Pel Centre de Convencions Internacional de Barcelona van passar el 2018 més de mig milió de congressistes. Un matí de desembre del 2020 –l’any en què la pandèmia va alterar les nostres vides– només hi havia un grup de voluntaris descarregant un camió amb menjar del Banc dels Aliments, que a continuació van distribuir en un centenar de cistelles destinades a actors, actrius i altres professionals de la cultura als quals la covid ha deixat primer sense feina i després, literalment, sense menjar.

Aquesta imatge resumeix amb crua eloqüència l’impacte de la covid en la cultura barcelonina. Altres dades confirmen aquest present de tancaments i decadència, al qual certament no s’escapa el sector cultural: els teatres barcelonins van perdre el 2020 al voltant d’un milió d’espectadors; l’assistència als cinemes –amb dos terços de les sales tancades– va caure per sobre del 70 %, i la dels museus, en alguns moments, fins al 90 %.

També aquesta crisi passarà. Deixarà un balanç dolorós de pèrdues, algunes d’irreparables. Però el sector cultural de Barcelona tornarà a avançar cap a horitzons més prometedors. Per aconseguir-ho li caldrà talent creatiu, recursos econòmics i un projecte fort o, si no en té, unes línies de treball clares. Talent n’hi ha. Mitjans sempre en falten. Les línies de treball es podrien definir millor.

Festivals com Docs Barcelona, D’A Film Festival, IN-EDIT o L’Alternativa han resistit raonablement bé en temps telemàtics.

Comencem pel talent. Per exemple, en el sector escènic, on equips com els del Liceu, el Teatre Nacional o el Lliure, per posar-ne tres exemples, han aconseguit un nivell elevat de qualitat; i on la Fura dels Baus és una marca teatral molt exportada. O, per exemple, en el sector dels videojocs: Barcelona s’ha convertit en un hub que atrau multinacionals, genera empreses indies locals, dóna feina a 3.000 persones i factura uns 400 milions d’euros anuals. O, per exemple, en el sector dels festivals musicals. Alguns, de tall clàssic o comercial, tenen un perfil previsible. Però d’altres, no menys veterans per cert, com el Sónar o el Primavera Sound, s’han situat en primera fila global gràcies a l’anticipació dels seus programadors, que han atret molt públic local o estranger, i han creat franquícies en altres continents.

PUBLICITAT

En els últims anys han aflorat festivals en altres àmbits, com el cinematogràfic, on es compten per desenes –Docs Barcelona, D’A Film Festival, IN-EDIT, L’Alternativa, etc.–, que han resistit raonablement bé en temps telemàtics. Sense oblidar que institucions com el CCCB són planters de festivals, amb vocació de mirall de la nova cultura urbana. A Barcelona hi continua havent una indústria editorial potent, en castellà i en català, un ventall idiomàtic que bé es podria ampliar. I hi ha llibreries de primer nivell europeu, com La Central o Laie, i una xarxa efervescent de llibreries de barri. En resum, no és talent ni iniciativa el que falta.

Els diners importen

Pel que fa als recursos, la ciutat i el país pateixen un dèficit manifest, que es concreta en la reivindicació històrica, fins ara estèril, del 2 % dels pressupostos generals per a cultura. El setembre passat, el Parlament va declarar la cultura «bé essencial». Però en els pressupostos de la Generalitat el percentatge cultural és del 0,9 %, molt per sota del de França (2,5 %).

Els diners importen. Barcelona ha d’estar satisfeta del 3,6 % de valor afegit brut que el sector cultural va aportar a la seva economia (són dades del 2018), i del seu ritme de creixement, un dels més dinàmics abans de la pandèmia. Es podria dir una cosa semblant en l’àmbit estatal, on el sector cultural donava feina el 2018 a 690.000 persones (el 3,6 % de l’ocupació total), generava un negoci de 32.000 milions i aportava el 3,2 % del PIB.

Malgrat la dimensió d’aquestes xifres, el suport institucional a la cultura és manifestament millorable. I hauria de progressar també en àmbits com l’administratiu, el legal o el fiscal. A Barcelona, per exemple, mitjançant instruments com la cocapitalitat cultural i científica, reconeguda i dotada en els pressupostos generals del 2021. O el reclamat Estatut de l’Artista, que ha de contribuir a millorar les seves condicions laborals i vitals. O una llei de mecenatge atractiva perquè el sector privat pogués complementar la inversió allà on no arriba la pública.

