Umut Özkirimli ofereix a Cancelados una reflexió profunda i raonada sobre qüestions que ja fa unes dècades que formen part dels debats ideològics, culturals, socials i polítics en àmbits acadèmics, periodístics i educatius, i han arribat a introduir-se en qualsevol comentari en tots els àmbits. Això no significa que tots els col·lectius se sentin implicats en aquests debats en el mateix grau, però estan subjacents en moltes discussions quotidianes. Malgrat aquests diferents nivells d’implicació, les conseqüències pràctiques sí que arriben a tota la ciutadania. Aquest tret pragmàtic fa que determinades qüestions com les que analitza Özkirimli siguin de summa importància per a totes les persones, independentment de la seva postura ideològica i de la seva cultura.

Les motivacions que porten Özkirimli a escriure Cancelados són rellevants, i n’és aconsellable la lectura del pròleg en el qual explica les seves preocupacions i posicions en relació amb els temes que desenvoluparà al llarg del llibre. Entre aquestes motivacions és rellevant la referència de l’autor al fet que «tot va començar amb un tuit» que considera «críptic» i que «deia» el següent: «Que revelador resulta que a la persona que va compartir amb entusiasme l’article més TERF del 2019, el 2020 també li agradés la repulsiva entrada de blog farcida de mentides escrita per algun paio… Això ens ajuda oportunament a separar el bo del dolent».

A partir d’aquí comença a indagar què significa TERF, intentant desentranyar el que és bo del que és dolent i on porta el tuit críptic. Així es va endinsant en el món woke (desvetllat) i en l’Oxford English Dictionary (OED) que el 2017 en va ampliar la definició en sentit figurat d’«alerta davant la discriminació i la injustícia racial o social en [la construcció] stay woke [mantenir-se despert], sovint emprada com una exhortació». I arribem a l’entrada de cancel culture (cultura de la cancel·lació), la nova definició de la qual a l’OED diu: «Acció o pràctica consistent a boicotejar, excloure o retirar el suport públicament a una persona, institució, etc., que es considera que promou idees inacceptables culturalment».

La reflexió d’Özkirimli sobre aquesta situació és a la base de la resta del llibre en assenyalar que «el problema era que tant el que és woke com la cancel·lació provenien dels cercles progressistes, en particular d’aquells que abraçaven alguna forma de política identitària radical». Aquí comença un llarg camí per abordar els reptes cap a «una nova esquerra progressista» que desenvolupa en l’últim capítol. Per a això haurà de desxifrar algunes de les qüestions que conformen el que podríem anomenar el món woke, centrat fonamentalment en la identitat, un canvi de marc pel que fa a l’esquerra i a la socialdemocràcia.

El llibre està dividit en cinc capítols, a més del pròleg i l’epíleg. El primer, «Un brusco despertar», és una crònica dels diversos col·lectius de dones, en què s’assenyalen alguns esdeveniments clau com la marxa de les dones a Washington el 21 de gener de 2017. Aviat van començar les vicissituds i els primers desacords com el qüestionament del liberalisme per part de la política identitària radical o el que es denomina «esquerra woke». El capítol acaba amb la visió d’Özkirimli sobre aquest tema: «La classe de visió progressista amb la qual jo més m’identifico es descriu millor com a socialisme democràtic, perquè és decididament antineoliberal, i propugna una política de la redistribució i un Estat del benestar intervencionista, que sospito que entusiasmarà pocs dretans».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.