D’una manera o altra, l’arrel d’aquests tres llibres tan diferents és autobiogràfica i directament connectada amb l’experiència professional dels seus autors. Albert Soler ha estat el columnista de divuit o dinou cognoms catalans més desacomplexadament satíric amb el que ell anomena lacismo (o sigui el procés); Guillem Martínez és un dels periodistes més actius i combatius en la seva particular jerigonza contra el sistema (quin sistema, no importa) mentre que Valentí Puig és el més escriptor dels tres, però ha estat alhora periodista de llarga trajectòria amb múltiples vessants.

Però mentre Soler es deixa arrossegar per la verinosa llengua de la vexació i el sarcasme amb noms i cognoms (alhora que troba en alguns dels capítols la veu òptima per caricaturitzar flaqueses i inconsistències morals i fàctiques del procés, sovint de forma brillant), el cas de Guillem Martínez convida a una reflexió diferent. És significatiu que no hagi estat el mateix autor qui ofereixi la selecció de les seves col·laboracions dels diumenges al digital CTXT.

Valentí Puig és un d’aquests personatges que donen musculatura i consistència a una cultura lletrada.

Ignacio Echevarría ha estat el promotor de la idea de passar a llibre un bon feix d’aquestes col·laboracions, i potser l’afecció desmesurada per l’autor ha acabat ofegant el llibre. O dit menys retòricament: trobo que les (moltes) planes on Martínez explora amb tendresa i comicitat, amb pietat i amb admiració els àmbits domèstics i familiars, o la seva experiència biogràfica de nen, de jove, de pare, de perifèric i a estones de bandoler periodístic són rotundament millors que la resta del llibre. En acabar-lo, no vaig poder evitar la sensació d’haver llegit un llibre inflat, involuntàriament inflat, perquè el millor quedava massa dispers i ensorrat entre planes informatives, cronístiques o periodístiques que trencaven el dring de veracitat intensament literària dels millors articles: allà hi ha un excel·lent dietari líric i lleugerament misantròpic que el lector haurà d’anar trobant entre pàgines més sobreres.

Menysteniment i demonització

El cas de Valentí Puig és d’una altra mena, però també té relació amb els altres dos: Soler no sembla haver fet edició en català de la seva crònica pamfletària i Guillem Martínez no tenia per què traduir al català els articles publicats i escrits en castellà. El cas de Valentí Puig és aquí ben diferent i anima a pensar-hi amb un punt de melancolia. No m’oblido que les formes de l’autodestrucció són potencialment infinites i sovint recaragolades. Però una de les que ha aplicat més fervorosament la cultura literària a la Catalunya del segle XXI té a veure amb el menysteniment, l’exclusió o la demonització, per raons polítiques i ideològiques, de personatges de primer nivell en un context petit, ensopit i un pèl entotsolat.

Valentí Puig és un d’aquests personatges que donen musculatura i consistència a una cultura lletrada, en el seu cas en un ventall de pràctiques que defineixen una forma de complexitat singular: per descomptat el periodisme analític, la columna o la crònica de corresponsal, però també la poesia, el dietari d’experiència i sensibilitat, la novel·la, de vegades més gamberra i de vegades més melancòlica, i l’assaig pròpiament dit, amb la llibertat de fer valer el seu criteri sense embuts –i amb vots discrepants, com ho ha estat el meu més d’un cop.

Sigui com sigui, la pèrdua per a la comunitat és objectiva: no cal recordar l’evidència que la literatura escrita en castellà és part de la cultura catalana, però és una pèrdua gairebé suïcida deixar de llegir Valentí Puig en el seu modulat, opulent i sofisticat català. No he sabut veure, en aquest llibre, si la causa de publicar-lo en castellà respon al desinterès de possibles editors, o si més aviat és el mateix autor qui fa el gest explícit d’escriure el llibre en castellà (prèvia traducció del que són les notes del dietari català on recolza tot sencer). És un símptoma o un indici desesperançador perquè val massa la pena el criteri, el pensament i la literatura de Valentí Puig per excloure’l de les lletres en català (o permetre’s prescindir-ne). La sectarització política de Catalunya haurà contaminat l’ordre cultural –no és cap insensatesa sospitar-ho– però, si l’efecte final és que la tribu obviï aquest escriptor, és la tribu qui hi perd.

PUBLICITAT

Franquesa colpidora

Disculpeu-me el sermó, però ve a tomb perquè el llibre és molt bo: ho és perquè la millor maduresa d’un escriptor troba aquí el punt just per exhibir una visió complexa, matisada i una mica golfa del món que ha viscut (la vida anglesa, Prenafeta, l’ABC, Pujol, Ernest Lluch, FAES, etc.). És veritat que el subtítol puntualitza l’abast de l’assaig –(1993-2006). Una memoria personal sobre las incertidumbres de un cambio de siglo–, però és només a mitges veritat perquè la veu de l’autor que retrocedeix a aquells anys està fermentada en una experiència més dilatada (i fins al dia d’avui, encara que no hi surti res d’actual).

S’està molt d’avançar-se als fets per tal de no deformar el relat del passat en funció del futur, perquè el que importa és la solvència de les seves anàlisis polítiques, la llibertat dels retrats de personatges públics i privats (o dissimulats), la franquesa de vegades colpidora dels retalls autobiogràfics que pauten i ordenen el llibre i la rotunditat mateixa d’una visió liberal-conservadora de la vida.

No és exactament la meva, i precisament per això em resulta fascinant el recorregut pels laberints d’una sensibilitat tan ben ensinistrada: tampoc no anem sobrats, ni aquí ni enlloc, de personatges amb el bagatge de lectures i d’experiència articulada intel·lectualment de Puig per tal de compartir, tan de prop, una mirada cauta i preventiva i alhora instal·lada sense complexos (per què els hauria de tenir?) al centredreta civil i civilitzat. Una mena de continuador amb personalitat pròpia d’aquesta mateixa visió del món l’encarna un altre escriptor tan singular a les lletres (ara, espanyoles) com Ignacio Peyró, i tots dos s’hi reconeixen en un ventall similar d’afeccions, manies, fòbies i miraments.

Guillem Martínez Los domingos Barcelona: Anagrama, 2021 216 pàgs Albert Soler Barretinas y estrellas Barcelona: Península, 2021 256 pàgs. Valentí Puig Dioses de época (1993-2006) Barcelona: Destino, 2021 384 pàgs.

Saviesa ben modulada

Trobo que no té res de casual aquest agermanament, malgrat les enormes diferències entre tots dos. Les passions tristes, com diu un bon amic, o el desengany no pesen aquí com van pesar en un altre llibret anterior de Puig –de títol estremidor: Memòria o caos– i és una autèntica troballa l’ús de les velles notes de dietari per fer-les motor o matriu de reflexions que (juraria) no figuraven al dietari original.

L’experiment ha estat un altre: meditar sobre aquella dècada llarga des de l’experiència biogràfica i alhora amb l’afany explícit de fer literatura, bona literatura planiana, però sense la seva sornegueria desmenjada ni sense deixar que les coses les toqui el cinisme superficial que sovint rebaixava Pla. Aquí no passa, aquí les coses són serioses i còmiques, les anàlisis són informades, la detecció de les llavors de la corrupció mallorquina i catalana molts transparents i l’efecte final ve a ser una immersió, una intimitat, atapeïda de saviesa aquí molt ben modulada.