És una de les moltes escenes de l’espectacle del món quotidià, del lirisme de les coses comunes, de la realitat ordinària, que s’escampen al llarg de La dona més pintada com joies que el lector atresora gojosament: al primer capítol, uns quants parroquians s’estan a la barra del bar España, i el pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), mentre hi esmorza, està fent un solitari, «soldant estalactites i estalagmites», que se li resisteix amb tossuderia des de fa setmanes. En el matí del començament de la novel·la, però, a la fi el completa i, «envaït per l’eufòria, no t’estàs d’emetre crits comprimits en l’aerosol de la teva loquacitat glossolàlica que s’enlairen insolents cap al sostre del bar, com si sols et calgués dessoldar l’escala del pou per poder-t’hi enfilar cap a la llum del sol exterior, fora del captiveri soldadesc».

El passatge és important, en primer lloc, perquè assenyala al lector que un dels centres del relat que haurà d’atendre amb una especial percepció es desenrotlla dins de les frases mateixes, que no només informen, sinó que també juguen, i que un dels interessos principals es produeix en l’ordre verbal; en segon lloc, perquè en l’alienació triomfant de les cartes el pintor hi llegeix el senyal que origina la causa del drama que es narra a La dona més pintada –la ruptura del peculiar contracte que van firmar el pintor i el seu mecenes, Miquel Peirats, un promotor immobiliari–; en tercer lloc, en fi, perquè Màrius Serra (Barcelona, 1963) anuncia sense anunciar-ho explícitament de quina manera operarà al llarg de la novel·la, elaborant també un minuciós solitari a partir dels quadres de Maties Palau Ferré on hi apareix, com una obsessió, el retrat d’una dona de faccions asiàtiques, una model d’origen armeni molt sol·licitada al París dels anys 50, quan el pintor s’hi estava becat, i que esdevé el nucli del misteri de La dona més pintada.

Així és com la presenta Màrius Serra, amb virtuosa desmesura descriptiva, com si habités en una mena de gràcia que li permetés transportar l’art pictòric a l’art verbal: «Anava despentinada com una supervivent de catàstrofe natural, amb un escot vertiginós que emmarcava la regatera en un triangle isòsceles que esclatava, pel costat superior, en un rostre de zíngar de boca ben formada, ni petita ni grossa, pòmuls de camuflatge i, sobretot, dos ulls verds amb forma d’ametlla, disposats a mirar-ho tot només una vegada, sense parpellejar fins que fos estrictament necessari, uns ulls capaços d’emmirallar les mirades més altives, de tornar amb escreix les dosis d’atreviment amb què els homes segurs de voler estar segurs d’ells mateixos miren les dones que els aguanten la mirada perquè els volen discutir el poder.»

40 metres quadrats de tela pintada

Però de la mateixa manera que un altre personatge públic, el matemàtic Ferran Sunyer, protagonitzava Plans de futur, en una primera instància Màrius Serra realitza una documentada biografia novel·lada de Maties Palau Ferré, un pintor que va obtenir crítiques molt favorables, que Picasso va considerar el seu successor, i que uns vanitosos deliris de grandesa el van portar a vendre la seva ànima: va comprar a Miquel Peirats una casa i dos terrenys, però en comptes de pagar amb diners es va comprometre a lliurar-li quaranta metres quadrats de tela pintada. Com a l’altra novel·la, però, el lector també se sent obligat a especular si el que llegeix «havia succeït en l’anomenada realitat o era fruit de la meva imaginació novel·lesca», potser perquè treballar literàriament qualsevol material biogràfic comporta l’acte al·lucinatori de ressuscitar i recrear les obsessions i les angoixes d’un fantasma.

Una vegada s’acaba la novel·la no s’acaba la lectura perquè aleshores, com un epíleg saturat d’energia, comença una altra aventura.

El punt de partida de La dona més pintada és tan delirant que el lector en tot moment oscil·la entre «la versemblança narrativa i la credulitat humana», com si de sobte es trobés davant d’un escenari on dos actors s’esforcessin per representar, gràcies a la dramàtica comicitat d’un guionista embogit, qui dels dos és més tenaç en el seu desvari: és probable que el vencedor fos Maties Palau Ferré, que després de perdre el plet –Màrius Serra en descriu els laberíntics viaranys legals com si fos un fenomen artístic de l’absurd–, estoicament, sense pànic i sense indiferència, protesta contra el que creu una injustícia i crema al llarg de deu anys cada quadre que pinta.

Coets metafòrics

Molt enrere queden les etapes vitals del pintor –la seva formació artística a París, els seus moments de glamur a Barcelona, els passejos per Montblanc quan encara no era l’excèntric que s’havia convertit en la presa d’un periodisme àvid d’escàndols privats–, i que Màrius Serra novel·la a la cacera de la frase que es pugui alçar com la clau que reveli l’enigma de la vida de Maties Palau Ferré: potser l’autor no havia fet mai com aquí un dispendi tan generós d’inquietud loquaç, d’espurna juganera, de fantasia entremaliada i malabar, d’arravatament plàstic –les descripcions dels quadres enlluernen com un color vivíssim–, d’inventiva transfiguradora, de coets metafòrics, d’inflació fabulosa de la paraula, per esbrinar –o inventar–, al cap i a la fi, qui era la dona infinitament multiplicada que omple les teles de Maties Palau Ferré.

Potser més que fer una biografia novel·lada de Maties Palau Ferré, Màrius Serra s’ha biografiat a si mateix per persona interposada.

Per respondre a la pregunta, Màrius Serra ha d’anar més enllà del mer relat dels esdeveniments particulars d’una personalitat tan desbordant com aquest personatge –tota biografia és un exercici narratiu tributari de la història documentada–, i d’aquí ve que hagi de recórrer al novel·lesc, a la intuïció creadora, per intentar fer reviure verbalment el que només existeix com a imatge pictòrica, convençut «que la inseguretat és un tresor […] perquè només els insegurs poden explorar camins sense saber on trepitgen». Però el setge no finalitza aquí i el goig del lector tampoc: una vegada s’acaba la novel·la no s’acaba la lectura perquè aleshores, com un epíleg saturat d’energia, comença una altra aventura –una nova novel·la d’alta intensitat on és lícit detectar-hi alguns passatges que plausiblement coquetegen també amb la ficció–, la crònica de com l’autor, o d’algú que es diu com l’autor, va anar construint aquest enorme edifici novel·lesc que és La dona més pintada, tan sofisticat que fins i tot passa al peu de la lletra el que pretenia l’autor, «que les seves invencions fessin sentir els lectors personatges de la seva ficció igual com jo me n’he sentit cadascuna de les moltes vegades que he parlat de Palau Ferré amb algú que l’havia conegut».

Màrius Serra. La dona més pintada Barcelona: Proa, 2023. 512 pàg.

Talent, deliri i realitat

Potser més que fer una biografia novel·lada de Maties Palau Ferré, Màrius Serra s’ha biografiat a si mateix per persona interposada. No seria estrany, ja que per a ell la literatura és joc, és il·lusionisme – qualsevol referència al real serveix a l’autor per estimular la seva fantasia verbal–, i aquest art d’encantament, com si estigués relacionat amb la vidència, ha tornat al pintor Maties Palau Ferré –l’equació de la seva existència: talent, deliri i realitat– a la vida aparent de la pàgina.