Des de l’educació fins a l’escena

En síntesi, caldria engranar amb visió holística sectors diversos, des de l’educació fins a l’escena, passant per l’àmbit legislatiu i l’econòmic, per enfortir la cultura i treure’n el màxim partit social. Al cap i a la fi, tot això contribuiria a millorar intangibles com la capacitat de discerniment o la tolerància, en general associats amb un nivell cultural més alt.

Parlem, per acabar, de les línies estratègiques d’acció que podrien contribuir a projectar la cultura barcelonina. Les grans capitals ho són, entre altres motius, pel caràcter i la força de la seva expressió cultural. S’associa París, Londres, Berlín o Nova York als grans museus i l’oferta escènica, sigui teatral o musical. S’associa Los Angeles a la indústria del cinema. Barcelona difícilment pot competir ara amb unes i altres.

PUBLICITAT

El MNAC, proclamat nau capitana de la flota museística catalana, no té fons per presentar un programa seductor d’exposicions temporals. Ja fa decennis que bona part de l’activitat cinematogràfica es va desplaçar a Madrid, i des del sector local es reclamen facilitats per implantar plataformes digitals i potenciar la producció audiovisual. Tot i que, a més de crear-les cal saber retenir-les: la plataforma de cinema independent Filmin, nascuda a Barcelona el 2008, ja amb 15.000 títols en el catàleg i un creixement exponencial, va acabar el 2020 en mans de fons inversors procedents de Madrid.

I hi ha molt de camí per recórrer en l’esfera digital. Segons dades del Ministeri de Cultura del 2019, la despesa cultural dels espanyols està encapçalada pels serveis mòbils relacionats amb internet (22,4 %), seguit dels llibres (14,7 %), els equips del telèfon mòbil (13,4 %), l’assistència a espectacles (12,8 %), etcètera.

Dit això, cal no oblidar que Barcelona s’associa ja amb una oferta cultural amb perfil propi, en la qual sobresurt, entre d’altres, el component arquitectònic. Barcelona és la ciutat de Gaudí, l’obra del qual era, abans de l’eclosió olímpica, el motiu principal pel qual la visitaven turistes d’arreu del món. Segons la UE, el 40 % dels turistes que vénen a Europa –Barcelona inclosa– ho fan atrets per la cultura, que genera el 4,2 % del PIB.

A Barcelona, el sector arquitectònic és doncs un eix ja existent, central i característic. Sorprèn, per tant, que faci anys i decennis que es considera la possibilitat de crear un museu de l’arquitectura, sense resultats apreciables; i que, mentrestant, el DHUB, que hauria de ser l’aparador de la indústria del disseny barceloní actual, continuï semblant un dipòsit dels fons de diversos centres preexistents, i no tingui recursos per desenvolupar la seva vocació contemporània i propositiva.

Fomentar el talent local

Mentrestant, el debat museístic més sorollós a Barcelona és el de la franquícia de l’Hermitage en zona portuària. I l’última novetat, anunciada el febrer del 2021, és l’elecció de les Drassanes com a centre d’exposicions franquiciades per al gran públic. Tot suma, però són patents els indicis que el teixit museístic barceloní flirteja amb la tendència ja apuntada pel teixit comercial al passeig de Gràcia.

Quan la pandèmia retrocedeixi, el trànsit aeri es recuperi i els turistes tornin, Barcelona hauria d’estar ben orientada per millorar l’oferta i l’estructura culturals. Sobre l’oferta ja n’hem destacat alguns elements. Sobre l’estructura podríem afegir que ha de funcionar alhora com a laboratori, fàbrica i aparador cultural. És a dir, ha de fomentar el talent i la inventiva local; a més d’atreure els forans, ha d’apostar per la dimensió industrial i econòmica de la cultura i, finalment, ha d’aconseguir el nombre més gran possible de públic, però evitant que els components de la cultura associats amb l’entreteniment acabin asfixiant els associats amb la reflexió. Com va dir el general De Gaulle en altres circumstàncies, énorme entreprise!