La carrera és llarga. Ja fa anys que se sabia de les ambicions hegemòniques de caràcter global del règim comunista de Pequín. L’arribada de Xi Jinping al cim del poder el 2012, amb l’anomenada cinquena generació posterior al fundador Mao Zedong, va donar un senyal poderós amb la recuperació de la personalització política maoista, la repressió de la dissidència i de la corrupció, una política exterior més agressiva i, sobretot, la liquidació del règim de llibertats polítiques del qual gaudia l’excolònia britànica de Hong Kong.

La sortida catastròfica dels Estats Units de l’Afganistan i la clausura de la «guerra global contra el terror» per part de Joe Biden han estat senyals inconfusibles: és una cursa oberta per aconseguir la centralitat del poder mundial i la Xina, el candidat, està superant el titular, tot i els esforços dels Estats Units per concentrar recursos militars i diplomàtics en direcció a la contenció del seu ascens.

El terratrèmol geopolític és dels que fan època. La Unió Europea i l’OTAN han quedat descol·locades. No sabem gaire quin és el seu paper en un guió escrit pels Estats Units en el qual no es preveu res més que el suport sense gaires condicions a les seves posicions. França ha perdut els contractes fabulosos signats amb Austràlia per a la construcció de submarins. Alemanya vol defensar les seves exportacions a la Xina. Tots els països europeus temen pels subministraments energètics, gas natural sobretot, molt més difícils de garantir en un taulell multipolar en el qual les cartes de Pequín són més valuoses que mai. Rússia i Algèria, dos grans subministradors d’Europa, en són l’exemple. I el pitjor de tot són els dubtes sobre la cadena sencera de subministraments globals, que depèn en gran mesura de la gran fàbrica mundial xinesa i dels ports d’on surt o arriba una tercera part del tràfic mundial de contenidors.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.