El recent campionat mundial de futbol a Qatar ha mostrat amb tot detall el luxe i el poder dels diners dels emirats àrabs amb els quals es pot comprar tot. Si a aquesta barreja de política i poder li afegim el sexe, que no deixa de ser també política i poder, en pot resultar una òpera com Giulio Cesare in Egitto de Georg Friedrich Händel. L’obra passa a Alexandria durant la campanya victoriosa de Juli Cèsar contra Pompeu, mentre els egipcis Cleòpatra i Ptolomeu, uns germans que s’odien, aspiren a mantenir el tron faraònic a força de congraciar-se com sigui amb el romà.
Per al Giulio Cesare que ha estrenat a Amsterdam l’Òpera Nacional Holandesa en coproducció amb el teatre del Liceu, Calixto Bieito ha deixat de banda tot l’embolcall de l’antic Egipte per centrar l’acció en uns personatges ben actuals, més que rics, uns plutòcrates en un món de banalitat, amb un únic objectiu a la vida, augmentar les seves riqueses i satisfer les ànsies de poder. L’eina que tenen per fer-ho és la capacitat de manipulació que inclou el sexe i l’agressivitat. De fet, no gens diferent de l’original händelià.
Tot i no passar a Egipte, l’acció transcorre en un desert. El decorat de Rebecca Ringst s’inspira de manera molt directa en el pavelló que l’Aràbia Saudita va construir per a l’Expo 2020 de Dubai, una caixa quadrangular giratòria i basculant d’una banda que alhora serveix de pantalla per a unes imatges videogràfiques les quals, segons Bieito, fan referència a somnis, fantasies i al subconscient.
La posada en escena reflecteix unes emocions molt primitives en un món d’alta tecnologia. No és de les millors direccions d’escena de Bieito. Passa allò que la idea original és millor sobre el paper que en la seva realització. Tot plegat resulta una mica pla, salvat per dos aspectes que són l’acurada direcció d’actors i, sobretot, la interpretació musical.
Cristophe Dumaux (Giulio Cesare) i Julie Fuchs (Cleòpatra), a l’escena final de ‘Giulio Cesare’, a l’Òpera Nacional Holandesa. Fotografia de Monica Rittershaus.
Els personatges tenen molt ben definit el seu paper que sempre és molt físic, en particular el de Cornèlia que aquí, més que la molt digna vídua de l’assassinat Pompeu, és una dona que ha perdut el senderi. També els de Cèsar i Cleòpatra, aconseguint generar el dubte de si realment estan enamorats.
Al fossat hi havia la formació Le Concert d’Astrée que dirigeix Emmanuelle Haïm (també al clavicèmbal) i ho va fer amb un tremp i una gran nitidesa sonora, definint molt bé els tempi de cadascun dels personatges i de les situacions. El repartiment era d’alta qualitat i molt homogeni. Christophe Dumaux és un dels grans contratenors del moment i el seu Giulio Cesare demostrava a bastament la seva qualitat vocal. La Cleòpatra de la soprano Julie Fuchs estava plena de matisos i va emocionar amb la cèlebre ària Piangeró la sorte mia!, molt ben acompanyada pel traverso de Stefanie Troffaes.
La mezzosoprano Teresa Jervolino va ser una Cornèlia potent amb els seus greus sempre ben col·locats. Cameron Shahbazi, també contratenor, va afrontar el paper de Ptolomeu posant a la veu tota la perversitat del personatge amb incursions irades a la veu de pit. Completaven el repartiment Cecilia Molinari (Sesto), Georgiy Derbas-Richter (Curio), Frederik Bergman (Achilla) i Jake Ingbar (Nireno).
L’absurditat de la riquesa que Bieito vol posar de manifest es revela al final feliç, quan Cèsar i Cleòpatra es regalen mútuament uns vàters d’or. Considerant que aquest muntatge està coproduït amb el Liceu (temporada 2024-2025), i després de les protestes amb què una part del públic del teatre de La Rambla va rebre el cèlebre Un ballo in maschera que havia dirigit escènicament, sembla que Bieito estigui dient: «No voleu caldo, doncs dues tasses». De vàter. Al final, enmig dels aplaudiments es van sentir algunes protestes.
