava despentinada com una supervivent de catàstrofe natural, amb un escot vertiginós que emmarcava la regatera en un triangle isòsceles que esclatava, pel costat superior, en un rostre de zíngar de boca ben formada, ni petita ni grossa, pòmuls de camuflatge i, sobretot, dos ulls verds amb forma d’ametlla, disposats a mirar-ho tot només una vegada, sense parpellejar fins que fos estrictament necessari, uns ulls capaços d’emmirallar les mirades més altives, de tornar amb escreix les dosis d’atreviment amb què els homes segurs de voler estar segurs d’ells mateixos miren les dones que els aguanten la mirada perquè els volen discutir el poder.»

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.