La carrera és llarga. Ja fa anys que se sabia de les ambicions hegemòniques de caràcter global del règim comunista de Pequín. L’arribada de Xi Jinping al cim del poder el 2012, amb l’anomenada cinquena generació posterior al fundador Mao Zedong, va donar un senyal poderós amb la recuperació de la personalització política maoista, la repressió de la dissidència i de la corrupció, una política exterior més agressiva i, sobretot, la liquidació del règim de llibertats polítiques del qual gaudia l’excolònia britànica de Hong Kong.

La sortida catastròfica dels Estats Units de l’Afganistan i la clausura de la «guerra global contra el terror» per part de Joe Biden han estat senyals inconfusibles: és una cursa oberta per aconseguir la centralitat del poder mundial i la Xina, el candidat, està superant el titular, tot i els esforços dels Estats Units per concentrar recursos militars i diplomàtics en direcció a la contenció del seu ascens.

El terratrèmol geopolític és dels que fan època. La Unió Europea i l’OTAN han quedat descol·locades. No sabem gaire quin és el seu paper en un guió escrit pels Estats Units en el qual no es preveu res més que el suport sense gaires condicions a les seves posicions. França ha perdut els contractes fabulosos signats amb Austràlia per a la construcció de submarins. Alemanya vol defensar les seves exportacions a la Xina. Tots els països europeus temen pels subministraments energètics, gas natural sobretot, molt més difícils de garantir en un taulell multipolar en el qual les cartes de Pequín són més valuoses que mai. Rússia i Algèria, dos grans subministradors d’Europa, en són l’exemple. I el pitjor de tot són els dubtes sobre la cadena sencera de subministraments globals, que depèn en gran mesura de la gran fàbrica mundial xinesa i dels ports d’on surt o arriba una tercera part del tràfic mundial de contenidors.

Carrera armamentista en marxa

Un nou consens exterior s’ha construït a Washington, per damunt de la polarització trumpista. La Xina és el nou adversari, al qual cal aturar els peus, especialment en el seu projecte explícit d’annexionar-se Taiwan abans d’arribar a la meitat del segle. La carrera armamentista i l’agressivitat verbal ja estan en marxa. Tota la construcció diplomàtica i econòmica aixecada durant quaranta anys entre Washington i Pequín, que és la que ha permès l’èxit extraordinari de la globalització, es troba ara en perill.

Els dubtes s’estenen sobre les idees fundacionals d’aquesta relació: el reconeixement d’una sola Xina, el compromís de mantenir l’statu quo al voltant de Taiwan, i el principi «un país, dos sistemes», que va ser el que va permetre la devolució de Hong Kong de la sobirania britànica a la xinesa, sense tocar el seu sistema econòmic i judicial ni el seu caràcter de societat oberta, trencat des de juny de 2020, en plena pandèmia, quan les autoritats de Pequín van aprovar una autoritària Llei de Seguretat sense consultar els organismes de l’excolònia.

Els «llops guerrers» xinesos

Xi Jinping ha donat per superat el principi proclamat per Deng Xiaoping, el fundador del sistema comunista amb economia de mercat, «amagar les capacitats i esperar l’oportunitat», amb el qual Pequín va convertir-se en el «soci fiable» al qual se li van obrir les portes de l’Organització Mundial del Comerç ja fa vint anys. L’objectiu és incorporar Taiwan al règim de la Xina continental sota el seu comandament i en qualsevol cas abans de 2049, quan se celebrarà el centenari de la fundació de la República Popular després que el comunista Mao Zedong vencés en la guerra civil al nacionalista Chiang Kai-shek, que es va refugiar a l’illa amb el seu règim autoritari.

Amb aquest centenari a la meitat del segle, el president Xi ha assenyalat també l’objectiu de comptar amb un exèrcit de primera classe mundial i una força marítima que permeti controlar els mars circumdants. Part del projecte passa pel lideratge en Intel·ligència Artificial (AI) i computació quàntica, clarament a l’abast de Pequín. Un objectiu que no és tan sols militar, sinó sobretot geopolític i es correspon amb la idea d’una globalització xinesa alternativa a l’actual globalització occidental, gràcies a les vinculacions i dependències creades per les inversions a través de la Nova Ruta de la Seda i també a les noves institucions d’inspiració xinesa i asiàtica com el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures, l’Organització de Cooperació de Xangai i la Conferència per a la Interacció i la Construcció de Confiança a Àsia (CICA). Pequín acompanya aquest desplegament de nombrosos projectes alternatius de cara a construir un sistema monetari al voltant del iuan, amb les corresponents agències de rating i sistemes de pagaments i compensacions internacionals.

Debilitar les actuals aliances dels Estats Units és un dels objectius de la nova diplomàcia dels «llops guerrers» empresa per Pequín. Per als aliats asiàtics de Washington, el Japó, Corea del Sud i Austràlia, però també per a l’Índia, les Filipines o el Vietnam, l’horitzó és profundament inquietant, i explica el gir radical i a l’esquena de la Unió Europea emprès per Joe Biden amb la sortida de Kabul i el desplegament de les noves aliances asiàtiques, el Quad (amb l’Índia, el Japó i Austràlia) i l’Aukus (Austràlia i el Regne Unit). La Xina ha agafat la pole position, però els Estats Units encara són el corredor més fort i queda molta cursa per davant.